LES ALTRES SURREALISTES

 

Hi havia aquest hivern a Madrid una exposició molt interessant, a la Fundació MAPFRE, que portava el títol de “1924. OTROS SURREALISMOS”.

1924 és l’any de la publicació del MANIFEST SURREALISTA d’André Breton. Les obres exposades no eren les més conegudes del surrealisme, tot i que n’hi havia de Dalí, de Tanguy, de Magritte, de Delvaux... Els altres surrealismes de què parlava l’exposició serien els “perifèrics”, els que van tenir lloc lluny de París i de la tutela d’André Breton. Però a mi, el que més em va cridar l’atenció van ser les dones surrealistes.

Sempre m’ha semblat que el surrealisme és un art fascinant perquè no coneix límits i ho transgredeix tot. La idea de l’automatisme psíquic, en la qual es basa, ho permet tot perquè no hi intervé la voluntat ni l’intel·lecte, de manera que no som responsables de res del que imaginem, escrivim, filmem o diem. En els nostres somnis sovint passen coses que per res del món explicaríem. O bé són obscenes, o violentes, o escatològiques, o vergonyants... Quan et despertes amb el record d’aquest tipus de somnis et preguntes per què. Què és el que t’amoïna tan profundament com per fer-te somiar aquelles coses que vols oblidar immediatament. Però és clar, això ho dic jo, que no soc artista. Els artistes surrealistes utilitzen els seus somnis, imaginacions, fantasies i invencions per fer un art desconcertant. Un art que, en els seus inicis, va escandalitzar les societats benpensants i que, a més, no cal entendre per gaudir-ne. Res del que hi veiem no té cap lògica, però ens quedem hores mirant-ho per la seva bellesa i intentem desxifrar què ens han volgut transmetre amb totes aquelles coses tan rares.

La primera referència a una dona en l’àmbit del surrealisme és Gala, la dona i musa de Dalí, per la seva col·laboració amb el pintor, tot i que ella no pintava. La que sí que ho feia era la txeca Toyen (Maria Cerminova, 1902-1980). Des d’una posició en certa manera enfrontada a Breton, desqualificava la idea d’amour fou per haver sorgit d’una concepció masculina de la feminitat que imposava certes prohibicions. Per a Toyen calia obrir-se al desig sense limitacions.

En relació al desig i a l’inconscient, ens explicava l’exposició, veurem les connexions d’algunes artistes amb mons màgics, de vidència i de telepatia. Remedios Varo i Leonora Carrington eren unes grans aficionades a practicar aquestes arts.

Remedios Varo - Papilla estelar, 1958

Remedios Varo (1908-1963) era nascuda a Anglès. Va estudiar a l’Escola de Bellas Artes de San Fernando. Es va traslladar a París i el 1930 ja hi va fer la seva primera exposició amb obres considerades surrealistes. Allà va conèixer Leonora Carrington amb qui compartia l’afició per les coses esotèriques i de la qual va rebre una gran influència. Per cert, la Fundació MAPFRE ja va dedicar una exposició excel·lent a Leonora Carrington el 2023, que vaig visitar en una escapada “cultural”. Després de la Guerra es va exiliar a París i posteriorment a Mèxic. Remedios Varo era aficionada a les ciències ocultes i a la bruixeria i a les seves obres podem veure una barreja d’elements de la ciència, la màgia, la filosofia i la religió, expressats amb un estil molt detallat. La natura, com en molts surrealistes, juga un paper de mèdium per assolir un estadi superior de la consciència. Segons he trobat per internet, els seus temes recurrents són, entre d’altres, l’autoconeixement, la transformació espiritual, el feminisme simbòlic, el paper de la dona en mons dominats pel misteri...

Leonora Carrington - Darvaux, 1950

Leonora Carrington (Anglaterra, 1917 – Mèxic, 2011). Tot i que em sembla recordar que només hi havia una obra de Carrington a l’exposició de la MAPFRE, el seu nom era un referent constant. Nascuda en una família benestant, la seva mare, la seva àvia i una nanny li van omplir el cap amb històries fabuloses de monstres, fades, déus i bèsties... Va ser expulsada de dues escoles diferents per no sotmetre’s al que s’esperava d’ella. Tot i això, li van permetre estudiar art i es va formar a l’acadèmia del pintor Ozenfant i posteriorment a París. Allà es va enamorar de Max Ernst amb qui va conviure fins que la guerra els va separar el 1940. Va freqüentar altres surrealistes, entre ells Remedios Varo. Fugint dels nazis es va refugiar a Madrid i la seva família la va fer ingressar en una clínica psiquiàtrica per “crisi nerviosa”. Quan intentaven enviar-la a Sudàfrica a un altre sanatori psiquiàtric es va escapar i es va refugiar a l’Ambaixada de Mèxic. Per tal de poder fugir de la tutela paterna es va casar amb un diplomàtic mexicà i es va traslladar a Mèxic, on va freqüentar Frida Khalo, així com Octavio Paz, Juan Rulfo, Carlos Fuentes...

A part de pintar, també va escriure diverses narracions algunes d’elles basades en les seves experiències com a pacient psiquiàtrica, criticant el funcionament autoritari del centre i la falta de llibertat.

Arran del declivi autoritari del règim Mexicà després dels fets del 1968, es va traslladar als Estats Units en senyal de protesta, on va passar una llarga temporada. Va tornar a Mèxic on va morir als 94 anys.

Ángeles Santos -  La Tierra, 1929

Ángeles Santos Torroella (Portbou, 1911 – Madrid, 2013) És molt valorada la seva obra de joventut, entre l’expressionisme i el surrealisme. Va formar part del cercle de dones intel·lectuals i artistes d’Olga Sacharoff. Als vint anys ja va oferir una exposició individual a París. És considerada com a membre de la generació del 27, una generació marcada per la independència i pel protagonisme aconseguit per les dones com ella mateixa, Maruja Mallo o Remedios Varo.

Al Saló de Tardor de Madrid de 1929 va obtenir un gran èxit amb una obra titulada Un Món.

L’any 1933 es va traslladar a Barcelona i es va casar amb el pintor Grau Sala la influència del qual la va dur a canviar el seu estil per fer-lo més dolç i colorista. La guerra civil els va separar fins al 1945. El seu estil dels últims temps és considerat postimpressionista.  “Tinc una vida curta i no hi ha temps per a l’inútil” va escriure el 1930 un any després d’haver acabat “Un Món”. Al cap de poc la van ingressar en una casa de salut, potser perquè portava una vida massa “moderna”, segons explica una de les informacions de l’exposició. L’obra “La Terra” és també del 1929, un món surrealista habitat per dones.

Maruja Mallo - El Mago, 1926

Maruja Mallo  (Viveiro, 1902 – Madrid, 1995) Una altra representant destacada del moviment surrealista, que també trenca motlles i desafia les normes establertes, no només com a pintora sinó també com a dona en un context profundament patriarcal. Es va formar a Madrid i es va integrar a la generació del 27 on va compartit amistat amb Dalí, García Lorca, Alberti, Buñuel... Va desafiar els rols tradicionals i es va atribuir el de subjecte creador, introduint imatges plenes de simbolisme: la natura, el cos femení o els misteris del subconscient anaven acompanyats sovint d’una crítica social latent. Va mantenir sempre la independència intel·lectual i una actitud irreverent, transgressora i lliure. Es va exiliar després de la Guerra Civil i es va instal·lar a Llatinoamèrica on va exercir la seva influència sobre generacions posteriors. Les seves obres presenten sovint temes folklòrics i populars, temes simbòlics, geomètrics, crítica religiosa  o representacions femenines. A l’exposició es podia veure una entrevista amb ella realitzada per Joaquin Soler Serrano el 14 d’abril de 1980, que podeu trobar a Youtube o a RTVEplay.

Maria Martins- Com una liana (1946)

Altres noms d’artistes femenines presents o mencionades a l’exposició són Raquel Forner (Argentina, 1902-1988), Suzanne Van Damme (Bèlgica, 1901-1986), Maria Martins (Brasil, 1894-1973) o Amparo Segarra (València, 1915-2007). Tot i que els noms no em sonaven de res, buscant informació m’he trobat que van ser molt reconegudes en el seu temps i que van deixar una obra pictòrica o escultòrica de primera categoria. No m’he entretingut gaire a burxar en les seves vides privades per saber si ho havien tingut fàcil com a dones. Estic segura que no va ser així. Les que he mencionat més amunt, tampoc. Dues d’elles, Carrington i Santos Torroella van ser ingressades en institucions psiquiàtriques, que era una manera d’apartar-les de la societat i que no exhibissin la seva actitud contestatària i rebel. Les vides de Remedios Varo o de Maruja Mallo ho van ser tot menys convencionals. Em va agradar conèixer les seves obres, així com les de totes les altres presents a l’exposició, i em va servir per fer-ne difusió, des d’aquest modest altaveu que és el blog. Per als que ja les coneixíeu, no us hauré descobert res de nou. Per als que les descobriu ara, estigueu atents a possibles reposicions de les seves obres. L’exposició de Madrid es va acabar pocs dies després que jo l’hagués visitat, però aquests noms tornaran a sortir en el futur.

Joan Miró - Gos bordant a la lluna, 1926

Un últim paràgraf per parlar del quadre que tancava l’exposició: Gos bordant a la lluna (1926), de Joan Miró. Mireu-lo bé. No hi ha acció més inútil. Contemplant-lo em va fer veure la inutilitat de la vida, però també la seva bellesa.

.