DEDICAT A SÍLVIA ORRIOLS

 

Una tarda de finals de maig tenia una estona lliure i vaig decidir anar al cine. Vaig triar una pel·lícula que havia rebut bones crítiques i que m’havia recomanat un amic dels sopars cinèfils. Era una garantia. No tenia un dia especialment optimista, però com que no em puc arrencar la crosta progressista que arrossego des de jove, la pel·lícula triada no era una comèdia poca-solta, es podia considerar com a cinema engagé.

M’assec a l’última fila (de sis) disposada a informar-me sobre La vida de Souleymane (Boris Lojkine, 2024) i al cap de deu minuts ja m’estava penedint d’haver entrat a la sala. Tot i que ja sabia què anava a veure no vaig calibrar la meva capacitat d’entomar el dia a dia d’aquell repartidor de comandes de menjar a domicili, originari de Guinea Conakry, que es passeja tota l'estona en bicicleta per poder complir amb els encàrrecs, pagar els deutes i preparar-se per a l’entrevista que l’espera dos dies més tard amb el funcionari que haurà d’avaluar la seva petició d’asil.

Souleymane és un bon nano que s’esforça per fer la seva feina correctament. Ha deixat la mare malalta i una novieta impossible al seu país. Hi parla per telèfon quan pot. Un veí vetlla per la mare, que es prengui els medicaments, a més de 6000 kilòmetres del fill.

El dia a dia de Souleyman se’ns mostra com un documental: va a tal lloc, recull l’encàrrec, el porta a tal altre. Cases particulars, oficines, fins i tot una furgoneta de la policia que està de guàrdia i ha demanat pizzes. El tracten correctament, amb certa amabilitat, la majoria de vegades amb total indiferència. Però no sempre surt tot bé: no ha vist un cotxe que li venia per l’esquerra i cau per terra. La comanda es mulla i s’empastifa. La receptora, tot i que el menjar no s’ha fet malbé, no l’accepta. Una comanda rebutjada, una taca a l’expedient. Llicència retirada. Mentrestant hem anat aprenent unes quantes coses de la vida de Souleymane. La llicència que li dona dret a treballar com a repartidor no és seva, li “lloga” irregularment un altre migrant, que devia haver arribat abans que ell i que ja té els papers regularitzats, per la mòdica quantitat de 120€ la setmana.

Souleymane no només reparteix menjar, també assisteix a una “acadèmia” regentada per un altre migrant espavilat que l’assessora sobre com respondre a l’entrevista que li faran per tal de decidir si li donen asil o li deneguen. Al mateix temps el seu “assessor” li proporciona papers falsos que justificarien la seva pertinença a un partit polític revolucionari a Guinea i la raó de la seva persecució per part de les autoritats del seu país. Tot fals, però ben lligat i basat en fets reals. I a canvi de diners.

La vida diària de Souleymane té 24 hores. Se’n passa moltes anant amunt i avall amb la bici repartint paquets, però a una hora en punt ha de ser al metro Jaurès on un autocar organitzat pels serveis socials el portarà, a ell i a trenta o quaranta més, a l’alberg on dormiran. Allà es dutxaran, es canviaran de roba, soparan, faran la bugada, es relacionaran amb els altres desgraciats com ells i l’endemà al matí tornaran a sortir al carrer a buscar-se la vida.

Els dos primers dies de la seva vida se’ns mostren de manera objectiva, però còmodament asseguts a la butaca sabem perfectament que d’un moment a l’altre esclatarà la tragèdia. Les enormes dificultats que té per aconseguir els diners per pagar el “lloguer” de la llicència a l’un, i els documents que li donarà l’altre per facilitar-li el dret d’asil són una mena de viacrucis sense fi, amunt i avall en bicicleta però també en metro, per tot París, per aconseguir arribar al tercer dia, a les 9 del matí, a l’entrevista amb la funcionària. Durant els dos dies anteriors a l’entrevista Souleymane ha tingut molts contratemps, moltes coses li han anat malament, ha perdut el bus que el duia a l’alberg i ha hagut de dormir al carrer; ha perdut la llicència, li han obert el cap d’un cop de puny i la novieta, allà a Guinea, li ha demanat permís per casar-se amb un enginyer que la ronda. Però el tercer dia, a les 9 en punt, Souleymane es troba a l’oficina d’immigració on una funcionària l’escoltarà i decidirà sobre el seu cas.

La funcionària que l’atén el tracta amb total correcció, l’escolta, li fa preguntes sobre les històries que explica per determinar-ne la veracitat, es mostra escèptica en alguns punts... fins que arriba l’explicació final.

Naturalment, no explicaré res més perquè tot el sentit de la pel·lícula es troba en aquella entrevista i no vull aixafar la guitarra a ningú. Només diré que no es pot sortir del cine sense que els teus esquemes hagin sofert una bona sacsejada. Si quan s’encenen els llums no tens el paquet de kleenex a la mà és que no tens ni una mica d’humanitat. I que consti que la pel·lícula no és en absolut lacrimògena, no pretén que Souleymane ens faci pena, és un retrat objectiu d’un cas, però a darrere de cada cas hi ha una persona, i penetrar en l’ànima d’aquesta persona és el que fa la pel·lícula .

El tema de la immigració és el que més rebombori està causant a Europa i el que més utilitza l’extrema dreta per captar adeptes. Ara mateix Geert Wilders acaba d’enviar el govern neerlandès a la porra perquè no es mostra prou dur sobre el tema. Les veus que es mostren “comprensives” amb la immigració addueixen que necessitem mà d’obra estrangera per a les feines que no volen fer els d’aquí. La pel·lícula de què parlo no presenta Souleymane com a “mà d’obra estrangera” apta per a repartir pizzes, netejar culs d’avis en residències, servir paelles als xiringuitos o collir préssecs al Segrià. El presenta com una persona que té una dignitat que cal respectar. Una persona que es mou en un món on el més fort s’aprofita del més feble; on no només el sistema l’explota, sinó també el “subsistema”, aquells que en algun moment han patit la situació com pateix ara Souleymane, però que un cop trobat el seu acomodament en l’engranatge, s’obliden de la solidaritat, la fraternitat i la generositat, i es tornen tan depredadors com les mateixes màfies que estan a l’origen (no a la causa) de les migracions. Tant és del país d’on provinguin, a Europa com a Amèrica, darrere de cada migrant hi ha una persona.

Si la senyora Sílvia Orriols té temps, li recomano que vagi a veure La vida de Souleymane. Ja sé que no canviarà el seu discurs, tant de bo una pel·lícula tingués la capacitat de remoure consciències! Per als que no penseu com ella, o sí, us la recomano fervorosament. Per poca sensibilitat que tingueu sortireu plorant, però un cop eixugades les llàgrimes, reflexionareu i potser us mirareu aquell que us vol vendre unes ulleres al top manta, o que veieu a la tele arrossegant-se sota el sol dels camps lleidatans, d’una altra manera. No com a un desgraciat que no té on caure mort, sinó com a una persona que lluita per mantenir la seva dignitat per damunt de la línia de flotació, cada dia, cada hora, cada minut de la seva vida.