UN DISSABTE A L'AUTOBÚS

 

Em trobo divendres al vespre fent un cangur a la meva neta de tres anys. Cap problema. Però l’he de tenir fins dissabte al migdia, o sigui que m’he d’inventar alguna activitat per distreure-la durant el matí. Jo tinc un compromís: la cloenda de la celebració dels cinquanta anys de l’Associació de Veïns del Clot-Camp de l’Arpa de la qual vaig ser vicepresidenta en la seva primera Junta. L’acte es fa a La Farinera, Ateneu del Clot, al costat de l’acabat d’inaugurar Parc de les Glòries. La portaré a jugar una estona al Parc i després anirem al vermut. Li dic: demà anirem a jugar a un parc on hi ha moltes instal·lacions perquè juguin els nens. Em replica: i les nenes. Bé, sí, les nenes també. Veig que porta la lliçó ben apresa.

Costa una mica arrencar el dissabte: que si posa’t les sabates, que si agafa el jersei, que si fes un pipí abans de sortir, etc. Gràcies a la brillant idea de l’Ajuntament de Barcelona de fer una xarxa ortogonal de busos, van canviar la parada fa temps i he d’anar a agafar el 7 molt més lluny que abans del canvi. Pel camí em diu: tinc gana. Quan arribem a la parada et donaré Quelitas, li contesto.

Arribem a la parada de Diagonal/Muntaner i allò semblava l’estació de Sants. No m’havia imaginat que en un dissabte radiant com aquell a la meitat dels veïns se li acudiria d’anar a passar el matí al Fòrum, i els que no eren a la parada eren dalt del bus que va arribar al cap d’una estona. No vaig ni intentar entrar per la porta del mig, perquè el més probable és que no hi hagués aparell per validar el bitllet (el meu bitllet és una targeta T4, de jubilat, gràcies a la qual pago només 2,15€, però que només admet un tipus de màquina per validar-lo. I a la majoria de busos, si entres per la porta del mig, no n’hi ha).

 L’autobús anava completament atapeït, amb tots els espais destinats a cotxets infantils ocupats. Una mare que ocupava un seient abatible, amb el cotxet i el seu nadó al costat, em va oferir el lloc. Primer vaig declinar l’oferta, però davant la impossibilitat d’avançar cap al fons del bus, vaig acabar seient. Amb la Júlia a la falda, que ja començava a mostrar signes d’ofec, premsada entre les cames dels viatgers. El lloc era privilegiat; vaig poder observar tothom que intentava moure’s entre la porta del davant i la del mig. No només hi havia mares amb cotxet, també un pare que feia el volum de dues mares, amb el seu corresponent cotxet. Senyores amb el carret d’anar a comprar ple de verdures i altres productes. Una octogenària amb el seu taca-taca, que ocupava tota l’amplada del pas entre els seients. Tots els espais destinats a cotxets, cadires de rodes, taca-taca, carrets del mercat i altres andròmines estaven ocupats. Al cap d’una estona puja una altra senyora amb un cotxet i intenta posar-lo al forat que acabava de deixar una que baixava, però la del carret del mercat se li avança i es queda sense lloc. Me la vaig mirar amb cara de pena, tot i que ella semblava conformada. Me la vaig mirar moltes vegades perquè em va semblar que s’havia gastat tota la paga doble de Nadal en posar-se bótox als llavis. Aquest comentari ja sé que no és gaire afortunat, però si l’haguéssiu vist també l’hauríeu fet.

Quan la del taca-taca i una del carret amb verdures van quedar de costat, l’octogenària se’l va mirar i li va preguntar a l’altra, senyalant un producte que jo, des del meu seient, no veia: Això què és? Són gírgoles, li va contestar, però no són cultivades, són de pagès. No com les que venen al súper en safates, per això no les reconeix. A Barcelona els dissabtes hi ha mercats al carrer on hi venen els pagesos i jo hi vaig cada setmana. Ah, sÍ?- pregunta l’altra. I on són aquests mercats? Avui he anat al que hi ha al parc de les Tres Xemeneies, al Paral·lel. I després he anat al de Fort Pienc. Són pagesos que venen directament els seus productes.

Em quedo impressionada. De les Tres Xemeneies al Fort Pienc, i ara al bus 7 camí del Fòrum! Quin dissabte! Quan el carret em passa pel davant em miro les gírgoles i les trobo normals. Al costat i ha una escarola enorme i unes cebes tendres que perfumen tot l’autobús. Algun cotxet ha baixat però n’han pujat d’altres. Sort que no hi ha cap patinet, només hauria faltat això.

Finalment arribo a la Plaça de les Glòries i baixo. La Júlia ja s’ha menjat unes quantes Quelitas, ara té set i el sol l’aclapara de tal manera que només vol estar a l’ombra. Els jocs del parc infantil són per a nens més grans, li fan por els tobogans, que són massa verticals, i les instal·lacions més adients estan ocupades. Decideix que se’n vol anar i marxem cap a La Farinera, que és allà mateix.

A La Farinera es prepara un vermut de cloenda per als veïns. Escoltem les aportacions d’alguns membres de l’Associació sobre els valors que defensen i després passem al pica-pica. No conec gairebé ningú, fa més de quaranta anys que no visc al Camp de l’Arpa, però hi ha algunes velles glòries que hi han assistit i petem la xerrada amb el Marcel, el Rocher, la Julia L. Trèmols (que continua lluitadora com fa cinquanta anys) i el Quim Cervera, ex mossèn i optimista com sempre. La Julia està indignada amb el tema de Gaza. No n’hi ha per menys. Jo comento que acabo de llegir aquest titular “Almenys 52 criatures moren de fam a Gaza. No queda ni un tros de pa”. Ens preguntem què ens està passant. Per què no reaccionem. Què més hem de veure perquè sortim al carrer, tal com havíem fet en el passat i demostren els plafons exposats al local que narren la història de l’Associació de Veïns, les seves lluites i les seves victòries. Totes gràcies a les mobilitzacions. Ningú no té la resposta.

Al vespre, mentre feia temps perquè comencés una pel·lícula de Costa-Gavras a BTV, faig una mica de zàping i vaig a parar sobre l’actuació espanyola a Eurovisió. Em sembla horrorosa, la cançó i la cantant. L’única cosa interessant del certamen era que Israel fos boicotejat. Però em llevo l’endemà i em quedo de pedra: Israel, segona classificada. Espanya, la penúltima. No acabo d’entendre el sistema de votació, però sembla que Israel estava al 15è lloc segons el jurat i un munt de vots populars la van portar al segon. Manipulació des de Tel-Aviv? No m’estranyaria. Llàstima que no hagi guanyat i així ens hauríem trobat amb la papereta d’haver d’organitzar un festival quintaessència de la frivolitat en un país quintaessència de la immoralitat. Cantants europeus guais cantant i ballant damunt d’un escenari envoltats de palestins morts. Si és que d’aquí un any encara en queda algun. Quina imatge d’Europa!