TARDES DE SOLEDAD

 

Crec que no havia anat mai al cine amb tants prejudicis, a favor i en contra, envers la pel·lícula que estava a punt de veure com aquesta vegada. Ni Albert Serra ni Tardes de Soledad deixen indiferent. Però jo hi he d’afegir el meu bagatge personal sobre els toros i la meva poca devoció pel cineasta, amb l’excepció de Pacifiction, l’última que havia vist d’ell i que em va agradar.

Anar al cine a Catalunya a veure una pel·lícula de toros és situar-te en un bàndol, t’agradi o no. I com que no m’agrada, jo explico per què no em situo en cap dels dos bàndols, ni dels que defensen els toros ni dels que els han prohibit. Dos han estat els arguments per prohibir-los; un d’objectiu, el del maltractament animal. L’altre, ideològic: és una festa espanyolista. Però a mi no m’agraden les prohibicions. Hauria preferit que s’anessin extingint a poc a poc.

El meu pare, un catalanista que si li haguessin donat temps i hagués viscut el Procés s’hauria autoqualificat d’independentista, no només no abominava dels toros sinó que n’era un gran aficionat. Quan ell hi anava i m’hi portava a mi, al Madrid dels anys 60, a Las Ventas, només ens fixàvem amb com transcorria la corrida, si els toros eren braus o flojos de remos, si els toreros culminaven la faena amb oreja y vuelta al ruedo o amb esbroncada... Allà s’anava a veure torejar i a ningú se li acudia pensar en el maltractament animal. A mi, tampoc. Però les coses han evolucionat molt, i la consciència que hem adquirit sobre el patiment dels animals ens han fet veure com un horror allò de què abans gaudíem.

Sobre la qüestió de si és o no una festa espanyolista no penso gastar-hi ni dues ratlles. La tradició taurina a Catalunya, tant pel que fa a l’afició com als toreros (ja vaig parlar del Quimet Bernadó en aquest mateix blog), està demostrada i la manipulació ideològica que se n’ha fet, per part dels uns i dels altres, no m’interessa gens.

Però anem al gra. Què és Tardes de Soledad? El primer que la gent que l’ha vist, especialment els crítics cinematogràfics, et diuen és: no es posiciona ni a favor ni en contra dels toros. I és veritat, segons com t'ho miris. El primer que ho ha dit és l’Albert Serra, a les entrevistes. Tot depèn de l’ull de qui ho mira. Ell està a favor que continuïn existint, però és una polèmica que no li interessa. Ha filmat el que ha volgut i allà s’han quedat les imatges que ell ha triat filmar. La pel·lícula va guanyar la Concha de Oro al Festival de San Sebastián i això ja és una carta de presentació suficient com per despertar interès. De què va? Doncs és la filmació de les escenes que precedeixen i segueixen a les actuacions del torero peruà Andrés Roca Rey en algunes places espanyoles, que mai se sap quines són. El ritual d’abans i de després, el de l’arena, el dels banderillers, els picadors, la quadrilla i els toros morts.

La presentació de la pel·lícula no podia ser més eloqüent: comença amb un toro solitari al mig de la devesa, de nit, de cara a l’espectador. Aquell toro (no aquell exemplar però sí aquell concepte) el veurem després diverses vegades anant amunt i avall de l’arena, rebent banderilles, piques, espasa i descabello. La primera imatge que veiem del torero no és aquella on es prepara per sortir a torejar, sinó la de quan torna, amb el traje de luces empastifat de sang, suat, cansat, de retirada cap a l’hotel. La càmera del cineasta no ofereix mai cap pla general, no veiem ni la plaça sencera ni el públic. En sentim els sorolls, els aplaudiments, les protestes, la respiració del toro, la del torero, els comentaris de la quadrilla, però no tenim mai una visió general ni tan sols de les faenas. En molt poques ocasions veiem el toro i el torero sencers, sempre estan fragmentats. Tant amb el capot com amb la muleta les seves actuacions són brillants. Cita el toro de cara i d’esquena, se li arramba, el provoca, el fa bovejar anant d’una banda a l’altra i entra a matar em sembla que almenys quatre vegades, o potser cinc. En una crítica he llegit que són vuit; potser no vaig saber distingir que eren toros diferents. En tot cas, les imatges estan extretes de catorze corrides diferents (segons ChatGPT).

De les diverses vegades que la càmera segueix l’estocada final n’hi ha dues de magistrals, l’estocada i la filmació. En una la càmera és com si estigués a la cara del torero, veus el mateix que veu ell, i la clava fins a l’empunyadura i l’espectador darrere d’ella. En l’altra, ja cap al final, la càmera està situada al revés, l’espectador té el toro d’esquena i el torero de cara i l’estocada li arriba pel fons, cap a ell. Un altre cop fins a l’empunyadura. Ovació i aplaudiments. I també una orella.

Potser el que he explicat fins aquí pot fer pensar en aquelles corrides retransmeses per TVE les tardes del 30 d’abril del franquisme, per temptar els treballadors i que no anessin a les manifestacions del 1r de maig. Però no, no tenen res a veure. Tardes de soledad està plena de detalls, des del vestuari al guarniment dels cavalls, i no escatima tampoc els detalls de l’agonia del toro, com tampoc l’hàbit recurrent del torero de senyar-se diverses vegades, encomanar-se a la Verge del Carme (em sembla), penjar-se un rosari al coll... En canvi, no hi ha folklore, ni pasodobles, ni senyors amb puro.

Ara bé, tot això, per a què? Amb quin objectiu? Des del punt de vista estètic no hi ha discussió. Andrés Roca Rey executa uns naturals, uns derechazos, unes estocades magistrals. És bonica l’estampa del torero, en la posició típica de citar el toro, cames separades, el cos endarrere, una mica inclinat, la muleta ben agafada i el pobre toro allà decidint si envesteix o no. Però les seves faenas no són el gruix de la pel·lícula; les comparteix amb tots els detalls que ja he esmentat. La càmera segueix de molt a prop tots i cada un dels detalls d’una corrida, des de la preparació del protagonista fins a la tornada a l’hotel. Els 125 minuts que dura la pel·lícula em van emocionar? Hi torno més endavant.

Parlem de la psicologia del diestro. Un xicot jove, sembla que procedent d’una bona família peruana, és a dir, que no ho fa per sortir de la misèria (un altre dels mites taurins), d’aspecte agradable i de caràcter hermètic. Els seus gestos, que no les seves paraules, són el que ens dona una mica la idea de quina mena de persona és. Ni anant ni tornant de les corrides, en la furgoneta, amb la quadrilla, pràcticament no se’l sent. No diu res. Ara bé, un cop davant del toro la seva expressió es transfigura, i aquí és on començo a veure una cosa que no m’agrada. És cert que l’obligació del torero és matar el toro i matar-lo bé, que caigui com més ràpidament millor després de l’estocada final. Com més duri dempeus el toro menys celebrada és la faena. Al documental es mostren un parell de rebolcades de Roca Rey que fan saltar de la cadira. La primera, sense conseqüències. La segona, amb una cornada a la cuixa, incruenta, però amb un estrip al camal dels pantalons que li deixa les mitges blanques a la vista. Però por sus huevos que ha de continuar. I aquí hi ha “la mare dels ous”, valgui la brometa. Tot l’espectacle gira al voltant del valor, de l’atreviment, del desafiament al toro, una bèstia molt més forta que el torero i que només podrà ser vençuda pel valor i per la destresa. Aquest olé tus huevos, olé tus cojones que sentim al llarg de la pel·lícula diverses vegades em reafirma en la idea que hi ha un tipus de gent, que no és poca, que valora més els collons que l’empatia, el raonament o la compassió. Dir això parlant de toros és una imbecil·litat, ja ho sé. Simplement estic dient l’efecte que em va fer veure el torero de tan a prop, veure-li la cara amb tota mena de detalls, sentir el seu odi cap al toro, al que tracta de hijo de puta. És un desafiament a mort en què el toro no pot sortir-ne mai victoriós, no té mai opcions, llevat que envesteixi el torero i l’enviï pels aires.

L’altre aspecte que no em va deixar indiferent és la recreació de la càmera en l’agonia, les agonies, dels toros. El primer que mata no cau de seguida. L’espasa ha entrat fins a la meitat. Li cal el descabello i la puntilla. Tot i això, els ulls continuen oberts, l’expressió dolorosa, la llengua fora, bruta de sorra, les baves, la sang... Quan se l’enduen arrossegant no tenim la seguretat que sigui mort del tot. I en l’últim toro el que executa el descabello no l’acaba d’encertar, i burxa i burxa i el toro no mor. Vaig haver d’apartar la vista de la pantalla.

Dir que els toreros s’haurien de guardar el valor per a empreses més nobles pot semblar una boutade. Dir que maltractar un animal, fer-lo patir per al gaudi dels aficionats, és una mostra de primitivisme repugnant, no em fa vergonya confessar-ho. Una de les lloances que els de la quadrilla li dediquen a Roca Rey  és: Qué ser humano más grande eres! Francament, quan em parlen d’un ser humano me l’imagino amb una altra mena de qualitats. Les úniques  emocions que he sentit veient aquesta pel·lícula han estat el rebuig a l’actitud desafiant del torero i la compassió amb el patiment del toro. La resta m’ha deixat indiferent.

La pel·lícula, que no té un guió lineal, acaba després de l’última faena de Roca Rey, amb els toreros de la quadrilla acomiadant-se de la resta, encara a l’arena, mentre sona una música que vaig identificar com El carnaval dels animals, de Saint-Saëns, concretament el moviment anomenat El cigne. En una versió lliure, però crec que identificable. Us deixo una versió convencional perquè l’escolteu. Aquella estampa final amb aquella música torna la pau a l’espectador.