Passa al contingut principal

FER-NE VUITANTA (80)

 

Tenir un amic que faci vuitanta anys no és motiu per escriure res al blog. Però tenir-ne quatre, tots homes, que a més els fan entre l’1 i el 8 de febrer (tots Aquari) és una casualitat tan gran que m’ha fet gràcia ressaltar-ho. Avui, doncs, els vull felicitar, i quina felicitació pot ser més adequada que la de Marilyn Monroe al President Kennedy? No està bé que m’hi compari (ella hi sortiria perdent!), perquè jo felicito quatre persones alhora, que no són presidents, però que estan vives i han arribat als vuitanta.

HAPPY BIRTHDAY TO (ALL OF) YOU, DEAR FRIENDS!

A tots fa moltíssims anys que els conec, per motius diferents; no són excompanys de militància ni de feina, tot i que, amb alguns, alguna lluita hem compartit. Si l’amistat ha arribat fins avui és perquè hem sabut trobar allò que ens unia i ho hem cultivat. Amb uns he compartit cerveses memorables, amb altres excursions amb caiac meravelloses, també passejades en barca i sessions de cinefòrum progres, o intimitats romàntiques al París de la meva gairebé adolescència. I quan recordo tot això no puc deixar de pensar que han tingut sort d’arribar fins aquí, en més o menys bona salut física, però en perfecta salut mental, que espero que els permeti apreciar les bromes que pugui fer sense molestar-se.

No soc gaire partidària de l’astrologia, però he anat a buscar a la Viquipèdia les característiques dels Aquari. He trobat això: obstinat, testarrut, dogmàtic, sagaç, innovador, genial, sociable, idealista, intuïtiu, rebel, franc, individualista, intel·ligent, líder, encantador, impredictible, enigmàtic, progressista, racional... En fi, no sé si queden adjectius al diccionari. Jo soc negada per a la psicologia, no puc atribuir aquestes qualitats (o defectes) amb precisió a cap d’ells. Agafeu els que creieu que us defineixen; dels altres no en feu cas. Ah, sí, afegiu també narcisista (un ja sap que va per ell).

Fa deu anys dues d’aquestes persones en van fer setanta i ho vam celebrar junts. I la festa que vam fer va ser tan sonada que l’hem recordat moltíssimes vegades. Coincidia que ells dos i una tercera persona que ja no hi és havien fet la Primera Comunió l’any del Congrés Eucarístic i vam reproduir la desfilada religiosa del 1952 amb Bisbe, escolà, Guàrdies civils, feixistes i beates incloses. Si per una banda el record d’aquell aniversari ens fa somriure, per l’altra és un punt d’inflexió per al grup que ho celebràvem: l’endemà el Marçal, que feia d’escolanet, es va començar a trobar malament. Va ser el començament del final. Pocs anys després ens va deixar el Jose Baixas.



Fer-se gran és el que té, mirar enrere i recordar els que no hi són. Però això només una estoneta. Avui el que hem de fer és celebrar que teniu la sort d’haver arribat als vuitanta i que teniu una amiga simpatiquíssima que us fa sortir al blog com si fóssiu el gran Rod Steward que, per cert, també n’acaba de fer vuitanta i que té una marxa sensacional. Us adjunto el vídeo per tal que en prengueu exemple. Us vull veure movent el culet com ell!

Sé que hauria d’acabar l’article amb el nom i les fotos dels quatre afortunats que en feu vuitanta, però la meva proverbial discreció m’ho impedeix. No estic segura de la vostra reacció, i no m’arrisco a perdre amistats ara que jo també m’estic fent vella. Només puc dir que dos viuen a Madrid i dos a Barcelona. Dos fan l’aniversari el mateix dia (ja és casualitat!). I no afegeixo més informació perquè això no és un joc de lògica!  A TOTS QUATRE, QUE TINGUEU UN FELIÇ ANIVERSARI! ENS VEUREM ALS NORANTA!

 

Comentaris

  1. FELICITATS A TOTS !!! B.M.

    ResponElimina
  2. Muchas felicidades a los 4 y gracias Elisenda!!!! y un recuerdo para Marçal y Baixas🙌🏻🙌🏻🙌🏻🙌🏻🤍🤍🤍

    ResponElimina
  3. Elisenda ets una crack escollint las músiques, aquest tema del Rod, per
    mi és dels millors que ha enregistrat

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

TARDES DE SOLEDAD

  Crec que no havia anat mai al cine amb tants prejudicis, a favor i en contra, envers la pel·lícula que estava a punt de veure com aquesta vegada. Ni Albert Serra ni Tardes de Soledad deixen indiferent. Però jo hi he d’afegir el meu bagatge personal sobre els toros i la meva poca devoció pel cineasta, amb l’excepció de Pacifiction , l’última que havia vist d’ell i que em va agradar. Anar al cine a Catalunya a veure una pel·lícula de toros és situar-te en un bàndol, t’agradi o no. I com que no m’agrada, jo explico per què no em situo en cap dels dos bàndols, ni dels que defensen els toros ni dels que els han prohibit. Dos han estat els arguments per prohibir-los; un d’objectiu, el del maltractament animal. L’altre, ideològic: és una festa espanyolista. Però a mi no m’agraden les prohibicions. Hauria preferit que s’anessin extingint a poc a poc. El meu pare, un catalanista que si li haguessin donat temps i hagués viscut el Procés s’hauria autoqualificat d’independentista, no nomé...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...