L'ORIGEN DEL MAL

 

El dia que vaig publicar l’article titulat La crida de l’abisme, la Montse Soldevila va fer un comentari al blog: que esbrinés l’origen del Mal. Ella i jo vam ser testimonis, a Bòsnia, d’un dels casos de genocidi més recents, a Europa. L’any 2011 vam visitar el memorial de Potočari, que commemorava i rendia homenatge als assassinats en la matança de Srebreniča a mans del serbis. Més de 8000 morts, tots homes, musulmans, entre la infància i la vellesa. Milers de tombes amb les seves làpides blanques. En aquell moment encara no s’havien recuperat tots els cossos. Vam sortir trasbalsades.

Quin és l’origen del Mal? Jo, fa setmanes que hi dono voltes per trobar una resposta, però no la tinc. Ho portem als cromosomes? Caín tenia uns cromosomes gaire diferents dels d’Abel? És, per tant, l’entorn, el tracte rebut, el premi o el càstig allò que et fa ser bo o dolent? Si començo per Caín i Abel és perquè si vull pensar en l’origen del Mal només se m’acudeix fer-ho a partir de la nostra formació judeo-cristiana, de la ideologia que hem mamat des que hem nascut, fossin els nostres pares creients o no. No tinc ni idea de quins són els principis que s’inculquen als nens japonesos, als ugandesos, als amazònics o als lapons, per parlar de latituds allunyades. Però conec a fons els principis judeocristians, que parteixen de la diferenciació entre el Bé i el Mal.

Me’n vaig a la Bíblia tal com me la van explicar a l’escola i resulta que Déu, que figurava que era bo, ja va començar a embolicar la troca fent que uns àngels “bons” es rebel·lessin, convertint-se en “dolents” i transformant-se en dimonis. Un cop creat el cel i l’infern, posa sobre la Terra un parell d’inútils que no saben vèncer la temptació i cauen en la trampa de la serp-dimoni, amb la qual cosa ens deixen a tots els que vindrem després marcats amb el pecat original. Per si no n’hi hagués prou, els seus dos fills rivalitzen per agradar a Déu, i mentre un veu els seus sacrificis reconeguts, l’altre els veu menystinguts. La seva naturalesa es torna dolenta, no hi pot fer més, i es carrega el germà. Això farà que els seus sacrificis siguin apreciats per Déu? No, però s’haurà quedat descansat.

Des del primer moment veiem que aquell que no se sotmet a la voluntat divina és apartat. El principi del poder és l’origen del Mal? Només pots ser bo si et sotmets? A la Bíblia trobem casos de persones “bones” que es rebel·len, com és el cas de Judit, però es rebel·len contra l’opressió exercida sobre el seu poble, i en aquest cas, tot i la salvatjada de la decapitació d’Holofernes, està justificat.

Busco en el meu imaginari casos de dones “dolentes” o que han fet el Mal conscientment, i en trobo de dos tipus: les que ho fan per gelosia i les que ho fan per ambició. Després de veure en la mitologia grega exemples de dones tan bones com Hècuba, Penélope, Andròmaca o Antígona, en trobem de malvades, com totes les deesses que han enviat maleficis a les seves rivals, començant per Hera i, sobretot, la més tràgica de totes, Medea, bandejada per Jàson i que per gelosia i per fer mal al marit, després d’haver enviat un vestit enverinat a la seva rival, es llança al foc amb els seus dos fills. Violència vicària, en diuen ara.

La maldat per ambició l’encarna sobretot Lady Macbeth, que no dubta en cap moment a empènyer el seu marit a l’assassinat, tantes vegades com sigui necessari, per tal que es compleixi el seu desig de convertir-se en reina. L’ambició de poder no és, en general, una característica femenina, almenys que aparegui en la mitologia o en la literatura. Però allò que darrere un gran home hi ha una gran dona potser també ho podríem aplicar a l’home ambiciós que té darrere una dona que l’hi empeny.

Tot aquest Mal literari, mitològic, al qual podríem afegir les bruixes i madrastres dels contes infantils, no és més que una metàfora de la realitat. Ens la podem prendre com un plaer quan llegim les obres clàssiques i en gaudim. Però quan el Mal el tenim a la cantonada de Gaza, del Líban, d’Ucraïna o, per què no, dels Estats Units, quan aquell senyor comenci el seu mandat el 20 de gener, aquesta metàfora no es farà gens ni mica de gràcia.

A casa nostra tenim un mal a petita escala, perquè encara no hem arribat a les mans, però si ens fixem en l’entorn europeu, els resultats electorals de Romania, els que ja s’han donat en altres països, la influència de Vox en les nostres autonomies, veurem que el panorama és desolador.

 A Catalunya acaben de concedir un premi molt honorable a Amin Maalouf, escriptor i periodista franco-libanès. En una entrevista a l’Ara (3/12/2024) sosté que malgrat la crisi profunda per la qual està passant Occident, aquest continua sent el sistema més democràtic. Ell és molt més optimista que jo. Diu textualment: “Intento mantenir un cert optimisme. Hi ha solucions als problemes, però ara mateix no sé si estem avançant cap a les solucions. Tampoc tinc clar que anem cap a l’abisme.” No és la mateixa actitud que va mostrar Wajdi  Mouwad al CCCB, en el marc de la Biennal de pensament, d’origen libanès com Maalouf, i que sempre ha defensat l’entesa entre palestins i israelians. Ara ja no sap si aquesta entesa serà mai possible.

Vist que el Mal el tenim a la cantonada, com el podem aturar? És impossible frenar-lo? Tenim eines? En el cas del nostre país, les enquestes diuen que a les properes eleccions generals PP i Vox tindran majoria, i amb aquesta predicció ens quedem tan amples i pensem que és la tendència general a Europa i que no cal que fem res perquè no té solució. Jo tampoc no tinc la solució, però sí que tinc clar que el Mal, en les societats occidentals, no s’instal·la perquè uns senyors “dolents” han ocupat el poder, sinó perquè uns senyors i senyores els han dut al poder amb els seus vots. Aznar va dir: “qui pugui fer alguna cosa, que la faci”. El director cinematogràfic alemany Joachim Lang li ha fet cas i ho ha fet. Ha dirigit la pel·lícula El ministro de propaganda, on explica, a partir de seqüències reals o ficcionades, el paper del ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels. La manipulació que Goebbels va fer de l’opinió pública a través del seu ministeri va permetre que aquelles masses que vèiem enfervorides en documentals de l’època donessin suport a una de les pràctiques polítiques més infames de la Història. Les seves tàctiques eren repugnants, però efectives. Com ho són actualment les fake news, les mentides conscients, les tergiversacions i les ocultacions. Tot el que veiem a la pel·lícula és veritat, treta de documents i de filmacions de l’època. El final tràgic de Goebbels no l’eximeix de cap responsabilitat. Llàstima, però, que no hagués viscut per veure com s’ensorrava tot el món que havia creat, i que ho veiessin els seus fills. L’objectiu de la pel·lícula és advertir que allò que hi veurem només va ser possible perquè milions d’alemanys hi van donar el seu suport, que tots en van ser responsables, els que ho feien i els que ho aprovaven, i que això es pot tornar a repetir. La pel·lícula acaba amb una frase de Primo Levi: “Va ocórrer. I, per tant, pot tornar a ocórrer. Aquesta és l’essència del que volem dir”.

En algun lloc he explicat que això d’escriure em serveix de teràpia (a mi, i pel que sé, a molta més gent) i ho mantinc. El dia que vaig penjar l’article sobre la crida de l’abisme estava realment molt indignada, i molt pessimista. Compartir, encara que sigui virtualment a través del blog, alguns dels pensaments més pessimistes, i rebre respostes de suport o de complicitat, em treu un pes de sobre. Em sento més lleugera, intento canviar el xip i enfocar el dia a dia cap a una realitat més complaent. Són dies de Festes, trobades familiars i d’amics, viatges o escapades, i si aconseguim sobreviure a la sobrealimentació dels àpats nadalencs, arribarem a l’any 2025 desitjant-nos felicitat, salut i prosperitat per a l’any nou. Doncs això és el que compta!