AQUÍ TE ESPERO, COMIENDO UN HUEVO...

 

Tots els que em llegeixen deuen saber que vaig anar a una escola catalana que estava obligada, com totes les altres, a impartir les classes en castellà. Però al pati podíem parlar com volguéssim, i generalment jugàvem en català. Amb alguna excepció, però. Quan es tractava de decidir qui parava, ho fèiem amb el pito-pito-colorito. O si jugàvem a empaitar-nos dèiem a que no me pillas! Però quan ens volíem enfotre de la que ens perseguia i la volíem humiliar, li dèiem: aquí te espero, comiendo un huevo, una tortilla y un caramelo! I arrencàvem a córrer per tal que no ens atrapés.

Aquestes pràctiques infantils, que en política no s’acostumaven a veure, les vam poder apreciar en la persona del MHP Puigdemont, que ens va deixar a tots amb la boca oberta el passat 8 d’agost, i als Mossos d’Esquadra, amb la boca oberta i la cua entre les cames.

Durant tot aquell dia, i potser també l’endemà, van aparèixer centenars d’acudits a les xarxes comparant-lo amb Houdini, amb Jimmy Jump, amb correconejo i no sé quants personatges més. Tot plegat, lamentable. Més valia riure que plorar, però la conclusió és clara: Puigdemont se’n fot del mort i de qui el vetlla. I no és perquè sigui molt llest o molt astut, no. És perquè ha perdut el respecte a la institució que va representar com a President i a la qual el seu nom sempre quedarà associat. Ni la Generalitat de Catalunya es mereix aquest menyspreu, ni els Mossos la burla de què han estat objecte

M’imagino la cara de sorpresa que li devia quedar a Pedro Sánchez quan va assabentar-se del numeret del seu soci. De debò que la Llei d’Amnistia havia de servir per burlar-se de les institucions de l’Estat? Com pot acostar-se a Junts al Congrés i sol·licitar la seva col·laboració si es convertirà en la riota de tota l’oposició? Sort que té l’apagafocs de Bolaños, que li llima totes les arestes.

Són moltes les reflexions que es poden fer al voltant del viatge llampec del 8 d’agost. La primera que jo faig és que s’hauria d’haver quedat a Waterloo fins que el Tribunal Constitucional hagués obligat el Suprem a aplicar la Llei d’Amnistia. Ni volem ni necessitem messies que s’immolin en nom de la pàtria. La presó no és cap opció i menys encara quan una llei ha amnistiat els acusats.

La segona que jo faig és que, malgrat el malestar existent dins de Junts per la performance del seu líder, ningú no mourà fitxa fins que l’amnistia se li hagi aplicat. I és lògic. Mentre pengi del fil dels capricis del Suprem, Puigdemont no està segur. Quan ho estigui, que comencin a pensar com ho poden fer a Junts per recompondre les relacions dins del Parlament i a avaluar amb qui els convé pactar per defensar els seus interessos (posem per cas, ampliació de l’aeroport de Barcelona...). ¿Fins quan estaran disposats els que donen suport a Junts a aguantar la inoperància i l’esterilitat d’un partit que ni governa ni deixa governar?

I per acabar, i sense ànims d’insultar o fer-ne burla, diria que Puigdemont faria bé de buscar-se un diguem-ne terapeuta que l’ajudi a superar el tràngol d’acceptar que el seu moment ja ha passat i que ha de deixar pas als altres. Ara mateix el altres són tres partits que han arribat a un acord per triar un President. Deixem-los que treballin, que busquin suports amplis, que ofereixin solucions als problemes que ens preocupen i que deixin el teatre per a les sales especialitzades.