BENVOLGUDA SIRI

 

Benvolguda Siri,

Sé que aquesta carta, en el cas que arribessis a llegir-la, no et serviria per consolar-te de la pèrdua del teu estimat Paul. Sé de què parlo i sé que no hi ha consol possible. Però pitjor seria que tota la gent que l’apreciava decidís no fer-te costat pensant que no serveix per a res. D’aquí uns quants anys, quan hagis anat paint què significa la seva pèrdua, estic segura que aniràs al calaix de la memòria on guardes totes les mostres de suport, físiques o mentals, i les tornaràs a mirar, perquè et queden molts anys per endavant per anar patint la seva absència, i aquestes mostres sempre t’acompanyaran.

Fa temps, molt, que soc admiradora de la vostra relació i de la vostra obra. Més de la seva que de la teva, també t’ho haig de dir. Heu estat un referent per a mi, i també per als meus familiars propers, el Marçal, l’Anaís. L’escriptor americà progressista, casat amb una escandinava (amb pedigrí europeu), que escriu novel·les i guions cinematogràfics que llegim amb interès i amb plaer.

M’assabento de la mort de Paul Auster el dia abans que jo feia setanta-set anys, just els que tenia ell al moment de morir. Som de la mateixa collita, la del 47. Sempre ho he tingut present. Quan vaig llegir 4 3 2 1, la novel·la on un mateix personatge té quatre vides diferents, ja em vaig adonar que la seva vida i la meva transcorrien paral·leles malgrat la distància geogràfica, perquè alguns fets històrics afectaven tant els Estats Units com la resta del món occidental.

La imatge de la parella d’escriptors exitosos, glamurosos, guapos, era tan potent que quan la meva filla es va instal·lar a Nova York per un temps i va trobar pis a Brooklyn, el fet que estigués a prop de Park Slope, el barri on vivíeu vosaltres, li afegia un valor a l’habitatge que feia oblidar les seves característiques modestes. Tot el que té relació amb Paul Auster em resulta interessant.

Les notícies sobre la malaltia del teu marit ens van arribar fa temps. Molts famosos anuncien que tenen càncer, no sé si per un sentit del deure cap al seu públic, per un excés de sinceritat o perquè els deixin tranquils i parin de fer preguntes. Tot aquest temps m’he estat preguntant què fa un escriptor quan li diagnostiquen una malaltia que pot ser fatal. Decideix escriure sobre els seus sentiments, les seves vivències? Decideix fer una fugida endavant i inventar-se històries meravelloses que ell no viurà mai? Decideix lamentar-se i fer el ploricó? Decideix callar? Ell va decidir escriure Baumgartner, que vaig comprar i llegir  amb atenció, sense acabar de veure si allò era un testament, una declaració d’amor cap a tu, o una novel·la més de les que escriuria fins al final de la seva vida. Avui, quan la seva vida ja ha acabat, fullejo el llibre i em topo amb algunes frases que et transcriuré per si no les recordes.

Baumgartner fa deu anys que ha perdut la seva dona, Anna, en un accident estúpid al mar. Una onada violenta li ha trencat l’espinada, a ella, que era una nedadora excel·lent. Ell, que és escriptor, està preparant un assaig sobre la síndrome del membre fantasma, aquella sensació que diuen que es té quan t’han amputat un membre i tu reps informació al cervell com si encara el tinguessis. La mort de l’Anna és l’amputació dels seus membres, ella li ha pertangut tots aquells anys igual que un braç o una cama. La seva mort és un trauma. Es defineix a ell mateix com un monyó humà. Canvia el títol de l’assaig pel de síndrome de la persona fantasma.

Tornant a llegir el text quan Paul Auster ja és mort no puc evitar pensar que ell el va escriure perquè tu et poguessis veure reflectida en la pena que experimenta el personatge. No puc saber si Auster pensava que sobreviuria al càncer o que tenia els dies comptats, però que pensava en tu i et tenia al seu cor és una evidència. Quan escriu que Baumgartner  “vol dedicar-hi (al llibre que està preparant) tant de temps com pugui, perquè ara el temps és preciós, i no té ni idea del que li queda” és impossible no creure que l’escriptor és el seu alter ego.   Busca al text el paràgraf següent i rellegeix-lo: “Pensa en les mares i pares que ploren els seus fills morts, fills que ploren els seus pares morts, dones que ploren els seus marits morts, homes que ploren les seves dones mortes i la gran similitud que el seu patiment té amb els efectes posteriors d’una amputació, perquè la cama o el braç perduts abans havien estat connectats a un cos viu, i la persona perduda havia estat connectada a una altra persona viva, i si tu ets qui continua vivint, descobriràs que la teva part amputada, la teva part fantasma, encara pot ser font d’un dolor profund, blasfem”.

Baumgartner somia amb l’Anna, li parla, hi està connectat. Encara que sàpiga que aquesta connexió no és real (...) “el fet és que mai no ha deixat d’estar en contacte amb l’Anna des del dia que ella es va ofegar, i si ara ha conjurat un món alternatiu en el qual sap que ell pensa en ella, en el qual pot sentir-lo pensar en ella, en el qual pot pensar que ell pensa en ella, qui pot dir que no hi hagi alguna veritat en tot això? No pas una veritat científica, potser, no pas una veritat verificable, però sí una veritat emocional, que a la llarga és l’única cosa que compta.”

Ja ho veus, estimada Siri, en Paul et va deixar un manual d’instruccions emocionals. Ara només has de saber com construir el teu dol. Perquè també va afegir aquesta frase que hauries de considerar: viure és sentir dolor, i viure amb por del dolor és refusar de viure.

S’obre davant teu un camí incert. Les meves reflexions no t’estalviaran el patiment. No et conec prou per saber si voldràs tirar endavant o et refugiaràs en un món aïllat. Vaig llegir el teu llibre sobre la dona tremolosa. El vas escriure després de constatar que la mort del teu pare t’havia afectat de tal manera que volies entendre per què un sentiment de pèrdua com aquell et produïa aquells tremolors. I vas estudiar el comportament del cervell humà fins a aconseguir una explicació. T’he de dir que després de llegir-lo i no haver entès del tot el que hi explicaves, el vaig regalar a un amic psiquiatre perquè em va semblar que en trauria més profit. Ara, però, penso que els teus coneixements de neurologia et seran útils si tornes a experimentar tremolors com aquells.

Em sento propera a tu i sento la pèrdua de Paul Auster com una pèrdua meva. Sé que no hi ha res que pugui consolar-te, però també sé que la teva vàlua intel·lectual et facilitarà els recursos emocionals per tirar endavant. El temps no cura res, que ho sàpigues, però aprens a conviure amb el dolor.

Una abraçada,

Una devota lectora del teu marit