Benvolguda Siri,
Sé que aquesta carta, en el cas
que arribessis a llegir-la, no et serviria per consolar-te de la pèrdua del teu
estimat Paul. Sé de què parlo i sé que no hi ha consol possible. Però pitjor
seria que tota la gent que l’apreciava decidís no fer-te costat pensant que no
serveix per a res. D’aquí uns quants anys, quan hagis anat paint què significa
la seva pèrdua, estic segura que aniràs al calaix de la memòria on guardes
totes les mostres de suport, físiques o mentals, i les tornaràs a mirar, perquè
et queden molts anys per endavant per anar patint la seva absència, i aquestes
mostres sempre t’acompanyaran.
Fa temps, molt, que soc
admiradora de la vostra relació i de la vostra obra. Més de la seva que de la
teva, també t’ho haig de dir. Heu estat un referent per a mi, i també per als
meus familiars propers, el Marçal, l’Anaís. L’escriptor americà progressista,
casat amb una escandinava (amb pedigrí europeu), que escriu novel·les i guions
cinematogràfics que llegim amb interès i amb plaer.
M’assabento de la mort de Paul
Auster el dia abans que jo feia setanta-set anys, just els que tenia ell al
moment de morir. Som de la mateixa collita, la del 47. Sempre ho he tingut
present. Quan vaig llegir 4 3 2 1, la novel·la on un mateix personatge té
quatre vides diferents, ja em vaig adonar que la seva vida i la meva
transcorrien paral·leles malgrat la distància geogràfica, perquè alguns fets
històrics afectaven tant els Estats Units com la resta del món occidental.
La imatge de la parella
d’escriptors exitosos, glamurosos, guapos, era tan potent que quan la meva
filla es va instal·lar a Nova York per un temps i va trobar pis a Brooklyn, el
fet que estigués a prop de Park Slope, el barri on vivíeu vosaltres, li afegia
un valor a l’habitatge que feia oblidar les seves característiques modestes.
Tot el que té relació amb Paul Auster em resulta interessant.
Les notícies sobre la malaltia
del teu marit ens van arribar fa temps. Molts famosos anuncien que tenen
càncer, no sé si per un sentit del deure cap al seu públic, per un excés de
sinceritat o perquè els deixin tranquils i parin de fer preguntes. Tot aquest
temps m’he estat preguntant què fa un escriptor quan li diagnostiquen una
malaltia que pot ser fatal. Decideix escriure sobre els seus sentiments, les
seves vivències? Decideix fer una fugida endavant i inventar-se històries
meravelloses que ell no viurà mai? Decideix lamentar-se i fer el ploricó?
Decideix callar? Ell va decidir escriure Baumgartner, que vaig comprar i
llegir amb atenció, sense acabar de
veure si allò era un testament, una declaració d’amor cap a tu, o una novel·la
més de les que escriuria fins al final de la seva vida. Avui, quan la seva vida
ja ha acabat, fullejo el llibre i em topo amb algunes frases que et transcriuré
per si no les recordes.
Baumgartner fa deu anys que ha
perdut la seva dona, Anna, en un accident estúpid al mar. Una onada violenta li
ha trencat l’espinada, a ella, que era una nedadora excel·lent. Ell, que és escriptor,
està preparant un assaig sobre la síndrome del membre fantasma, aquella
sensació que diuen que es té quan t’han amputat un membre i tu reps informació
al cervell com si encara el tinguessis. La mort de l’Anna és l’amputació dels
seus membres, ella li ha pertangut tots aquells anys igual que un braç o una
cama. La seva mort és un trauma. Es defineix a ell mateix com un monyó humà.
Canvia el títol de l’assaig pel de síndrome de la persona fantasma.
Tornant a llegir el text quan
Paul Auster ja és mort no puc evitar pensar que ell el va escriure perquè tu et
poguessis veure reflectida en la pena que experimenta el personatge. No puc
saber si Auster pensava que sobreviuria al càncer o que tenia els dies
comptats, però que pensava en tu i et tenia al seu cor és una evidència. Quan
escriu que Baumgartner “vol dedicar-hi (al llibre que està
preparant) tant de temps com pugui,
perquè ara el temps és preciós, i no té ni idea del que li queda” és
impossible no creure que l’escriptor és el seu alter ego. Busca al text el paràgraf següent i
rellegeix-lo: “Pensa en les mares i pares
que ploren els seus fills morts, fills que ploren els seus pares morts, dones
que ploren els seus marits morts, homes que ploren les seves dones mortes i la
gran similitud que el seu patiment té amb els efectes posteriors d’una
amputació, perquè la cama o el braç perduts abans havien estat connectats a un
cos viu, i la persona perduda havia estat connectada a una altra persona viva,
i si tu ets qui continua vivint, descobriràs que la teva part amputada, la teva
part fantasma, encara pot ser font d’un dolor profund, blasfem”.
Baumgartner somia amb l’Anna, li
parla, hi està connectat. Encara que sàpiga que aquesta connexió no és real
(...) “el fet és que mai no ha deixat
d’estar en contacte amb l’Anna des del dia que ella es va ofegar, i si ara ha
conjurat un món alternatiu en el qual sap que ell pensa en ella, en el qual pot
sentir-lo pensar en ella, en el qual pot pensar que ell pensa en ella, qui pot
dir que no hi hagi alguna veritat en tot això? No pas una veritat científica,
potser, no pas una veritat verificable, però sí una veritat emocional, que a la
llarga és l’única cosa que compta.”
Ja ho veus, estimada Siri, en
Paul et va deixar un manual d’instruccions emocionals. Ara només has de saber
com construir el teu dol. Perquè també va afegir aquesta frase que hauries de
considerar: viure és sentir dolor, i
viure amb por del dolor és refusar de viure.
S’obre davant teu un camí incert.
Les meves reflexions no t’estalviaran el patiment. No et conec prou per saber
si voldràs tirar endavant o et refugiaràs en un món aïllat. Vaig llegir el teu
llibre sobre la dona tremolosa. El vas escriure després de constatar que la
mort del teu pare t’havia afectat de tal manera que volies entendre per què un
sentiment de pèrdua com aquell et produïa aquells tremolors. I vas estudiar el
comportament del cervell humà fins a aconseguir una explicació. T’he de dir que
després de llegir-lo i no haver entès del tot el que hi explicaves, el vaig
regalar a un amic psiquiatre perquè em va semblar que en trauria més profit.
Ara, però, penso que els teus coneixements de neurologia et seran útils si
tornes a experimentar tremolors com aquells.
Em sento propera a tu i sento la
pèrdua de Paul Auster com una pèrdua meva. Sé que no hi ha res que pugui
consolar-te, però també sé que la teva vàlua intel·lectual et facilitarà els
recursos emocionals per tirar endavant. El temps no cura res, que ho sàpigues,
però aprens a conviure amb el dolor.
Una abraçada,
Una devota lectora del teu marit
Magnífic! M'has emocionat.
ResponEliminaCert; totalment cert. Sabies que amb el Joanjo, en Ricard F i altres persones més tenim el nostre grup de wp que es diu Hustvedians en honor a la Siri? Perquè som un gran fans d’ella tots plegats, en aquest cas més que d’en Paul. I des de la distància compartim amb ella els teus sentiments i lletres d’alguna manera o altra…. Un gran post.
ResponElimina"i la persona perduda havia estat connectada a una altra persona viva, i si tu ets qui continua vivint, descobriràs que la teva part amputada, la teva part fantasma, encara pot ser font d’un dolor profund, blasfem”.
ResponEliminaSubscric aquests mots. És curiós com els escriptors l'encerten a l'hora d'interpretar l'ésser humà.
S