AQUELL 17 DE FEBRER DEL 74...

 

Durant molts anys el 17 de febrer era la data de l’aniversari de la meva filla Aïda. La celebració era més o menys lluïda segons les circumstàncies: si queia entre setmana, o en dia festiu, o per Carnaval... però sempre hi havia un dia en què ens trobàvem tota la família i fèiem festa grossa. Per a mi no hi havia altra cosa a celebrar que no fos el seu naixement. Però vet aquí que el 17 de febrer del 2024 em trobo que, només llevar-me i agafar el diari, algú m’obliga a celebrar un fet que ja havia oblidat tot i que en el seu moment va causar un rebombori espectacular.

17 de febrer del 2024. Em llevo, però no estic sola a casa. També hi ha l’Aïda, la que acaba de fer 46 anys perquè se li va acudir de néixer a les cinc de la matinada, de manera que a les vuit ja els havia complert. No és a casa perquè s’hagi enfadat amb el marit, sinó perquè un dolor agudíssim a les cervicals que li irradia braç avall la té absolutament incapacitada per treballar i cuidar-se de la casa i dels fills. Mentre no la operin s’estarà amb mi.

Agafo la versió en pdf de l’ara i llegeixo l’article de l’Antoni Bassas 50 anys del 0-5, una victòria subversiva. De sobte, em ve a la memòria una època llunyana, una eufòria, una bogeria relacionada amb el futbol. Un resultat de 0-5 que el Barça li va fotre al Real Madrid al Bernabeu el 17 de febrer de 1974. Fa cinquanta anys. L’Aïda no havia nascut ni jo vaig associar mai aquell dia amb el naixement posterior de la meva filla. Tant important va ser aquell 0-5 com per parlar-ne aquí? Doncs sí! Fins i tot en va parlar el New York Times! Segons explica l’Antoni Bassas, el NY Times va dir que aquell resultat “havia fet més per la causa catalana que qualsevol polític o figura de la resistència...”

Eren els últims anys del franquisme. Ja hi havia moviments reivindicatius en tots els àmbits: obrers, universitaris, veïnals, mestres... I ja estàvem farts que el Barça no guanyés mai la Lliga, fos perquè no ho feia bé o perquè li facilitaven les victòries al Madrid amb arbitratges fraudulents. Però amb el fitxatge de Johann Cruyff i de la resta de jugadors aquella lliga ja la teníem a la butxaca. Si la guanyàvem, seria com una victòria (simbòlica) contra el franquisme. I què millor que endinyar-li cinc gols al Madrid, en propi camp? No cal dir que per a nosaltres (i per als catalans en general) el Madrid era el símbol del règim.

Va ser tan  sonada aquella victòria que l’escut del Barça va passar de tenir una pilota al centre a tenir-ne cinc (en un acudit gràfic no recordo si del Jaume Perich, del Cesc o d’algun altre dibuixant). La Trinca també en va fer una cançó, quan l’equip va proclamar-se campió algunes jornades abans d’acabar-se la competició (si no recordo malament). La lletra deia més o menys: catorze anys de passar gana, catorze anys d’anar fent figa, potser sí que són  molts anys catorze anys sense una lliga...

Doncs ja tenim el Barça campió de Lliga, després de catorze anys de sequera, i havíem d’anar a aconseguir la Copa d’Europa (ara Champions). Deixem enrere aquell 17 de febrer del 74 i ens n’anem a la primavera del 75. El Barça ha anat vencent els seus rivals i es planta a semifinals, on s’ha d’encarar amb el Leeds. Som al mes d’abril. Continuava l’eufòria político-futbolística, tot barrejat, i ja ens vèiem prenent el palau d’hivern si aconseguíem la tan desitjava copa de campions. Quan vaig llegir l’article de l’Antoni Bassas em va venir a la memòria també el dia que es va frustrar el pas a la final de la copa d’Europa. Al partit d’anada havien quedat 2-1 a favor del Leeds; calia remuntar. Partit de tornada, estaven empatats 1-1, s’havia de fer un gran esforç, el Marçal i jo érem al carrer, una gran gentada també era al carrer. A Canaletes, on se solien celebrar les victòries del Barça. No estàvem sols, hi havia alguns amics, entre els quals el Josep Maria Maymó, company de Bandera Roja, exaltat com mai, pensant en la desitjada victòria. Per què hi havia tantíssima gent al carrer si la victòria encara no s’havia produït? De sobte algú va donar la mala notícia: el partit s’havia acabat i el Barça havia quedat eliminat. Amb la cua entre cames, ens resistíem a tornar a casa. No volíem abandonar aquell espai que ja havíem fet nostre pensant que el miracle es produiria i que passaríem a la final. No va poder ser. Recordo les paraules del Maymó: si haguéssim guanyat ara ja seríem al Govern Civil... ens imaginàvem anant en manifestació a prendre les institucions de l’Estat amb l’excusa d’una victòria futbolística...

De la mateixa manera que l’Antoni Bassas reconeix que celebrar aquell 0-5 com una victòria subversiva és una mica exagerat, reconec que dedicar-hi unes ratlles al blog també és bastant frívol, però s’entendrà quan us digui en quina data es va jugar el partit Barça-Leeds. No era un dia qualsevol del mes d’abril, era el 23 d’abril, diada de Sant Jordi. Per això hi havia tanta gent al carrer, en un dia on la catalanitat de la festa és reivindicada per tothom, d’un extrem a l’altre de la ciutat. Si aquell dia el Barça s’hagués classificat la massa de gent que omplia la Rambla hauria estat imparable. No sé si hauríem pres el Govern Civil o ens haurien clavat unes quantes garrotades, però la mobilització ja hi era, i si a sobre li donàvem un motiu extra per a l’eufòria, allò no ho hauria aturat ningú.

En fi, que ja semblo el abuelo Cebolleta i les seves batalletes. Ara que el Barça ja no és el que va ser amb Cruyff, ni tampoc el de l’època de Guardiola, només ens queda la nostàlgia. A mi el futbol m’és absolutament indiferent, però quan li claven una bona panadera a l’equip que tant àrbitres com polítics protegeixen i complauen, m’agafa un subidón! Que poca-solta, oi? Doncs què hi farem!