Durant molts anys el 17 de febrer era la data de l’aniversari
de la meva filla Aïda. La celebració era més o menys lluïda segons les
circumstàncies: si queia entre setmana, o en dia festiu, o per Carnaval... però
sempre hi havia un dia en què ens trobàvem tota la família i fèiem festa
grossa. Per a mi no hi havia altra cosa a celebrar que no fos el seu naixement.
Però vet aquí que el 17 de febrer del 2024 em trobo que, només llevar-me i
agafar el diari, algú m’obliga a celebrar un fet que ja havia oblidat tot i que
en el seu moment va causar un rebombori espectacular.
17 de febrer del 2024. Em llevo, però no estic sola a casa.
També hi ha l’Aïda, la que acaba de fer 46 anys perquè se li va acudir de
néixer a les cinc de la matinada, de manera que a les vuit ja els havia
complert. No és a casa perquè s’hagi enfadat amb el marit, sinó perquè un dolor
agudíssim a les cervicals que li irradia braç avall la té absolutament
incapacitada per treballar i cuidar-se de la casa i dels fills. Mentre no la
operin s’estarà amb mi.
Agafo la versió en pdf
de l’ara i llegeixo l’article de
l’Antoni Bassas 50 anys del 0-5, una victòria subversiva. De sobte, em ve a la
memòria una època llunyana, una eufòria, una bogeria relacionada amb el futbol.
Un resultat de 0-5 que el Barça li va fotre al Real Madrid al Bernabeu el 17 de
febrer de 1974. Fa cinquanta anys. L’Aïda no havia nascut ni jo vaig associar
mai aquell dia amb el naixement posterior de la meva filla. Tant important va
ser aquell 0-5 com per parlar-ne aquí? Doncs sí! Fins i tot en va parlar el New York Times! Segons explica l’Antoni
Bassas, el NY Times va dir que aquell
resultat “havia fet més per la causa catalana que qualsevol polític o figura de
la resistència...”
Eren els últims anys del franquisme. Ja hi havia moviments
reivindicatius en tots els àmbits: obrers, universitaris, veïnals, mestres... I
ja estàvem farts que el Barça no guanyés mai la Lliga, fos perquè no ho feia bé
o perquè li facilitaven les victòries al Madrid amb arbitratges fraudulents.
Però amb el fitxatge de Johann Cruyff i de la resta de jugadors aquella lliga
ja la teníem a la butxaca. Si la guanyàvem, seria com una victòria (simbòlica)
contra el franquisme. I què millor que endinyar-li cinc gols al Madrid, en
propi camp? No cal dir que per a nosaltres (i per als catalans en general) el
Madrid era el símbol del règim.
Va ser tan sonada
aquella victòria que l’escut del Barça va passar de tenir una pilota al centre
a tenir-ne cinc (en un acudit gràfic no recordo si del Jaume Perich, del Cesc o
d’algun altre dibuixant). La Trinca també en va fer una cançó, quan l’equip va
proclamar-se campió algunes jornades abans d’acabar-se la competició (si no
recordo malament). La lletra deia més o menys: catorze anys de passar gana, catorze anys d’anar fent figa, potser sí
que són molts anys catorze anys sense
una lliga...
De la mateixa manera que l’Antoni Bassas reconeix que
celebrar aquell 0-5 com una victòria subversiva és una mica exagerat, reconec
que dedicar-hi unes ratlles al blog també és bastant frívol, però s’entendrà
quan us digui en quina data es va jugar el partit Barça-Leeds. No era un dia
qualsevol del mes d’abril, era el 23 d’abril, diada de Sant Jordi. Per això hi
havia tanta gent al carrer, en un dia on la catalanitat de la festa és
reivindicada per tothom, d’un extrem a l’altre de la ciutat. Si aquell dia el
Barça s’hagués classificat la massa de gent que omplia la Rambla hauria estat
imparable. No sé si hauríem pres el Govern Civil o ens haurien clavat unes
quantes garrotades, però la mobilització ja hi era, i si a sobre li donàvem un
motiu extra per a l’eufòria, allò no ho hauria aturat ningú.
En fi, que ja semblo el
abuelo Cebolleta i les seves batalletes. Ara que el Barça ja no és el que
va ser amb Cruyff, ni tampoc el de l’època de Guardiola, només ens queda la
nostàlgia. A mi el futbol m’és absolutament indiferent, però quan li claven una
bona panadera a l’equip que tant àrbitres com polítics protegeixen i complauen,
m’agafa un subidón! Que poca-solta,
oi? Doncs què hi farem!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari