NOVES PERFORMANCES

 

Llegeixo a l’Ara del diumenge, 4 de febrer, una notícia que defineix els temps que estem vivint. Parla del concepte “haul” i diu que pot ser un perill per al planeta. Jo, el haul, no sabia què era, però no és d’estranyar perquè no freqüento TikTok. Resulta que hi ha “11.000 milions de vídeos amb 65.900 milions de visualitzacions en què usuaris de tota mena es dediquen a ensenyar al món allò que han comprat”. Hi poden haver estupideses més grans, però aquesta no es queda curta. Ara bé, això només seria una de tantes si no fos que provoca una quantitat de deixalles tan extraordinària (perquè la majoria de coses adquirides són peces de vestir) que les deixalleries no la poden absorbir. Les peces adquirides són tan barates que les pots comprar i llençar directament, perquè un cop mostrades als teus seguidors, tu ja has fet la feina, ja has cobrat del patrocinador de torn i ja te’n pots oblidar. O tornar-ne a comprar més i més, i així fins a l’infinit. Com que no et caben a l’armari, quan en compres de noves les velles han de marxar. La marca estrella d’aquesta pràctica sembla ser que és Shein, que ven peces a 4,80€. Ja es veu que són d’una gran qualitat.

Modelet de Shein

He de reconèixer que en algun moment jo també he tingut una actitud de compra compulsiva quan a Menorca, reconeguda per la seva indústria del calçat de qualitat, hi havia fàbriques com Patrícia, Salord-Jové, Pons Quintana, Fratelli Rossetti, Mascaró... Algunes han plegat i d’altres s’han reconvertit en botiga amb preus menys econòmics que els mítics “preus de fàbrica” amb la varietat mostra (número 37), que si t’anava bé, encara era més barata. Hi solíem anar a finals d’agost, quan començava a fer mal temps i no anàvem a la platja perquè plovia. En compràvem els parells de tres en tres o de quatre en quatre, i ho dic en plural perquè TOTES les meves amigues fèiem el mateix, sense excepció. Ara la cosa ja s’ha moderat, fins i tot hi ha estius en què no n’he comprat ni un sol parell.

Tornant al concepte haul, la veritat és que hi he estat pensant bastant i se m’ha acudit fer diverses propostes per tal que els nostres joves i adolescents, ara que a les escoles i instituts no podran fer servir el mòbil, angoixats com estaran per tanta addicció com arrosseguen, trobin una manera de deixar córrer la imaginació i constitueixin grups de treball col·laboratiu, fora de l’horari lectiu, per oferir noves performances a través de materials naturals, que ni costen diners ni emeten residus. La idea me la va donar la pel·lícula de Yorgos Lanthimos, Pobres criatures, en què un apedaçat Willem Dafoe a qui el seu pare va mutilar per tal que es dediqués a la ciència i només a la ciència, després de cada àpat emet un rot descomunal en forma de bombolla de sabó multicolor que vola per l’espai fins a esclatar. Visualment és molt bonic, una altra cosa és si a l’espectador li agrada seguir els problemes gàstrics del Dr. Baxter.

Doncs bé, seguint aquest exemple i recordant els temps de la meva infància, proposo les següents performances per penjar a TikTok, amb el benentès que les podrà fer servir qualsevol jove/adolescent o nen que vulgui, sempre i quan citi la procedència o autoria de la idea original, o sigui, servidora.

Emissió de ventositats diverses, sense visibilitat però amb efectes sonors diferents: Pet, llufa, gansa, futurrina. Aquesta era la classificació que jo coneixia quan era petita. El pet era sec i curt. La llufa, ja se sap, d’aquí ve l’expressió fer llufa, o sigui, ventositat sense soroll (però amb pudor), poc expressiva però contundent. Això últim a TikTok no sé com ho gestionen però estic segura que ja trobaran la manera. La gansa era un gran pet, enorme! I la futurrina era un seguit de pets petits sense gaires conseqüències, ni olfactives ni sonores, però que es deixaven sentir. Els tiktokers que hi vulguin participar es poden especialitzar en una sola modalitat o fer  un melting pot.

Modelatge de burilles. En aquesta modalitat de performance hi destacaran els més petits, però no cal negligir els adults que més enllà de l’adolescència encara ho practiquen, per exemple, els conductors, als semàfors, mentre esperen que se’ls posi verd el llum. A la meva infància hi havia dues modalitats, crosta o molla. La veritat és que per modelar les burilles necessites un estat de la matèria entremig, ni massa líquid ni massa sec. No sé si es poden oferir gaires formes, la veritat és que jo prefereixo els klínex, però per a aquells que no es moquen amb mitja màniga el resultat pot ser espatarrant! Una altra expressió popular derivada dels mocs, o sigui, feu el favor de no censurar-me per aquestes propostes.

Confecció de globus de xiclet. A la meva infància només hi havia el Bazooka i chicle americano. El xiclet americà era pla, llarg, verd, embolicat amb plata i tenia gust de menta. Era bo, però  no servia per fer globus. Es foradava, era poc extensible i feia un pet tipus llufa només a la primera intenció d’insuflar-li aire. En canvi, el Bazooka era la bomba, i mai millor dit. El nom era molt adequat. Era rosa, de forma cilíndrica, tenia tres ranures que el feien divisible, per si te l’havies de partir amb algú, i donava un resultat espectacular dins de la boca. Tant, que de vegades el globus s’inflava fins a l’infinit i quan petava se t’escampava per la cara i pels cabells, amb la consegüent desgràcia per a la cabellera, que fins i tot alguna vegada havia necessitat unes tisores per desempallegar-se’n. Ara que la tecnologia ha avançat que és una barbaritat, segur que es poden confeccionar xiclets capaços de donar diferents formes de globus, amb el benentès que els mastegadors de xiclets s’esforçaran per obtenir els resultats més espectaculars possibles, tant pel que fa a la forma com al volum.

Emissió de rots. He deixat per al final l’invent de Lanthimos a la pel·lícula esmentada perquè de debò que és espectacular. Caldria preguntar-li al creador d’efectes especials com ho ha aconseguit i després penjar-ho a les xarxes, a disposició de tots els tiktokers que ho volguessin executar. El globus transparent emès per la boca de Willem Dafoe té colors irisats, dibuixos tènues a penes perceptibles, vola cap al cel exactament igual que les bombolles de sabó, fins que fa paf! I desapareix. Només n’emet un després de cada àpat. No sé si es podria fer de manera que n’emetés més, o que fes més àpats seguits.

Bé, aquí ho deixo, tot esperant que les meves propostes tinguin èxit i que aviat aquestes performances, fetes amb matèria que ni es crea ni es destrueix, només es transforma, vagin substituint l’estupidesa de l’exhibició de les compres compulsives. Seria un bon pas endavant per salvar el nostre planeta. La Greta Thunberg m’estarà agraïda.