Salta al contingut principal

ANEM AL TEATRE!

 

El 27 de març de 2020, quan començava aquest blog, vaig publicar un article parlant d’un llibre que m’havia agradat molt. No sé si vaig aconseguir animar algú a llegir-lo. Era un moment depriment perquè ens acabàvem de confinar i necessitàvem estímuls per no caure en la desesperació. Aquell llibre era un bon remei. Es deia En attendant Bojangles.

Gairebé quatre anys més tard veig a la cartellera teatral de Barcelona que anuncien una adaptació de la novel·la, amb tres personatges: la parella loufoque (esbojarrada) i la seva filla. A l’original el fill és un noi. No sé si els dos actors protagonistes seran capaços de transmetre l’estat de deliri dels originals. Espero que no es quedin només en el vessant còmic de la situació. No és ben bé una comèdia, és una tragicomèdia. La bogeria ens la podem prendre com una broma, però no ho és.

Diuen que la novel·la està inspirada en la relació d’Scott Fitzgerald amb la seva dona Zelda que, efectivament, tenia una malaltia mental, crec que alguna cosa semblant a la bipolaritat. Però com que són dos personatges glamurosos, els de la novel·la, també.

Encara no he vist el muntatge del Poliorama, si algú m’hi vol acompanyar, serà benvingut, o benvinguda. Sí, però, que m’he permès de rescatar l’article que vaig penjar fa quatre anys i us el retorno íntegre per si us animeu a veure l’obra o a llegir el llibre. La declaració de principis a què faig referència és la que deia que ja no llegiria més llibres sobre la mort i en buscaria que celebressin la vida. Cap no és tan adequat com En attendant Bojangles.

               ***

Després de la declaració de principis que acabo de penjar, permeteu-me una recomanació de lectura que us farà passar unes hores (no gaires) delicioses. Es tracta del llibre d’Olivier Bourdeaut que dóna títol a l’entrada, i que existeix també en català i en castellà: Esperant Míster Bojangles / Esperando a Míster Bojangles. En l’edició de Folio/Gallimard només té 168 pàgines, es llegeix en un dia. Però el record de les pàgines llegides durarà molt més. No vull fer spòilers i, per tant, no us desvetllaré res del que heu d’anar descobrint si el llegiu. Reprodueixo el que hi ha a la contraportada: “Davant del seu fill petit, ballen amb “Mr Bojangles” de Nina Simone. A casa seva només hi ha lloc per al plaer i la fantasia. La mare dirigeix el ball, foc follet imprevisible. Ella els arrossega en un remolí de poesia per tal que la festa continuï, costi el que costi. L’amor boig (amour fou) no ha portat mai tan bé el seu nom.”

Afegim un comentari de Bernard Pivot, el periodista que més ha fet a França per fomentar la lectura: “D’un esbojarrament (perdó per als lingüistes, no sé com traduir “loufoquerie”) irresistible per intel·ligent i controlat. El lector també està de festa.”

Com podeu veure, el tema de la bogeria hi té un paper essencial, però oblideu-vos de qualsevol altre tractament de la bogeria que hagueu vist en llibres i pel·lícules: aquest us sorprendrà, us emocionarà, voldreu ser com aquesta parella que no paren de ballar amb les notes de la cançó de Nina Simone. Si teniu Spotify, busqueu-la, agafeu la vostra parella per la cintura i comenceu a ballar, lleugerament, delicadament, girant i girant pels passadissos, pel saló, per la terrassa, com fa la parella protagonista , sense parar… I si no teniu parella, submergiu-vos en el text de Bourdeaut i deixeu volar la imaginació…

Afegeixo un pensament que vaig trobar ahir a El quadern gris: “24 d’abril – Quan en una casa hi ha un boig explícit, gairebé tots els qui formen part de la família ho són una mica“. Fins aquí puc dir. La resta la trobareu al llibre.

Espero que us agradi.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...