El
27 de març de 2020, quan començava aquest blog, vaig publicar un article
parlant d’un llibre que m’havia agradat molt. No sé si vaig aconseguir animar
algú a llegir-lo. Era un moment depriment perquè ens acabàvem de confinar i
necessitàvem estímuls per no caure en la desesperació. Aquell llibre era un bon
remei. Es deia En attendant Bojangles.
Gairebé
quatre anys més tard veig a la cartellera teatral de Barcelona que anuncien una
adaptació de la novel·la, amb tres personatges: la parella loufoque (esbojarrada) i la seva filla. A l’original el fill és un noi.
No sé si els dos actors protagonistes seran capaços de transmetre l’estat de
deliri dels originals. Espero que no es quedin només en el vessant còmic de la
situació. No és ben bé una comèdia, és una tragicomèdia. La bogeria ens la
podem prendre com una broma, però no ho és.
Diuen
que la novel·la està inspirada en la relació d’Scott Fitzgerald amb la seva
dona Zelda que, efectivament, tenia una malaltia mental, crec que alguna cosa
semblant a la bipolaritat. Però com que són dos personatges glamurosos, els de
la novel·la, també.
Encara
no he vist el muntatge del Poliorama, si algú m’hi vol acompanyar, serà benvingut,
o benvinguda. Sí, però, que m’he permès de rescatar l’article que vaig penjar
fa quatre anys i us el retorno íntegre per si us animeu a veure l’obra o a
llegir el llibre. La declaració de principis a què faig referència és la que
deia que ja no llegiria més llibres sobre la mort i en buscaria que celebressin
la vida. Cap no és tan adequat com En
attendant Bojangles.
***
Després
de la declaració de principis que acabo de penjar, permeteu-me una recomanació
de lectura que us farà passar unes hores (no gaires) delicioses. Es tracta del
llibre d’Olivier Bourdeaut que dóna títol a l’entrada, i que existeix també en
català i en castellà: Esperant Míster Bojangles / Esperando a Míster
Bojangles. En l’edició de Folio/Gallimard només té 168 pàgines, es
llegeix en un dia. Però el record de les pàgines llegides durarà molt més. No
vull fer spòilers i, per tant, no us desvetllaré res del que heu d’anar
descobrint si el llegiu. Reprodueixo el que hi ha a la contraportada: “Davant
del seu fill petit, ballen amb “Mr Bojangles” de Nina Simone. A casa seva només
hi ha lloc per al plaer i la fantasia. La mare dirigeix el ball, foc follet imprevisible.
Ella els arrossega en un remolí de poesia per tal que la festa continuï, costi
el que costi. L’amor boig (amour fou) no ha portat mai tan bé el seu nom.”
Afegim
un comentari de Bernard Pivot, el periodista que més ha fet a França per
fomentar la lectura: “D’un esbojarrament (perdó per als lingüistes, no
sé com traduir “loufoquerie”) irresistible per intel·ligent i controlat. El
lector també està de festa.”
Com
podeu veure, el tema de la bogeria hi té un paper essencial, però oblideu-vos
de qualsevol altre tractament de la bogeria que hagueu vist en llibres i
pel·lícules: aquest us sorprendrà, us emocionarà, voldreu ser com aquesta
parella que no paren de ballar amb les notes de la cançó de Nina Simone. Si
teniu Spotify, busqueu-la, agafeu la vostra parella per la cintura i comenceu a
ballar, lleugerament, delicadament, girant i girant pels passadissos, pel saló,
per la terrassa, com fa la parella protagonista , sense parar… I si no teniu
parella, submergiu-vos en el text de Bourdeaut i deixeu volar la imaginació…
Afegeixo
un pensament que vaig trobar ahir a El quadern gris: “24 d’abril – Quan
en una casa hi ha un boig explícit, gairebé tots els qui formen part de la
família ho són una mica“. Fins aquí puc dir. La resta la trobareu al
llibre.
Espero que us agradi.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari