Passa al contingut principal

ANEM AL TEATRE!

 

El 27 de març de 2020, quan començava aquest blog, vaig publicar un article parlant d’un llibre que m’havia agradat molt. No sé si vaig aconseguir animar algú a llegir-lo. Era un moment depriment perquè ens acabàvem de confinar i necessitàvem estímuls per no caure en la desesperació. Aquell llibre era un bon remei. Es deia En attendant Bojangles.

Gairebé quatre anys més tard veig a la cartellera teatral de Barcelona que anuncien una adaptació de la novel·la, amb tres personatges: la parella loufoque (esbojarrada) i la seva filla. A l’original el fill és un noi. No sé si els dos actors protagonistes seran capaços de transmetre l’estat de deliri dels originals. Espero que no es quedin només en el vessant còmic de la situació. No és ben bé una comèdia, és una tragicomèdia. La bogeria ens la podem prendre com una broma, però no ho és.

Diuen que la novel·la està inspirada en la relació d’Scott Fitzgerald amb la seva dona Zelda que, efectivament, tenia una malaltia mental, crec que alguna cosa semblant a la bipolaritat. Però com que són dos personatges glamurosos, els de la novel·la, també.

Encara no he vist el muntatge del Poliorama, si algú m’hi vol acompanyar, serà benvingut, o benvinguda. Sí, però, que m’he permès de rescatar l’article que vaig penjar fa quatre anys i us el retorno íntegre per si us animeu a veure l’obra o a llegir el llibre. La declaració de principis a què faig referència és la que deia que ja no llegiria més llibres sobre la mort i en buscaria que celebressin la vida. Cap no és tan adequat com En attendant Bojangles.

               ***

Després de la declaració de principis que acabo de penjar, permeteu-me una recomanació de lectura que us farà passar unes hores (no gaires) delicioses. Es tracta del llibre d’Olivier Bourdeaut que dóna títol a l’entrada, i que existeix també en català i en castellà: Esperant Míster Bojangles / Esperando a Míster Bojangles. En l’edició de Folio/Gallimard només té 168 pàgines, es llegeix en un dia. Però el record de les pàgines llegides durarà molt més. No vull fer spòilers i, per tant, no us desvetllaré res del que heu d’anar descobrint si el llegiu. Reprodueixo el que hi ha a la contraportada: “Davant del seu fill petit, ballen amb “Mr Bojangles” de Nina Simone. A casa seva només hi ha lloc per al plaer i la fantasia. La mare dirigeix el ball, foc follet imprevisible. Ella els arrossega en un remolí de poesia per tal que la festa continuï, costi el que costi. L’amor boig (amour fou) no ha portat mai tan bé el seu nom.

Afegim un comentari de Bernard Pivot, el periodista que més ha fet a França per fomentar la lectura: “D’un esbojarrament (perdó per als lingüistes, no sé com traduir “loufoquerie”) irresistible per intel·ligent i controlat. El lector també està de festa.

Com podeu veure, el tema de la bogeria hi té un paper essencial, però oblideu-vos de qualsevol altre tractament de la bogeria que hagueu vist en llibres i pel·lícules: aquest us sorprendrà, us emocionarà, voldreu ser com aquesta parella que no paren de ballar amb les notes de la cançó de Nina Simone. Si teniu Spotify, busqueu-la, agafeu la vostra parella per la cintura i comenceu a ballar, lleugerament, delicadament, girant i girant pels passadissos, pel saló, per la terrassa, com fa la parella protagonista , sense parar… I si no teniu parella, submergiu-vos en el text de Bourdeaut i deixeu volar la imaginació…

Afegeixo un pensament que vaig trobar ahir a El quadern gris: “24 d’abril – Quan en una casa hi ha un boig explícit, gairebé tots els qui formen part de la família ho són una mica“. Fins aquí puc dir. La resta la trobareu al llibre.

Espero que us agradi.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

TARDES DE SOLEDAD

  Crec que no havia anat mai al cine amb tants prejudicis, a favor i en contra, envers la pel·lícula que estava a punt de veure com aquesta vegada. Ni Albert Serra ni Tardes de Soledad deixen indiferent. Però jo hi he d’afegir el meu bagatge personal sobre els toros i la meva poca devoció pel cineasta, amb l’excepció de Pacifiction , l’última que havia vist d’ell i que em va agradar. Anar al cine a Catalunya a veure una pel·lícula de toros és situar-te en un bàndol, t’agradi o no. I com que no m’agrada, jo explico per què no em situo en cap dels dos bàndols, ni dels que defensen els toros ni dels que els han prohibit. Dos han estat els arguments per prohibir-los; un d’objectiu, el del maltractament animal. L’altre, ideològic: és una festa espanyolista. Però a mi no m’agraden les prohibicions. Hauria preferit que s’anessin extingint a poc a poc. El meu pare, un catalanista que si li haguessin donat temps i hagués viscut el Procés s’hauria autoqualificat d’independentista, no nomé...