LA SAGRADA FAMÍLIA

 

Reservo el dia de Nadal, en què tothom està molt ocupat, per explicar aquesta història que estic escrivint el dissabte, 3 de desembre, després d’haver-me resistit a dos impulsos incontrolables: 1) picar-me el cap contra la paret, o 2) emborratxar-me fins a oblidar la meva estupidesa.

Què m’ha passat per voler-me obrir el cap o emborratxar-me fins a oblidar aquesta evidència? Resumint molt ràpidament diré que intentant aconseguir que Vueling em digui per què m’ha anul·lat el reemborsament en crèdit de vol d’un bitllet cancel·lat, es veu que he anat a parar a un telèfon fraudulent que apareixia com a telèfon de reclamacions de Vueling. Després d’intentar que em fessin la devolució i no aconseguint que Caixabank els donés accés a les meves targetes, he tallat la conversa i he desistit. Fins aquí cap problema, però després, i gràcies a la intervenció de la meva filla, que ha vingut a casa per casualitat, m’he adonat que el telèfon era una enganyifa i que m’estaven intentant cobrar en lloc de tornar-me els diners. Truco a La Caixa, anul·lo les targetes, em confirmen que efectivament han intentat cobrar quantitats importants i m’agafa la depre del segle. Com he pogut ser tan idiota? Si no han pogut dur a terme l’estafa ha sigut gràcies al sistema de seguretat de l’entitat bancària, no perquè jo sigui llesta i m’ho hagi ensumat. He rastrejat el telèfon fraudulent i la meva filla m’ha dit: és una imitació molt bona de la pàgina d’informació de Vueling. El telèfon real de reclamacions de Vueling és un altre, però aquest tenia totes les característiques d’un telèfon d’atenció al client.

No és broma quan dic que he tingut una sensació terrible per haver-me deixat atrapar, tot i que no hagi tingut conseqüències. M’he sentit vulnerable, caducada, víctima propiciatòria de properes estafes. M’he sentit dèbil mental. He sentit violada la meva intimitat, però amb l’agreujant que sembla que m’hi hagi posat de cara, i això és el que més m’angoixa. És perquè tinc una edat? És perquè no domino els codis informàtics ni les possibles trampes? De què més puc ser víctima si tot i estar advertida del que no s’ha de fer he estat tan ingènua com per fer-ho? Quan la meva filla s’ha posat a ajudar-me a investigar el tema i a solucionar l’anul·lació de les targetes he vist que tenia un munt de recursos, que en cinc minuts ja havia esbrinat coses i pres decisions sobre d’altres. I m’ha volgut consolar dient-me que l’estafa estava molt ben presentada i que no m’emborratxés, que no valia la pena. Li he fet cas, però m’he buscat un altre recurs per oblidar el tema: posar-me a veure una sèrie d’HBOMax sobre la família Pujol: LA SAGRADA FAMÍLIA.

Necessito amb urgència omplir-me el cap amb coses que em distreguin de la inseguretat cibernètica i de la meva falta de visió del delicte. Podria buscar una sèrie divertida, com Autodefensa (Filmin), o una de tragicòmica, com Fàcil (Movistar+), però decideixo anar-me’n al documental de David Trueba i Jordi Ferrerons. Fascinant!

No exagero. És un documental en quatre episodis, molt ben fet, molt amè i molt il·lustratiu. Hi ha un munt de testimonis que aporten el seu punt de vista, presentats d’una manera molt àgil, de vegades són quatre o cinc paraules, encadenades, gràcies al muntatge, a les del testimoni anterior. No es fa pesat ni avorrit, és equànime, ningú no insulta, tots els testimonis reconeixen la vàlua de Pujol com a polític i tots lamenten, al final, la ruptura de la seva imatge.

El que m’ha dut a parlar d’aquest documental en aquest blog no és la meva estima o no estima pel personatge, sinó la reflexió trista que n’anava fent a mesura que avançava la informació. Perquè, efectivament, hi va haver un moment en què les meves aspiracions catalanistes i les de Pujol podien convergir, molt al començament, en èpoques diferents, quan ell es movia en cercles cristians antifranquistes i jo anava encara amb el xumet però ja en sentia parlar a casa. La seva idea messiànica de salvar Catalunya no era la meva, evidentment, però la voluntat de fer que Catalunya fos reconeguda i els seus drets respectats era comuna al seu moviment i a l’Assemblea de Catalunya, en la qual jo em sentia representada. Per descomptat que en el documental no es parla de l’Assemblea de Catalunya perquè el pujolisme no en va voler saber mai res.

El documental repassa amb molt rigor tota la vida política de Pujol i com de passada inclou un testimoni de Felipe González referent al paper dels polítics després del 23 F. S’explica que hi va haver una involució autonòmica, que es va fer un pas enrere en el desenvolupament dels estatuts i Felipe González diu: “habría sido mejor un enfoque federalista y no una involución menos autonomista”. No sé quan va arribar a aquesta conclusió però no se li ha notat gaire després.

Naturalment, un dels punts forts del documental és el tema de Banca Catalana, com també ho va ser en l’entronització de Pujol com a símbol de Catalunya. El 1984 Pujol guanya les eleccions per majoria absoluta i esclata l’escàndol de Banca Catalana. La Fiscalia presenta una querella que és interpretada com la voluntat del govern de Madrid, en aquell moment en mans del PSOE, de carregar-se Catalunya. Molt hàbilment Pujol s’identifica amb Banca Catalana (tot i que abans de fer fallida la seva família s’havia desfet de les accions) com a símbol de Catalunya, i qui l’ataca a ell ataca Catalunya, qui el vol destruir a ell vol destruir Catalunya. El 30 de maig de 1984 una manifestació multitudinària acompanya Pujol des del Parlament a la seu de la Generalitat, amb crits de suport al President i denunciant que el govern de Madrid vol destruir Catalunya. Queda clar que des d’aquell moment ja no hi va haver marxa enrere en la identificació de Pujol amb el país; tot el que es fes contra ell es faria contra Catalunya.

La querella va prosperar. Era la primera vegada que els jutges tenien un polític acusat d’apropiació indeguda, falsedat en document públic i maquinació per alterar el preu de les coses, i no sabien com abordar-ho. Quan es van reunir els que havien d’emetre un veredicte ja tenien la decisió presa abans de començar a discutir. La reunió va ser curta, els expedients no se’ls van ni llegir i van dictaminar: no hi ha hagut delicte, només mala praxi. Va ser una sentència política, no jurídica. Pujol consolida l’hegemonia.

Després van venir altres escàndols com el del 3%, el cas Palau, els dels seus fills... És terrible la barra de Jordi Pujol Ferrusola, Júnior, declarant davant d’una comissió d’investigació del Parlament sobre els cotxes que té: Ferrari, Lamborghini, Mercedes, i una pila més, que diu haver comprat per fer un favor a gent que anaven escassos de cash! Gent amb dificultats, i ell els “ajudava” comprant a preus rebentats cotxes d’alta gamma!

Sobre el cas del 3%, Prenafeta, Secretari de la Presidència, diu: “des de l’època de l’antiga Grècia la corrupció és consubstancial (al poder, s’entén)”. Anem bé!

El documental avança cronològicament fins a arribar a la confessió sobre la deixa que va fer el seu pare, un dipòsit a Andorra lluny del control de la Hisenda espanyola. La confessió, el 25 de juliol de 1914, i les conseqüències que se’n van derivar.

Naturalment, aquella confessió va deixar en estat de shock tots els catalans, pujolistes i no pujolistes, perquè la moral i l’ètica havien estat la seva divisa durant els anys que va governar. I crec que també a la resta d’espanyols, perquè havia sabut vendre la imatge de persona assenyada amb sentit d’Estat, que havia donat suport a governs centrals de diversos colors amb l’objectiu de facilitar l’estabilitat. Ningú no es podia imaginar que ell, precisament ell, hagués defraudat a Hisenda durant anys.

El fenomen Pujol és molt interessant encara que no hagis combregat mai ni amb les seves idees ni amb la seva política. Encara que t’irritessin les seves ínfules messiàniques de salvador de la Pàtria, encara que hagués manifestat menyspreu pels Jocs del 92, que van engrescar tants catalans,  simplement perquè ell no n’era protagonista, però com a estadista no n’hem tingut cap més a la seva altura.

El documental també parla, encara que jo ara no ho reculli, de la gran obra de govern de Pujol, entre d’altres la cultural: TNC, Auditori, TV3...

No és un documental tan crític com podria haver estat; tampoc no recull testimonis de gent que ho van ser molt amb el seu govern, suposo que per no haver de recórrer  a dirigents de partits de l’oposició. Però tampoc no és una hagiografia i encara menys un intent d’exculpar-lo en ares d’una suposada modernització de Catalunya. La “cultureta” que va defensar, de la qual tant se’n fotia Joan de Sagarra, la cultura casposa catalana (perquè a Catalunya també tenim caspa) va passar per davant d’una cultura progressista i transversal  i ningú no va ser capaç d’oferir una alternativa. El documental d’això no en parla.

Per acabar, reprodueixo alguns dels comentaris que els entrevistats fan al final a manera de conclusió.

José Antich, ex director de La Vanguardia: “...pasará a la Historia como constructor de la identidad nacional catalana...”

Fernando Ónega, periodista: “...y si se cumplen los designios de los independentistas,  (pasará a la historia) como el que puso la primera piedra de la República catalana.”

Màrius Carol, ex director de La Vanguardia: “su figura queda sepultada por este concepto de la moral tan particular... él quería ser la referencia ética de un país...”

Antonio Franco, ex director de El Periódico de Catalunya: “desacreditado de cara a la Historia…”

Francesc Marc Álvaro, periodista: “…tenía una trastienda llena de monstruos (en referència a la seva família)”.

José María Mena, fiscal de la querella Banca Catalana: “Pujol no era honorable.”

Josep Maria Brunet, periodista: “Si la última palabra la tienen que decir los tribunales, no está dicha”.

Els càrrecs que es presenten contra Pujol i la seva família són molts i greus. Pesa una petició fiscal de 9 anys sobre l’ex President i peticions d’entre 8 i 29 anys per als seus fills. Marta Ferrusola n’està exclosa per raons de salut.

Aquesta documental, que està fet amb un gran rigor i una gran professionalitat, a més d’amb una tècnica narrativa viva i àgil, es pot veure a HBOmax. Ja he dit que omet testimonis crítics que vagin més al fons de la qüestió, però tot i així jo el recomano com a exercici de memòria col·lectiva; a més, però, hi vull afegir una reflexió personal. Com ja he dit abans, hi va haver una època en què ens mobilitzàvem a favor de Catalunya des de l’esquerra i des del centre, des del conservadorisme polític també, i ens semblava que havíem d’aconseguir un país més lliure i amb total respecte a la nostra llengua, a la nostra cultura i a les nostres institucions. Molt abans de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut jo ja m’havia desmarcat d’un moviment que confonia els desitjos amb la realitat, que tenia una deriva supremacista intolerable i que tendia a allò tan sectari de “qui no està amb mi està contra mi”. La sentència de l’Estatut ja em va fer veure que, desgraciadament, les coses anirien molt malament per a Catalunya tal com, efectivament, han anat. I em miro amb nostàlgia aquelles manifestacions de l’11 de setembre a Sant Boi i la de l’any següent al Passeig de Gràcia, que van ser massives, plenes d’esperança, i em pregunto, veient el documental sobre la família Pujol, où sont les neiges d’antan?

Sant Boi, 11 de setembre de 1976