Alice Neel, pintora, feminista, activista en favor dels oprimits...
La primera vegada que em van parlar de Paco Ibàñez, allà pel
1968, jo no sabia qui era. I em van dir:
no saps qui és??? La vergonya de no estar “à la page” em va fer reaccionar d’una
manera estúpida, menystenint aquell cantat que no coneixia, i vaig dir: qui és
aquest tal Paco Pérez? Poc temps després ja tenia els discos que anaven sortint
i em vaig acabar sabent totes les seves cançons de memòria, però entre la
persona que me’l va descobrir i jo Paco Ibáñez va ser sempre Paco Pérez.
Aquesta anècdota m’ha quedat gravada i quan algú em parla d’un artista o escriptor famós que no conec, em torna a la
memòria la ràbia que vaig sentir aleshores per no saber de què m’estaven
parlant. De manera que quan em passa, en lloc de burlar-me del famós o de la
persona que me’n parla, dissimulo i me’n vaig ràpidament a investigar qui és i
per què és famós.
Fa uns dies, sortint de l’exposició sobre Paul Klee a la
Fundació Miró em van fer una enquesta i em van preguntar si creia que l’art
podia canviar la societat, i vaig dir que no. Però veient l’obra d’Alice Neel (1900-1984)
he de reconèixer que si no la va canviar, almenys va fer molts esforços per
aconseguir-ho.
![]() |
Beggars, Havana Cuba, 1926 |
Té una nova relació sentimental amb un cantant porto-riqueny i
un fill, però torna a ser abandonada. No recordo qui va ser el company
posterior que per motius de gelosia li va estripar 300 dibuixos i fer malbé
algunes pintures. Ella el va expulsar de la seva vida i un temps després es va
aparellar amb Sam Brody, un intel·lectual comunista amb el qual es va instal·lar
al Harlem Hispà. Amb ell també va tenir un fill.
Les seves activitats professionals i polítiques van
transcórrer molt a prop del partit comunista, de les trade unions i de moviments socials reivindicatius, de tal manera
que l’FBI la va interrogar per saber-ne l’abast sense que arribés a detenir-la
(que jo sàpiga).
El primer que em va cridar l’atenció en entrar a les sales on
s’exposaven les seves pintures va ser la semblança que vaig trobar amb l’obra
de Lucian Freud: retrats de persones que no pretenen ser complaents sinó mostrar-les
d’una manera realista, sense embellir-les ni decorar-les, mostrant les arrugues,
els saxons, la flaccidesa, totes aquelles marques del pas del temps que
voldríem amagar. També em van recordar alguns nus d'Egon Schiele. Fins i tot va pintar un autoretrat on es mostra nua, vella,
canosa i flàccida. Que valenta!
![]() |
Art Shields |
Una de les pintures que més em va impactar va ser el retrat d’un
jove porto-riqueny de 24 anys al qual li falta un tros del pit com a resultat d’un
tractament molt agressiu contra la tuberculosi, consistent en arrencar algunes
costelles per facilitar la retracció del pulmó, segons explica la llegenda al
costat del quadre. El noi va acabar morint després de patir emfisema i
convertir-se en dependent de la codeïna.
La mostra del Pompidou m’ha descobert una pintora desconeguda que m’ha atrapat immediatament. Potser les meves reminiscències “progres” han fet part de la feina, no ho negaré, però de vegades una imatge val més que mil paraules i en aquesta exposició hi he trobat un llibre sencer.
![]() |
Alice Neel, per Robert Mappelthorpe, 1984 |
La podeu veure al Centre Pompidou fins al 16 de gener. Una
excusa per fer una escapadeta a París.
Buena estrategia ante la ignorancia y envidiable recorrido por el Pompidou (para los que no tenemos excusas para hacer "escapadetas"
ResponElimina