POLIAMOR, INFIDELITAT, ADULTERI, AMOR LLIURE

 

Llegeixo a La Vanguardia del diumenge, 16 d’octubre, una columna d‘Antoni Puigvert que em fa pensar. Jo soc fan d’aquest periodista perquè la major part de vegades coincideixo al 100% amb els seus punts de vista i, sobretot, per la seva honestedat. Tant és així, que si no fos perquè sé que té parella i viu a Girona, li demanaria relacions. Però deixant de costat la broma, aquesta vegada les conclusions de la seva columna no m’han satisfet.

La columna es diu Dant i el poliamor, i comença així: Un fred polar oprimeix el cercle més profund i silenciós de l’infern de Dant. Els traïdors, atrapats en un llac gelat, hi pateixen condemna eterna. Aquesta introducció, una mica més llarga, és per referir-se a tres consellers que Aragonès ha posat al govern procedents de formacions polítiques en altre temps “rivals” : Campuzano, Ubasart, Nadal, tres pesos pesants que poden ajudar el govern a mantenir-se al seu lloc, almenys fins a les municipals.

Però el que vull ressaltar del text de Puigvert no té a veure amb la política sinó amb la infidelitat i la traïció. Ell ho aplica a les fidelitats ideològiques, jo a les amoroses. I no és que pensi fer aquí una defensa del poliamor, estic completament out d’aquest tipus de concepte, em supera quan veig com es tracta a les sèries o les pel·lícules i penso que els joves ho deuen entendre millor que jo. Però hi ha una frase al text de Puigvert que sí que va d’això, i és la següent: La lleialtat és un moble passat de moda. S’aplaudeix el poliamor, que blanqueja el que abans s’anomenava infidelitat o adulteri. Ell continua aplicant-ho a les lleialtats polítiques, no va de moralista ressentit. Però jo ho agafo en l’altre sentit i li dic: oblides una cosa molt important: l’amor lliure. Abans hi havia la infidelitat i l’adulteri, però també hi havia una cosa semblant al poliamor actual, i era l’amor lliure.

L’amor lliure, als anys de la meva joventut, era una reivindicació de les noies que estàvem fartes de sentir-nos menys lliures que els nois a l’hora d’establir les nostres relaciones sexoafectives. L’amor lliure implicava no només la llibertat d’establir una relació d’aquesta mena amb qui volguéssim i quan volguéssim, sinó també de permetre que la teva parella fos lliure d’establir-ne amb d’altres. Dit així sembla que no és gaire diferent del poliamor actual, però sí que hi havia una gran diferència: ningú se sentia obligat a fer-s’ho amb moltes parelles per quedar bé, per demostrar la seva actitud lliure, per fer el “progre”. De la manera que jo ho vaig viure no era en absolut allò d’avui amb un i demà amb un altre. Hi havia llibertat dins de la parella, però també hi havia respecte i sinceritat. No es considerava una infidelitat perquè la fidelitat no passava per la monogàmia.

Explicat així sembla que l’amor lliure fos una mena de promiscuïtat descontrolada o de llibertinatge i potser molta gent ho veia així. Però després de tants anys de repressió franquista en política, cultura, hàbits i costums, l’amor lliure era considerat per nosaltres com una via cap a l’assumpció de la màxima llibertat sexual i afectiva, i això justificava qualsevol opció amorosa.

En el món universitari on em movia, com després en el món de les organitzacions polítiques clandestines, es practicava l’amor lliure i no precisament d’amagat. No s’amagava a la parella que hi havia hagut aquesta altra relació, com tampoc no se’n feia gala; es tractava i es parlava amb naturalitat. I era tant el contingut reivindicatiu d’aquesta pràctica, ens semblava tan justificat l’intercanvi poliamorós que mai ens vam aturar a pensar si acceptàvem aquesta pràctica en les nostres parelles perquè els volíem tan lliures com nosaltres mateixes o perquè no gosàvem mostrar el neguit que ens produïa, la gelosia que sentíem quan ens assabentàvem d’alguna mal anomenada “infidelitat”. I el mateix en sentit contrari. Quants nois s’ho deurien passar malament havent d’acceptar la llibertat sexual de les seves parelles? Més encara en una època en què el masclisme no estava tan mal vist com ara i ser una mica (o bastant) possessiu o controlador estava plenament acceptat.

Cada època ha trencat els límits que li han suposat una cotilla, i la meva època juvenil en va trencar uns quants. Tot i així, la major part d’aquells nois i noies joves, ara ja avis, hem portat una vida amorosa cada cop més per les vies convencionals. I pel que jo puc veure, n’estem plenament satisfets. Potser sí que vam trencar algun cor pel camí, però hem anat reconstruint les relacions i les hem basat en la sinceritat i la confiança. No sé si la “ideologia” del poliamor és més comparable a l’amor lliure d’abans que a l’adulteri (amb les connotacions que té d’infidelitat i engany), suposo que sí; tampoc no sé si és una pràctica que es du a terme abans d’establir-se amb una parella o bé al mateix temps. Pel que he vist i sentit als joves de generacions posteriors, hi ha hagut una tornada a la defensa de les relacions monogàmiques que m’ha sorprès i que en més d’una ocasió ha fet que em preguntés si aquella llibertat que reivindicàvem i exercíem sense mirar si feríem la sensibilitat o l’amor propi de la parella era realment un acte de llibertat o un acte d’egoisme. M’hi ha fet pensar la columna d’Antoni Puigvert.