HABITACIONS D'HOTEL

                                             

              Una coincidencia no es siempre una casualidad.

            E. Vila-Matas, Montevideo 

Si les coincidències poden no ser casualitat vol dir que hi ha alguna altra causa que fa que dues coses es manifestin al mateix temps seguint la voluntat d’algú, no per atzar. Aquest algú pot ser diví (però m’estranyaria) o pot ser un esperit immaterial que decideix gastar bromes als humans en funció del que considera que els pot agradar. També n’hi podríem dir màgia, un poder superior descontrolat que ens fa somriure, tot i que sabem que la màgia no existeix. Però sense la màgia, les casualitats i les coincidències, moltes obres literàries no existirien.

Montevideo, l’última novel·la de Vila-Matas, gira al voltant d’un habitació d’hotel, a Montevideo. En realitat, de moltes habitacions d’hotel, totes elles misterioses i que han sigut escenaris de relats literaris. Vila-Matas les menciona totes i fa notar les coincidències que hi havia entre els relats de diferents autors l’obra dels quals l’altre no coneixia.  Així, Cortázar i Bioy Casares no coneixien el relat que l’altre havia escrit sobre una habitació d’hotel d’unes determinades característiques. Com sembla que tampoc no coneixia Terence Fisher aquests relats quan va dirigir la pel·lícula Extraño suceso.

Però no és d’aquestes coincidències que vull parlar sinó del fet que em compro un llibre acabat de sortir i resulta que em trobo que una part important coincideix amb una part d’un altre llibre que estic llegint al mateix temps i que no hi té res a veure. Es tracta de les Notes sobre París, de Josep Pla. Enviat a París a fer de periodista per allà els anys 20, exposa la dificultat de trobar allotjament i parla dels hotels meublés, amb les seves habitacions característiques, els seus llits de matrimoni confortables i també el seu ús molt sovint romàntic: s’hi anava a fer l’amor.

Jo vaig conèixer a París, en temps remots, aquesta mena d’habitacions d’hotel meublé, que no tenien la connotació negativa que el nom va agafar posteriorment. Eren escenaris romàntics, perquè no hi havia la possibilitat d’anar a cap altre lloc. No eren hotels de mala nota, eren hotels que complien una funció. En el cas de Pla, simplement l’allotjaven i en cap moment diu que ell s’hi hagués portat companyia. Jo, sí.

Evidentment el llibre de Pla no gira tota l’estona sobre habitacions d’hotel, però a mi, per circumstàncies de la meva vida, em va semblar una part important del contingut. I pocs dies després, em poso a llegir Montevideo i em trobo amb una anècdota lligada a habitacions d’hotel literàries o reals que m’ha fet gràcia conèixer.

Les habitacions de què parla el llibre de Vila-Matas són: 1) L’habitació descrita al conte de Cortázar La Puerta condenada... 2) L’habitació de què parla Bioy Casares a Un viaje o El mago inmortal... 3) L’habitació de l’hotel Miragem de Cascais on s’allotjava Vila-Matas mentre sentia com Jean-Pierre Léaud, a l’habitació del costat, no parava de riure, misteriosament, en tota la nit... 4) L’habitació 19 de l’hotel de la Licorne de la pel·lícula Extraño suceso (1950), de Terence Fisher, i  5) l’habitació 224 del Grand Hotel et des Palmes, a Palermo on es va suïcidar Raymond Roussel.

A l’habitació del conte de Cortázar el protagonista sent plorar un nen tota la nit, una dona el consola, però al matí el gerent li diu que la dona està sola i allà no hi ha cap nen. Ell, però, ha sentit el plor a través de la porta condemnada que comunica les dues habitacions. Tanta és la fascinació de Vila-Matas per la història que va al mateix hotel, demana l’habitació on es va allotjar Cortázar i busca l’habitació del costat, però ha desaparegut. 

A l’habitació de la història de Bioy Casares el narrador sent com una parella fa l’amor apassionadament. Ell se la imagina a ella com una dona exuberant i a ell com una mena de mascle alfa, però al matí veu sortir un anciano diminuto, flaco y gris, imberbe de puro viejo, que representaba mil años y estaba completamente solo. No hi ha hagut tal parella.

A la pel·lícula de Fisher l’habitació 19 de l’Hotel de la Licorne, a París, ha desaparegut juntament amb el seu ocupant. Ahir a la nit hi era, aquest matí, ja no. Coneixia Fisher els relats dels argentins? Tots els contes de Cortázar són posteriors a 1950. Els de Bioy Casares, també. Coneixien ells la pel·lícula de Fisher? No ho sabem.  El personatge de Cortázar s’allotja a l’hotel Cervantes de Montevideo; el personatge de Bioy Casares es vol allotjar al Cervantes, però el taxista el porta a un altre hotel. Totes aquestes coincidències fan que les habitacions d’hotel es converteixin en subjectes literaris i agafin més protagonisme que els personatges mateixos, siguin reals o imaginaris.

Quan vaig començar a llegir les similituds entre la narració de Cortázar y la de Bioy Casares ( totes dues tenen un protagonista semblant que sent sorolls a l’habitació del costat, a l’hotel on està allotjat, a través d’una porta condemnada o d’un celobert) no vaig poder evitar recordar una altra habitació d’hotel a Buenos Aires, l’hotel Claridge, on des de la nostra habitació, i a través del celobert on donaven les finestres dels banys, vam estar sentint tota la nit la parella del costat fent l’amor. Aquella habitació no era misteriosa, al matí hi continuava sent, al seu lloc, però jo em vaig dedicar tota l’estona de l’esmorzar intentant descobrir qui, de totes les parelles que estaven esmorzant al mateix temps, podia ser la que havia passat una nit tan apassionada. Si hagués conegut els relats dels argentins Cortázar i Bioy Casares, tenint en compte que em trobava en el seu territori, hauria fet investigacions, hauria preguntat al conserge, al gerent (com diu Cortázar) i li hauria dit que em llogués aquella habitació màgica on semblava que podies passar la millor nit de la teva vida.

Són moltes les històries literàries que giren al voltant d’una habitació d’hotel. A mi m’ha agradat parlar de la meva modesta història de coincidències entre Pla i Vila-Matas, i encara que jo no cregui en la màgia, m’agradarà concloure aquest escrit amb les paraules de Bioy Casares, extretes de  la seva narració Un viaje o El mago inmortal. Aquí les teniu: Me apresuro a declarar que no creo en magos, con o sin bonete, pero sí en la magia del mundo. La encontramos a cada paso: al abrir una puerta o en medio de la noche, cuando salimos de un sueño para entrar, despiertos, en otro.

Lucien Freud - Hotel bedroom