VIATGES D'ESTIU: ÀSIA CENTRAL (2)

 

Segona part del viatge. Objectiu: Samarcanda. Ciutat mítica, punt neuràlgic de la ruta de la seda, llegendes i històries al seu voltant, manuscrit mai retrobat, misteri i poder en temps antics... El nom de Samarcanda em va quedar a la memòria des que de joveneta vaig llegir una versió bastant agosarada de Les mil i una nits. Altres ciutats com Bàssora i Bagdad no em van causar tant d’impacte, i això que d’aventures també n’hi passaven. En temps del califa Haroun Al-Rashid... començaven molts dels contes. I després continuaven amb les peripècies d’Alí Babà, Simbad, els germans del barber, els visirs del Sultà, els adulteris i els assassinats. M’encantava!

L’entrada a Uzbekistan per carretera no podia ser més sorprenent. Tot el que era cutre i precari a Kirguistan era endreçat i ordenat al país del costat. Vam passar d’arrossegar les maletes per camins sense asfaltar, amb desnivells i plens de pedres i pols, a passar-les per les cintes del control en una mena d’hangar amb aire condicionat i unes quantes garites de la policia. Un passadís enrajolat i cobert com una galeria, net i lluminós, et conduïa a territori uzbek on ens esperava el bus que ens duria a Fergana.

Fergana és una ciutat situada a la vall del mateix nom, que s’estén entre els dos països i que és una reserva hortofructícola de primera. Hi viu el 30% de la població i representa el 70% de l’economia del país. Altres riqueses són el gas, l’or, l’urani i la factoria de muntatge de cotxes Chrevrolet. 35 milions d’habitants, la meitat dels que té Àsia Central. Estan desenvolupant el turisme i atrauen habitants cap a la capital, Taixkent, a base d’oferir-los pisos nous a bon preu. Gratacels de més de cinquanta plantes en construcció aquí i allà... Quan hagin despoblat el camp a veure com s’ho faran!

El primer que observo anant per la carretera és que quan arribes a un lloc habitat no hi ha gent perdent el temps sense fer res. En una rotonda vaig veure una brigada de sis o set dones amb les seves armilles reflectants retallant la gespa i les males herbes. Em va cridar l’atenció perquè això a casa nostra ho fan homes. Allà tothom treballa (construcció, recol·lecció, manteniment, etc.), no hi ha atur, la població és jove i té futur. 50 universitats públiques a Taixkent i 30 de privades (així ens ho va dir la guia, potser volia dir facultats).

Ja que som a la ruta de la seda, l’endemà anem a Margilan i visitem una fàbrica. L’obtenció de fils de seda per teixir és molt més rudimentària i antiquada que la que havia vist al Vietnam, però la seda també és bonica. Ens gastem la paga doble comprant mocadors i continuem cap a la capital en tren. Un tren molt més confortable que l’AVE, ample i net, amb diaris a disposició dels viatgers (en cirílic, impossible llegir res!).

No m’estendré explicant el que hem vist a Taixkent perquè qualsevol guia de viatge explica les coses que cal no perdre’s, entre elles un exemplar de l’Alcorà considerat el més antic, escrit sobre pell de cérvol. No es poden fer fotos. Però el que sí que vull destacar és el metro. Construït en època soviètica, posteriorment s’hi han incorporat ramals nous i moderns,  amb estacions luxoses decorades amb retrats d’homes i dones il·lustres (astronautes i coses així), i d’altres representant les joies arquitectòniques del país en època de Tamerlà, com es pot veure a la foto.

De Taixkent agafem un tren (estil Talgo i construït per Espanya) fins a Samarcanda, on arribem de nit, i després de sopar ens arribem a la plaça Registan, aprofitant que l’hotel queda a prop d’aquesta meravella de l’arquitectura mundial. Els tres edificis que flanquegen la plaça, tres madrasses, una del segle XV i dedicada al net de Tamerlà, Ulugh Beg,  i les altres dues del segle XVII, estan il·luminades i obertes malgrat l’hora tardana. L’espectacle no té res a veure amb el que haguem pogut conèixer en fotografia o imaginar. És una meravella de formes i colors, dominant el blau i el turquesa, amb les llums i ombres de la il·luminació nocturna, que et deixen bocabadat. Entrem dins de cada una de les madrasses, on trobem patis i dependències encara més espectaculars, amb sostres i parets decorats amb el mateix estil, en bon estat de conservació, cuidat i net.

Posteriorment visitarem tots aquests monuments de dia, però hi tornarem cada nit per veure aquesta meravella a la posta del sol, amb colors d’un “luz y sonido” horrorós, amb la il·luminació convencional, una excusa per tornar-hi i tornar-hi, no et canses mai de contemplar-ho. Tamerlà va tenir una dona que no li va donar fills però que li va educar els fills de les altres concubines. Era intel·ligent i culta i té un mausoleu dedicat a ella, del mateix estil que els edificis de la plaça Registan, el mausoleu de Bibi Khonum, un altre lloc que no s’ha de deixar de visitar. Com tampoc la Necròpolis on es troba, entre d’altres, la tomba del cosí de Mahoma. Es tracta d’un llarg carrer amb mausoleus a banda i banda, alguns en un estat de mala conservació i d’altres, una mica millor. El conjunt és espectacular. L’estil i els colors es repeteixen arreu, de la mateixa manera que les ruïnes gregues són iguals a tot arreu, però cada una té la seva pròpia personalitat, la seva història i la seva bellesa.

Ens queda el mausoleu de Tamerlà, el gran conqueridor i guerrer de l’Imperi timúrida, descendent de Gengis Kahn, que va lluitar durant el segle XIV per totes aquelles terres i que els uzbeks tenen com una mena de Carlemany. També vam visitar museus i altres llocs que no menciono per no allargar-me. Val la pena dir, però, que la visita al mercat, igual que a Taixkent o Osh, és una visita obligada, especialment als dos mercats uzbeks, per la seva extensió, varietat de productes i pulcritud. Criden l’atenció les parades de fruita seca per l’enorme varietat de pinyols (festucs, nous, avellanes, albercocs, ametlles, etc.) que s’hi poden trobar.

Queda per dir, amb gran recança, que el viatge s’acaba a Samarcanda, ja que no està previst allargar-se fins a d’altres punts igualment interessants. No tenim més dies, hem de tornar. Em quedo amb les ganes d’explorar el país més enllà d’aquesta meravellosa ciutat; començo a buscar complicitats per veure si el puc repetir incloent les poblacions que ara no he pogut visitar. Tot i així ha estat un viatge interessantíssim, agradable per la companyia, instructiu des del punt de vista sociopolític (què se n’ha fet de les ex repúbliques soviètiques?) i culturalment enriquidor.

Queden algunes reflexions generals a fer i em semblen necessàries. Si comparem el dos països, Kirguistan i Uzbekistan, el primer en surt una mica malparat. Més pobre, menys desenvolupat, molt nomadisme (senyal de primitivisme), poc promocionat turísticament, i aparentment menys atractiu. Però tenen un sistema democràtic molt més homologable que el d’Uzbekistan. Hi ha pluralitat de partits, eleccions lliures (ni idea de si hi ha caciquisme o altres pressions), presidents canviants, funcionament més o menys normal amb més que probable corrupció, però amb sensació de llibertat. En canvi, l’atur és important; el desenvolupament,  lent;  la dependència dels kirguisos que treballen a Rússia i envien diners a les seves famílies és gran, i la sensació que hi ha un munt de gent que no fa res en tot el dia és bastant general. En canvi, els paisatges es mantenen verges, veus els cavalls pasturar lliurement, i les ciutats no estan envaïdes per edificis de cinquanta pisos.

A Uzbekistan és al revés. El desenvolupament no hi ha qui l’aturi, l’atur és inexistent, la capital ja sembla una imitadora de les grans noves ciutats xineses, amb gratacels aquí i allà per acollir una població que abandonarà el camp i s’amuntegarà a la ciutat. No hi ha delinqüència en part perquè no deu caldre, però també perquè el desplegament policial és tan evident que a ningú se li deu acudir fotre-li la cartera a un turista. Encara li tallarien la mà, com a l’Edat Mitjana! Al metro hi ha policia a cada estació i a les andanes, als carrers hi ha policia, twitter, tik-tok i altres xarxes no funcionen perquè estan censurades. En teoria la separació de poders està regulada a la Constitució, però a la pràctica l’executiu s’ho manega al seu aire i el parlament només es reuneix uns dies a l’any. El President ha estat elegit una i altra vegada per aclamació, al final del mandat. Només n’hi ha hagut dos en 31 anys d’independència. Tot i ser un país majoritàriament musulmà, l’estat és laic, i això ho tenen bastant clar. Almenys cal aplaudir-los aquest detallet. L’homosexualitat està prohibida i perseguida, poca broma doncs!

Tornant a Barcelona un es pregunta: què val més? Pobresa i democràcia o desenvolupament i autocràcia? No hi hauria la manera de trobar el punt intermedi? Li interessa a Rússia que les seves ex repúbliques s’independitzin del tot, ideològicament i econòmicament? Les ajuda? Els posa entrebancs? No ho sé. Però hi ha un detall important: a Kirguistan no han defenestrat els bustos o les estàtues de Marx, Engels o Lenin. A Uzbekistan la plaça Lenin de Taixkent ara es diu plaça de la Independència. Per alguna cosa serà.

Aquí s’acaba la crònica personal d’un viatge extraordinari que potser serà l’indicador que recuperem la total mobilitat després d’aquests dos anys de pandèmia. Jo ja em poso a projectar noves escapades.

Andana del metro deTaixkent