UN ESTIU PER MORIR

 

No, aquest article no va de calor. És cert que ha sigut un estiu per morir de calor, però el tema ja ha estat tractat a bastament i no té cap interès literari. Un estiu per morir és el títol d’una novel·la juvenil que els meus alumnes de català de l’ESO llegien amb interès, com també el títol També et pots morir a la primavera, que com podeu veure, no semblen temes que puguin atrapar als adolescents. Aquests títols m’han vingut al cap en veure les notícies sobre defuncions il·lustres que m’han impressionat.

Aquest estiu del 2022 ha estat un estiu per morir si fa o no fa, segurament, igual que els altres estius. Però el fet que hagin mort moltes persones famoses de l’àmbit de la literatura o del cinema m’ha fet considerar que la mort ha atacat amb més energia que en anys anteriors. Jean-Louis Trintignant, William Klein, Alain Tanner, Jean-Luc Godard, Irene Papas, tots més grans de noranta anys, han abandonat el plató per sempre. També ho ha fet Javier Marías, en el camp de la literatura, però als setanta anys i estic segura que contra la seva voluntat.                                                                   

Quan es moren els de noranta penses que encara et queda recorregut, però quan algú més jove que tu deixa aquest món la cosa ja no té tanta gràcia. En el cas de Javier Marías, que estava en plena maduresa creativa, igual que em va passar amb Almudena Grandes, he sentit un buit enorme de pensar que ja no podrem llegir res més del que vagin inventant, perquè ja no inventaran res. Puc recórrer a les obres d’ells que encara no he llegit, però no és el mateix. De mica en mica van desapareixent uns referents i cada vegada et sents més a prop de la mort. Quin mal rotllo!

M’agradaria, però, dedicar una estona a reflexionar sobre la mort de Jean-Luc Godard. La primera notícia va ser que havia demanat el suïcidi assistit, vist que a Suïssa és legal. Però després vam saber que no patia cap malaltia, no estava incapacitat ni era dependent, no tenia altre problema que un problema d’edat, i ESTAVA CANSAT DE VIURE, ja en tenia prou!

Crec que era Albert Camus que deia que el suïcidi és l’acte de suprema llibertat de l’home. Llibertat per deixar d’existir, però amb una petita contradicció, i és que un cop hagis executat el teu acte no podràs gaudir dels beneficis. Com si això fos poca cosa. No sé si Godard hagués tingut la llibertat de canviar alguna de les seves circumstàncies hauria triat marxar. ¿Què és el cansament de viure per a una persona que ho ha tingut tot, des de l’èxit professional fins al personal, que està en plenes facultats mentals potser no per crear però almenys per comprendre el món que l’envolta? És aquest món que l’envolta el que no pot suportar? No s’ha parlat de depressió, però és que se n’ha parlat molt poc del seu suïcidi, com si fos un tema tabú.

He intentat imaginar-me la vida de Godard els dies anteriors a la seva mort. A quina hora es llevava, què esmorzava, si sortia a passejar, si llegia el diari, com omplia les hores... Si és cert que l’únic motiu per sol·licitar el suïcidi assistit és el cansament de viure, és a dir, que podia fer el que volgués dins de les limitacions pròpies de l’edat, per què el seu entorn li era tan indiferent? Què deuen pensar els seus familiars propers en veure que els abandona perquè està cansat? No deuen tenir un cert malestar per no haver sabut fer-li la vida més agradable? Per no haver sabut fer-se importants per a ell? I al mateix temps em pregunto: per què hem de qüestionar que algú se’n vulgui anar quan li doni la gana? Per què hem de pensar que el suïcidi no és un acte de llibertat sinó només de covardia, d’indiferència o de desesperació?

El diari El País titulava la notícia “Godard dirige su última escena” o una cosa semblant. Que ben trobada la frase, que explícita, pel que conté d’informació i d’explicació del seu acte voluntari! Reconec a Godard el dret de fer amb la seva vida allò que vulgui, com el reconec a tothom, però m’agradaria tenir arguments per dir-li a una persona que està cansada de viure que hi ha més motius per viure que per morir. Però cal trobar-los.

També m’ha vingut al cap, a part dels títols d’uns llibres, el poema de Joan Vinyoli que transcric a continuació. En algun moment o altre tots haurem de dir aquest sí, només cal esperar que el moment sigui llunyà i que ens agafi amb lucidesa per acceptar-lo.

Sí a la mort

Cada moment és el moment de néixer
i cada instant és l'instant de morir.
D'aquest saber morir vivint vull créixer
fins al trànsit darrer. Quin nou camí
se m'obre, fosc? Malconeixem l'aquí
i no tenim cap lluc de la tenebra.
Sols sé que sóc un brot agut de febre
no recorrent, i que a la mort dic: sí.

                                   Joan Vinyoli, 1981