LA METÀFORA DELS PONTS

 

Diu el diccionari de símbols d’Eduardo Cirlot que en moltes cultures el pont és la unió entre Déu i l’home, entre el cel i la terra, entre allò sensible i allò suprasensible. També pot ser el pas cap a un nou estat, el canvi o l’anhel de canvi, però l’altra riba és, indefectiblement, la mort.

Anava un dia conduint i escoltant la ràdio quan van explicar l’origen de la llegenda dels diferents ponts del diable que hi ha a Catalunya. Sembla ser que en un poblet remot hi havia una serventa que cada dia havia de travessar el riu unes quantes vegades per anar a buscar aigua a un pou de l’altre costat. Un dia va dir: donaria el que fos perquè hi hagués un pont i no m’hagués de mullar els peus cada vegada! Un cavaller molt amable que la va sentir li va dir: et construiré un pont en una nit si em lliures la teva ànima. La serventa hi va estar d’acord i el cavaller, que no era altre que el diable disfressat, es va posar mans a l’obra. Però quan el gall va cantar, indicant l’arribada del dia, que com ja se sap, impedeix que el diable estigui actiu, el pont no estava acabat. No ve al cas explicar el final, només cal saber que la serventa no va haver de lliurar l’ànima al diable perquè el compromís va quedar anul·lat. Amb petites modificacions finals segons les llegendes dels diferents ponts, la història és la mateixa: el diable té la capacitat de bastir ponts, però es cobra un preu altíssim.

Els ponts reals, no els metafòrics, han estat símbols molt importants en pel·lícules bèl·liques precisament per remarcar la importància de tallar la comunicació entre dues ribes, per impedir que l’enemic rebi reforços, o avanci, o desplegui el seu exèrcit. Los puentes de Toko-ri, El Puente sobre el río Kwai són dos exemples que em venen a la memòria del cine de la meva joventut. En l’imaginari actual tenim El Puente de los espías, on els dos blocs de la guerra freda van intercanviar els seus presoners per primera vegada. Cada bloc aportava el seu material i l’intercanviava dalt d’un pont.

Quan vaig ser a Noruega vaig saber que un dels projectes en què el govern havia invertit els primers beneficis del petroli havia estat en construir ponts entre les illes que queden a l’oest de la costa per tal de facilitar-los la comunicació i no haver de dependre dels ferris. I vaig recordar la gran obra entre Suècia i Dinamarca, el pont de Malmö, que va ser objecte de l’argument d’una de les sèries escandinaves més interessants: Bron / Broen (El Puente), una coproducció sueco-danesa que comença amb l’aparició d’un cadàver al bell mig del pont, amb el tronc en territori d’un país i les cames, en territori de l’altre, de manera que els crea un problema a tots dos que han de resoldre de manera conjunta forçosament. La col·laboració en la investigació a banda i banda del pont és imprescindible.

Me’n vaig a un pont famós que va ocupar pàgines i pàgines de la premsa allà per als anys 90, enmig de la guerra dels Balcans: el pont de Mostar. Mostar era una ciutat complexa però pacífica, on convivien ètnies diferents (croats, bosnians, serbis i algunes minories), amb els seus territoris diferenciats i les seves maneres d’organitzar-se, però interrelacionant-se i respectant-se. La destrucció del pont per part dels croats el 3 de novembre de 1993 va significar no només privar els bosnians de rebre armes i aliments sinó també impedir la lliure circulació entre els barris d’un i altre costat del Neretva, aïllant-los i impedint la barreja entre les ètnies. Aquesta voluntat de separació, més enllà de l’objectiu militar comú a totes les guerres quan es dinamita un pont, és el que m’ha fet reflexionar sobre el sentit metafòric dels ponts en un moment en què en lloc de bastir-ne sembla que els estiguem destruint. Al país que va resultar de la guerra dels Balcans, la Federació de Bòsnia i Hercegovina, hi ha quedat potser a perpetuïtat la divisió ètnica, fins al punt que les tres ètnies que hi conviuen hi governen per torns, independentment dels programes que presentin. Ara toca els croats, després tocarà als bosnians, més tard als serbis.  I així des de 1995. El pont de Mostar va ser reconstruït, però el país, de moment, no ha donat senyals de salut ciutadana.

El 9 d’octubre els diaris portaven la foto del pont que uneix Rússia amb Crimea parcialment destruït. Un camió carregat d’explosius va fer la feina d’intentar deixar Crimea, ocupada per Rússia “il·legalment” el 2014 (sense que occident piulés), aïllada dels seus invasors. El primer que penses és: bé, una bona bufetada per a Putin, a veure si de mica en mica els ucraïnesos van recuperant terreny i s’acaba la guerra d’una vegada. Però després penses que la guerra no s’acabarà per la via militar, que això implicaria més morts encara, més destrucció, més patiment, i que potser el que caldria és precisament bastir ponts. Buscar la manera d’arribar a solucions pactades, acordades, reparadores del mal causat. Que algú sigui capaç de convèncer Putin que l’amenaça nuclear no és la solució i que el seu serà el primer país que se n’anirà a la merda si prem el botó fatídic.

Però esclar, ¿com volem que això sigui possible, a escala internacional, si aquí ens hem passat l’estiu jugant a la puta i la ramoneta fins que al final, els militants de base, que no els seus dirigents perquè no tenien “lo que hay que tener”, han decidit fer la trencadissa del segle? Ni ponts, ni palanques, ni passeres, ni pedretes sobre el riu: un bon abisme és el que s’ha obert entre els dos partits que es disputen l’electorat independentista. Personalment m´és igual si s’estimen o s’odien, però el que jo vull és que governin d’una vegada, que aprovin uns pressupostos que ajudin a sortir de la crisi que està provocant la guerra d’Ucraïna i que si els ponts els han de construir cap aquí o cap allà, em serà igual mentre s’hi pugui transitar i portin a alguna banda. ERC ha rebut ofertes per pactar uns pressupostos per a la majoria dels ciutadans. El President d’aquest partit interpreta l’oferta de pacte com la que va fer el diable: si l’acceptes, perds la teva ànima. Però si rebutgen aquestes ofertes i continuen menystenint els ponts que se’ls obren, tant de bo a les properes eleccions no els votin ni les seves pròpies mares. Que no facin cas de la interpretació de Cirlot, pactar amb qui ara els ofereix una mà oberta no és trobar la mort a l’altra banda del pont, és donar esperança a una ciutadania que ja fa massa anys que està esperant tenir un govern a l’altura.