Passa al contingut principal

2022, MON AMOUR

 

“Lie to me, tell me something nice, tell me you still love me like I love you...” (Johnny Guitar, Nicholas Ray, 1954).

He pogut constatar, dolorosament, que el meu cervell no funciona segons la meva voluntat, sinó que hi ha uns algoritmes que el fan anar per camins perillosos que jo no he triat i que la majoria de les vegades desemboquen al mateix lloc: el cine. Qualsevol tema que vulgui tractar al blog em remet al cinema. No trobo referents en textos filosòfics, la qual cosa em donaria una pàtina intel·lectual de prestigi, però n’he llegit tan pocs! No trobo referents en textos literaris, perquè tot i haver-ne llegit molts, no sempre donen resposta a totes les inquietuds. En canvi, al cinema trobo resposta per a tot. Ara mateix, les paraules de Johnny Guitar adreçades a Vienna són les que jo adreço al meu nou amant, a l’any 2022.  Us explicaré breument el meu idil·li amb aquest personatge tan rodó, tan esperat, al qual he decidit convertir en amant, jurant-li fidelitat eterna... fins al 31 de desembre.

Estic cegament enamorada del 2022. He tingut altres amants abans, però francament, aquests dos últims han estat un desastre. A vegades no t’enamores perquè l’objecte de desig sigui clarament un mascle alfa, sinó perquè promet coses que, si el saps conduir, et poden donar la felicitat. Jo estic segura que el 2022 no em defraudarà, que estarà a l’altura de les meves expectatives  i que junts podrem fer un llarg camí fins que, per llei de vida, el substitueixi per un altre el 31 de desembre.

Estimat 2022, vols ser el meu amant? Jo et cuidaré, seré simpàtica, fins i tot et puc intentar fer algun plat de cuina de primera i, sobre tot, et donaré molta conversa. A canvi tu m’oferiràs el millor que n’espero:

- Menteix-me, digue’m alguna cosa agradable...

- Digue’m que la bèstia rodona, verda i amb corona deixarà d’escampar-se i que la podrem dominar...

- Digue’m que els polítics seran capaços de tornar a la política la seva dignitat i que veurem desaparèixer els exemples més lamentables del populisme, que seran capaços d’entendre que els pactes són necessaris i que el benestar de la ciutadania està per sobre de les expectatives electorals...

- Digue’m que no hi haurà més ofegats a la Mediterrània intentant trobar una terra amb un futur millor...

- Digue’m que ningú més perdrà la casa i es veurà desnonat al mig del carrer...

- Digue’m que els meus amics i les meves amigues no desertaran de mi i em continuaran fent costat, animant-me i acompanyant-me en la felicitat i en la desgràcia...

- Digue’m que la meva família estarà lliure dels perills de la malaltia i que els meus nets creixeran sans i alegres...

- Digue’m que oblidaré la nostàlgia d’uns anys en què era més feliç perquè tot ho compartia en un ménage à trois, l’any nou, jo i ell, que mai més no tornarà...

- Digue’m que podré viatjar lliurement i sense por, que s’obriran tots els camins... 

De moment, estimat 2022, no et demano res més. Tinc 12 mesos per creure’m les teves paraules, les teves promeses, les teves mentides...

Any 2022, lie to me, digue’m que tot el que espero de tu és possible, que estàs disposat a fer per mi, pel meu amor, tot allò que no va fer el 2021. No voldria parlar malament dels meus antics amants, però no han estat a l’altura. Només unes petites alegries que han de continuar amb tu i amb els següents anys... però et demano més, et demano que siguis un amant normal, per poder dur una vida normal... 

Us deixo amb la seqüència de Johnny Guitar que il·lustra aquest article.  Potser el proper article per al blog l’escriuré des del psiquiàtric sota els efectes d’un electroxoc. Ja ho veurem!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

TARDES DE SOLEDAD

  Crec que no havia anat mai al cine amb tants prejudicis, a favor i en contra, envers la pel·lícula que estava a punt de veure com aquesta vegada. Ni Albert Serra ni Tardes de Soledad deixen indiferent. Però jo hi he d’afegir el meu bagatge personal sobre els toros i la meva poca devoció pel cineasta, amb l’excepció de Pacifiction , l’última que havia vist d’ell i que em va agradar. Anar al cine a Catalunya a veure una pel·lícula de toros és situar-te en un bàndol, t’agradi o no. I com que no m’agrada, jo explico per què no em situo en cap dels dos bàndols, ni dels que defensen els toros ni dels que els han prohibit. Dos han estat els arguments per prohibir-los; un d’objectiu, el del maltractament animal. L’altre, ideològic: és una festa espanyolista. Però a mi no m’agraden les prohibicions. Hauria preferit que s’anessin extingint a poc a poc. El meu pare, un catalanista que si li haguessin donat temps i hagués viscut el Procés s’hauria autoqualificat d’independentista, no nomé...
4 comentaris
Més informació

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...
4 comentaris
Més informació