La major part dels autors clàssics que escrivien les obres
teatrals en vers han deixat un llegat de poesia important, però en el cas de
Molière, el que realment em té fascinada és la capacitat que tenia de barrejar
el llenguatge culte amb el popular, la versificació més sofisticada amb el
vocabulari més vulgar, el llatí amb el patois,
el francès de la noblesa amb la llengua dels camperols. Com va arribar a
adquirir aquesta capacitat de plasmar la realitat francesa a través dels seus
personatges i les seves parles? Vegem-ho.
Molière va néixer a París el 15 de gener de 1622. El seu pare
va ser nomenat tapissier del rei, que
volia dir que li organitzava la vida al seu voltant: es cuidava del mobiliari i
l’atrezzo, tant al palau com quan anava de campanya pel reialme. Jean-Baptiste
va perdre la mare als 10 anys. La manera com els metges havien abordat la seva malaltia, amb resultat de mort, va deixar un marca profunda al cor del
noi que no va perdre l’ocasió, en moltes de les seves obres, de censurar
l’activitat mèdica.
Intern durant 7 anys al col·legi de Clermont, en acabar la
secundària es va traslladar a Orleans per cursar la carrera de Dret, que va
acabar però no va exercir. Abans de dedicar-se al teatre va fer un temps de tapissier i fins i tot va acompanyar
Lluis XIII en campanya. El seu aspecte físic, segons Antoine Adam, historiador
de la literatura francesa, no l’acompanyava gaire: era rabassut, el coll curt,
el cap massa gros i enfonsat a les espatlles...
La seva vocació no era el Dret sinó el teatre. El 1643 va
fundar L’Illustre théâtre, amb
Madeleine Béjart, una comediant vídua amb qui va formar companyia i parella,
però els deutes el van portar a la presó on va passar alguns mesos. Va haver d'abandonar París, i des del
1645 fins al 1658 la companyia va voltar per tot el Llenguadoc, de poble en
poble, oferint espectacles de diferents autors, creant-ne de propis inspirats
en la Commedia dell’Arte i escrivint les primeres obres algunes de les quals
s’han perdut. Va ser durant tots aquests anys de tournée que Molière va estudiar el comportament i la parla dels
habitants de la regió, estudi que li va servir per crear uns personatges reals
i naturals, que és el que dona valor a la seva obra. Va ser durant aquesta
època que va adoptar el sobrenom de Molière. Al sud de França hi ha un poblet
on va residir uns anys anomenat Pézénas i quan passes per l’autopista i
t’acostes a la sortida que hi porta, el cartell diu Pézénas (Molière).
El 1658 torna a París protegit per Monsieur, el germà del rei, i s’instal·la definitivament a la
ciutat. Tres o quatre anys més tard es casa amb Armande Béjart, 20 anys més
jove, oficialment la germana de Madeleine tot i que altres versions diuen que
era la filla. Aquesta diferència d’edat i la gelosia que això li va causar han
estat tractades en algunes obres, per exemple a L’école des femmes (L’escola de les dones), com també la
insistència de fer casar les jovenetes amb vells que no estimen per interès del
tutor o del pare o d’algú. L’èxit
fulgurant d’aquesta obra va desencadenar les enveges de la gent benpensant,
autors gelosos d’aquest èxit, que van llençar acusacions de gassendista
(materialista) i epicuri. Primera onada d’atacs contra la seva persona. No
pararien fins al final de la seva vida.
Apartat durant gairebé dos anys de l’escena per problemes de
salut (tuberculosi crònica), finalment el seu matrimoni amb Armande es dissolt
tot i que tant ella com Madeleine continuen a la companyia. El 1673, durant la
quarta representació de Le malade
imaginaire (El malalt imaginari) en la que ell feia el paper principal, un
vòmit de sang el va retirar de l’escenari i va morir poques hores després. La
feina que van tenir per enterrar-lo, ja que els comediants eren considerats per
l’Església com a llibertins i immorals i no podien ser enterrats en terreny
sagrat. El van enterrar al cementiri de Saint Joseph, al terreny destinat als
“enfants mort-nés”, és a dir, no batejats. Actualment està enterrat al Père
Lachaise (divisió 25), el cementiri dels il·lustres.
Les obres de Molière van des de les més semblants a les
produccions de la Commedia dell’Arte (Sganarelle, un personatge que apareix en
diferents obres) fins a les reflexions més profundes sobre la hipocresia i la
necessitat de complaure (Le Misanthrope).
Molière defensava la comèdia i deia que era més difícil crear-la que crear una
tragèdia, perquè la comèdia exigeix “pintar del natural”. Algunes de les seves
peces estaven inspirades en obres clàssiques (L’Avare, Amphitryon).
A Les précieuses ridícules
(Les precioses ridícules) es burla dels salons del preciosisme i la seva
cursileria. A Les femmes savantes (Les dones sàvies) es critiquen les pretensions
acadèmiques dels falsos intel·lectuals i, un cop més, la hipocresia (com al Tartuffe i al Misantrop). Pinta retrats de maníacs i obsedits com Orgon (Tartuffe), Harpagon (L’avare) Argan (Le malade imaginaire) i Monsieur Jourdain (Le bourgeois gentilhomme). Aquesta última peça, una de les
més representatives de l’estil de Molière pel fet de contenir ballets
introduïts a manera de musical, és també una de les més divertides. Monsieur
Jourdain, un nou ric amb molts diners, vol tenir accés a les maneres dels nobles
(esnobisme) per conquerir el cor d’una marquesa de la qual està enamorat. A tal
fi contracte professors de tota mena (música, esgrima, filosofia) perquè el
formin i no faci el ridícul davant de
l’estimada. Però la seva ignorància i estupidesa no tenen límits i les escenes
que té amb el professor de filosofia són hilarants. En tradueixo un petit
fragment.
Monsieur Jourdain demana al professor de filosofia que
l’ajudi a escriure un “billet galant”
(una nota galant) a la marquesa.
Professor- D’acord.
Jourdain – Serà galant, sí.
P – Sens dubte. Són versos el que li voleu escriure?
J – No, no, res de versos.
P – Només voleu prosa?
J – No, no vull ni prosa ni vers.
P – Doncs ha de ser una cosa o l’altra.
J – Per què?
P – Per la raó, senyor, que per expressar-se només hi ha la
prosa o el vers.
J – Només hi ha la prosa o el vers?
P – No, senyor: tot el que no és prosa és vers; i tot el que
no és vers, és prosa.
J – I quan parlem, què és doncs això?
P – Prosa.
J – Caram! Quan jo dic: “Nicole, porta’m les sabatilles i
dona’m l’estrenyecaps” és prosa?
P – Sí, senyor.
J – A fe meva! Fa més de quaranta anys que parlo en prosa
sense que en sabés res! Us estic molt agraït per haver-me ensenyat això....
Ja veieu que el nivell d’estupidesa de Monsieur Jourdain és
infinit!
Un altre dels temes recurrents a l’obra de Molière és
l’amargor amb què tracta el tema dels metges. En aquell temps curaven el que
podien a base de sagnies, purgues i altres mètodes salvatges. Els metges són
ridiculitzats especialment a la comèdia-ballet L’amour médecin (L’amor metge).
El record de la malaltia de la seva mare no el va abandonar mai. A Le malade imaginaire apareixen els
membres de l’Acadèmia de Medicina proposant tractaments cada un més absurd que
l’anterior, en un llatí grandiloqüent que els deixa ben ridiculitzats.
Es diu, equivocadament, que quan Molière va tenir l’atac en
escena anava vestit de groc, i que per això els actors i actrius no volen
portar vestuari d’aquest color en escena, per superstició. Sembla ser, però,
que no està demostrat que fos així.
No es conserva ni un sol manuscrit de Molière, i ningú n’ha
sabut donar cap explicació. Una conxorxa dels que l’envoltaven en el moment de
morir? Una voluntat de fer desaparèixer uns textos que podien considerar-se
immorals o llibertins? No hi ha cap explicació.
No obstant això, les obres de Molière han arribat fins a
l’actualitat i se n’han fet, al llarg dels segles, moltes traduccions. A
Barcelona vam poder veure fa molts anys Jordi
Dandin, al Teatre Lliure. L’Avar,
al Teatre Grec inaugurant temporada. També, al Lliure, El Misatrop. I encara fa més anys, i en versió d’Enrique Llovet i
direcció d’Adolfo Marsillach, un Tartuffe extraordinari que adaptava la
realitat espanyola fent que els devots fossin membres de l’Opus Dei. El peu de
la foto, de 1969, any en què es va estrenar el Tartuffe de Marsillach, deia
això:
MOLIÈRE, d’Arianne Mnouchkine (1978). Una pel·lícula
extraordinària interpretada pel Théâtre du Soleil (res a veure amb el circ), de
més de quatre hores de durada i que no he aconseguit trobar enlloc.
VATEL, de Roland Joffé (2000). Un cuiner a la cort de Lluís
XIV, amb Gérard Depardieu. La podeu trobar a filmin.es
LE ROI DANSE, de Gérad Corbiau (2001). Sobre Lully, que va
compondre la major part dels ballets de les obres de Molière. Disponible en DVD
MOLIÈRE, de Laurent Tirard (2007). Relata una etapa de
joventut de Molière. Disponible en DVD
Us deixo amb la música de Moustaki i la cançó La carte du tendre.
La carte de Tendre, (mapa de Tendresa), és el mapa
al·legòric d’un país imaginari on tenen lloc tots els sentiments relacionats
amb l’amor i la tendresa, sense estalviar-se els aspectes negatius (avorriment,
indiferència, oblit...). És un mapa ideat per Madeleine de Scudéry i difós als
salons del preciosisme, ridiculitzats per Molière a Les précieuses ridícules, però que va tenir un èxit extraordinari a
la seva època. Era una manera d’ensenyar el camí cap a la felicitat amorosa
marcant els esculls que s’hi podien trobar i com esquivar-los.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari