LA TRAGÈDIA DE MACBETH

 

Quan anava a l’escola, a classe de literatura intentaven explicar-me les diferències entre drama i comèdia. No era difícil entendre-ho: la comèdia feia riure i el drama feia plorar. Si feia plorar molt era un melodrama, però això va venir més tard. A l’hora de referir-se a grans obres de la literatura universal ens trobàvem amb que moltes de les millors no és que fossin drames, eren tragèdies, i aquí ja calia filar més prim per classificar-les. La diferència entre el drama i la tragèdia era bàsicament que la trama estava en mans dels mortals en el cas del drama, i en mans dels déus, del destí, del fatum o de qui fos que manegava els fils des d’un terreny inaccessible als homes, en el cas de la tragèdia. En el cas del drama, era igual el que hagués passat (homicidis, violacions, vexacions, ofenses, deshonor...) que els protagonistes sempre podien perdonar, penedir-se, reconciliar-se, esmenar l’ofensa... estava a les seves mans recomposar la situació. En el cas de la tragèdia el destí ja havia marcat per on anirien els personatges i no tenien manera de desviar-se del que estava marcat. Això no vol dir que no hi posessin interès a comportar-se d’aquella manera, però la major part de les vegades ho feien sense saber què estaven fent. Pensem en el cas d’Èdip, un dels més clars de predeterminació. En l’oracle desvetllat per Tirèsies s’anuncia que Èdip matarà el seu pare, el rei, i es casarà amb la seva mare. Espantat, el rei fa exposar el nen a la vora del camí esperant que els llops el devorin, però és recollit per uns pastors que el cuiden i el fan créixer. Quan és adult, fuig de casa seva en saber que és adoptat, s’enfronta al seu pare sense saber que és el pare, en una trifulga al mig d’un camí, i el mata. Quan arriba a la ciutat de Tebas es troba que la reina, la seva mare, ha anunciat que es casarà amb qui aconsegueixi desxifrar l’enigma de l’esfinx, que terroritzava la població. Èdip ho aconsegueix i es casa amb la seva mare, sense saber-ho. Hi té quatre fills, i és més tard, quan les desgràcies s’abatien sobre la ciutat, que Tirèsies revela la veritat: la profecia s’havia complit. Èdip, horroritzat, es treu els ulls i abandona el tro. La seva mare es suïcida. La tragèdia està servida.

Això és un exemple clar de tragèdia, tot estava escrit per endavant. Édip no podia fer altrament. Avui, però, porto aquí dues tragèdies amb el mateix nom. La primera tragèdia de Macbeth, la que va escriure Shakespeare, és també un bon exemple. Les tres bruixes ja anuncien al començament que Macbeth regnarà. Ell no hi havia pensat, però entre la profecia i les pressions de lady Macbeth, decideix aprofitar l’ocasió que el rei Duncan, de qui és molt amic, s’allotjarà al seu palau per matar-lo. A partir d’aquí, les morts es van succeint fins a no parar. L’ambició cada vegada més desaforada del matrimoni acaba amb la bogeria d’ella i el seu suïcidi, turmentada pels remordiments, i amb la mort de Macbeth a mans de Macduff. La  derrota de Macbeth i la seva mort també ha estat anunciada per les bruixes a mitja obra, si bé d’una manera tan sibil·lina que ell no s’ha donat per al·ludit i ha pensat que estava segur.

Aquesta tragèdia, que acaba d’estrenar-se en una nova versió cinematogràfica, és, com totes les obres clàssiques, una obra immortal. La condició humana hi és ben retratada, l’ambició sense límits porta a la destrucció, no hi ha redempció per a qui gosa contravenir les lleis establertes (en aquest cas, apoderar-se d’un tron que no li correspon).

La pel·lícula de Joel Coen, que aquesta vegada ha dirigit sense la col·laboració del seu germà Ethan, és una versió absolutament fidel al text, i d’una força extraordinària en la imatge. En format quadrat i en blanc i negre, la fotografia destaca molt per damunt de les paraules. He de dir que el meu anglès no em permet seguir el text original sense llegir els subtítols. Shakespeare no està al meu abast com ho estaria Racine o Molière, per això, en alguns moments, coneixent l’argument i sabent que no em perdia res, vaig decidir deixar de llegir i deixar-me portar per les imatges, fixar-me en les cares dels dos protagonistes, en la il·luminació, gens hollywoodiana, amb clarobscurs i gamma de grisos, amb la composició i l’enquadrament, que són d’una gran bellesa. Les dues aparicions de les bruixes, la primera al camp i la segona penjades en una mena de bigues en forma de quadrat, són extraordinàries; i la manera com fa avançar el bosc de Birnam, amb les branques tallades dels arbres, és emocionant, com una mena d’altamar de ramells que es desplaça sinuosament cap al castell. És veritat que les escenes d’interior tenen un aspecte de teatre filmat una mica massa evident, però el conjunt és d’una gran bellesa.

Quan pengi això al blog potser ja no podreu anar a veure la pel·lícula. Aquesta és la segona tragèdia de Macbeth. Però abans vull mencionar un llibre que crec que us agradarà, al menys a qui sigui lector de novel·les i si és seguidor de Jo Nesbo, encara més.

Fa uns anys una editorial, no recordo quina, va proposar a alguns autors de novel·la policíaca que adaptessin les obres de Shakespeare al l’estil del thriller. No sé quants s’hi van acollir, però la que jo conec és precisament Macbeth, de Jo Nesbo, un autor noruec creador del detectiu Harry Hole, i que ha donat unes novel·les excel·lents.

El Macbeth de Nesbo  se situa als anys setanta en una ciutat decadent dels Estats Units, una ciutat industrial assetjada per l’atur que a mi em va fer pensar en Detroit, però ara no sé si ho vaig llegir en alguna crítica o ho vaig relacionar jo. La transposició de l’obra clàssica, amb tots els seus personatges, a la novel·la de Nesbo té un resultat apassionant. A vegades amb els mateixos noms, a vegades amb lleugeres modificacions, tota la trama va seguint l’obra original, tenint en compte els quatre-cents anys que les separen. Tràfic de drogues, corrupció policial, connivència amb el poder, passió amorosa, de tot té aquesta novel·la que recomano molt especialment. Editada per Proa (2018).

La segona tragèdia de Macbeth és la pel·lícula en sí, la còpia o el que ara es projecti als cines (no sé si arriba a les sales per internet, per pendrive, per DVD, per Blu-ray o per altres mitjans, se m’escapen les noves tecnologies...). La pel·lícula, produïda per A24 i IAC Films, es va estrenar el 12 de gener, només en 4 cines de tot Espanya (Barcelona, Madrid, València i Saragossa) i al cap de 8 dies ja es trobava disponible a la plataforma Apple TV+, de manera que es va furtar a les sales de cine l’ocasió d’oferir un bon plat que les tragués de la seva decadència. No és la primera vegada que passa. Quan es va estrenar Roma, d’Alfonso Cuarón, Netflix va anunciar que la tindria disponible pocs dies després de l’estrena. Una pel·lícula que venia precedida de molt bones crítiques i que podria haver estat un èxit als cinemes, resulta que ja l’ofereixen a les plataformes sense temps d’haver recollit ni un duro a les sales. A Barcelona se li va fer boicot i només la van estrenar els Verdi. No cal dir que la diferència entre veure-la a la sala gran, amb el so envolvent distribuït per tot el teu entorn, amb pantalla gran i sense copeta de whisky al costat, no té punt de comparació amb veure-la a casa, per més home-cinema que t’hagis instal·lat. El mateix ha passat amb No mires arriba (Adam McKay, 2021), estrenada simultàniament a Netflix i als cinemes. Èxit fulgurant a la plataforma, no sé si al cine també.

El fenomen de Macbeth, com el de Roma, com el d’altres pel·lícules que s’estrenen a les plataformes poc després que a les sales, o fins i tot directament, no és un cas aïllat, és la tendència. Durant aquests dos anys de pandèmia en què les sales han estat tancades molt de temps i fins i tot quan han obert, el públic ha desertat. S’ha produït un canvi de tendència molt brusc i la gent que donava suport al cine presencial, sigui per por, sigui per comoditat, ha preferit quedar-se a casa i gaudir de les noves estrenes des del sofà. Ja només omplen els blockbusters tipus Spiderman o similars; ni tan sols West side story va aconseguir (al menys als Estats Units) l’èxit de taquilla que s’esperava. Aquesta és la veritable tragèdia del cine, que fins i tot les productores hagin canviat la seva orientació i ja pensin en formar les seves pròpies plataformes com a canals distribuïdors. Mentrestant, algunes sales han hagut de tancar. A Barcelona, el Texas, el Meliès, dos cines de barri que oferien producte de qualitat han abandonat.  I si la tendència es confirma, aviat en tancaran d’altres.

Què podem fer per aturar-ho? No res. Són els déus que han decidit que les coses han d’anar d’una altra manera, els déus del mercat, del risc-benefici, que pensen que al segle XXI el valor de l’art contemplat en el seu context no es mereix un respecte. Què passaria si els museus i les sales d’exposicions tanquessin i pengessin a Internet les fotos dels seus objectes? Aquí ho teniu, us ho mireu quan us vingui de gust! Potser soc jo que estic una mica antiquada, potser he d’anar-me fent a la idea que el que ara es porta és el metavers i que no em queixi si encara em queda alguna cosa natural que pugui tocar, veure, olorar, degustar, sentir... Ja dic jo que no anem bé!