WEST SIDE STORY

 

Si alguna vegada vaig al psicoanalista, cosa que dubto, el primer que li preguntaré serà: Senyor doctor, vostè creu que la meva afició al cine és un mecanisme de defensa per fugir de la meva realitat real? I ell (o ella) em contestarà: Senyora, tots volem fugir de la nostra realitat real. Vostè segueixi amb el cine i la literatura, que no li farà cap mal.

El cinema, la literatura i la psicoanàlisi estan estretament lligats. Que li preguntin a Freud d’on va treure els noms dels complexos que va descriure si no és de la literatura i la mitologia clàssica. Llàstima que Emma Bovary i Alonso Quijano ja fossin morts i no poguessin anar a la consulta del metge vienès, perquè potser s’haurien estalviat ella el suïcidi i ell, la bogeria.

Servidora està boja pel cine, com tothom ja sap. Intento, però, separar el cinema de la realitat i no creure’m que allò que veig a la pantalla és el que puc trobar a la vida real. Ja sé que no. Algunes coses són millors que les que em passen a mi; d’altres, molt pitjors. De totes maneres m’agrada patir al cinema, no amb pel·lis truculentes de sang i fetge, sinó amb pel·lis psicològicament trasbalsadores, amb personatges torturats, amb amors contrariats i esperances frustrades. Però de tant en tant hi ha pel·lícules extraordinàries, majoritàriament dramàtiques, que em transporten als núvols i m’obliguen a veure-les una i altra vegada al llarg dels anys.

Això és el que em va passar amb West side Story, versió Jerome Robbins-Leonard Bernstein, des del primer moment que la vaig veure allà per l’any 61 o 62. Va ser durant unes vacances de Nadal en què el meu pare, que vivia a Madrid, va venir a passar-les a Barcelona, i ens va portar em sembla que a l’Aribau (o potser el Kursaal?) com per compensar el temps que ens havia escatimat durant l’any. No sé com transmetre la fascinació que em va causar la pel·lícula, al meu pare també, i des d’aquell moment no vaig perdre cap ocasió de tornar-la a veure. Possiblement la dec haver vist unes 15 vegades al cine i no sé quantes més a la televisió. Em sabia les cançons de memòria sense entendre res, alguns dels diàlegs, algunes de les frases en castellà (por favor, Anita, un poquitito, quan li demana la Natalie Wood a la seva cunyada que li faci l’escot del vestit més pronunciat per anar al ball on coneixerà el Jet Tony). Jets i Sharks saltaven pels carrers de Nova York davant dels meus ulls, es desafiaven al ball, s’apunyalaven sota els ponts, s’estimaven al llit, i morien per amor i per rivalitats.

Cada vegada que la veia esperava que el desenllaç fos diferent, que el Chino no es carregués el Tony, que la Maria arribés a temps de salvar-lo, que el Bernardo i el Riff es fessin amics, que l’Officer Krupke fos capaç d’establir la pau entre bandes rivals i que Nova York fos un paradís a la terra. Això no era possible, i si ho hagués estat no hi hauria hagut pel·lícula. Tinc gravada la imatge final, quan els Jets s’emporten el cos de Tony i se’ls escapa un braç que un Shark s’apressa a recollir, acompanyant-los en la retirada, amb una Maria desconsolada al seu costat, el cap cobert i la mirada desafiant.

Com no podia ser d’altra manera, un cop estrenada la versió de Spielberg, he corregut a veure-la amb el temor de sortir decebuda, tot i haver llegit crítiques molt elogioses. He de dir que des del minut 1 vaig estar comparant, des del primer xiulet que inicia el tema de l’obertura. Després, amb la presentació dels Jets, anava comparant cada pas de la versió nova amb els de l’antiga; el ball als carrers, els salts, les piruetes, les cares dels joves “blancs” en contrast amb els “morenos”, els porto-riquenys, els Sharks.

No em decanto per dir que la versió antiga era millor, ni per criticar negativament la nova. Spielberg ha introduït uns quants canvis, alguns de tipus conceptual; d’altres merament narratius. És la seva opció. Evidentment, no es tractava de reproduir seqüència per seqüència la pel·li anterior, sinó d’aportar alguna novetat.

En primer lloc, la que em sembla més important és el contingut sociològic de la nova versió i el to realista. Spielberg incorpora aspectes socials explícits, com l’estat deplorable del barri on té lloc l’acció, en ple enderrocament per construir-hi unes noves edificacions per a gent benestant on després hi haurà el Lincoln Center i el seu entorn. Des del primer moment sabem que els Jets no tenen futur en aquell barri, és inútil que intentin fer fora els porto-riquenys, tots acabaran sent expulsats pels nous habitatges que no podran permetre’s. Al mateix temps, l’aspecte dels joves, d’un i altre bàndol, és molt menys estilitzat, més brutal; la mirada de Rif és insolent, el físic de Bernardo més aviat repulsiu, suat, mal afaitat, lleig, res a veure amb el glamur i l’elegància de Georges Shakiris. En canvi, l’aspecte de Tony és el d’un bon noi jovenet (molt més que el Richard Beymer de la primera versió) però que arrossega un passat de conflicte i presó per agressió, està en llibertat condicional i malgrat el seu aparent bon fons, és capaç de propinar una pallissa brutal a Bernardo que acabarà en apunyalament.

Hi ha un parell o tres de detalls més que ens situen l’obra, ideològicament, al segle XXI. Per una banda, el paper de la noia transsexual (o al menys que se sent com un noi i vol actuar com a tal) està una mica més ben dibuixat que a la primera versió, té una mica més de protagonisme i també acaba sent acceptada dins de la colla dels Jets com un d’ells. Per l’altra, el paper de les companyes dels Jets, que en principi fan costat als seus homes, però que després es decanten per defensar  Anita quan arriba al Drugstore on s’amaga Tony i és víctima de les agressions dels Jets. Elles volen salvar-la, però són expulsades del local i veuen a través dels vidres, desesperades, com els seus companys ataquen i vexen la noia de Bernardo. És la solidaritat del feminisme, que passa per damunt del sentit de pertinença al grup. I per acabar, les companyes de feina de la Maria no són costureres, són kellys, les kellympian les botigues dels rics.

Aquest nou enfocament del drama és perfectament coherent y justificat. Malgrat que l’acció se situa a la mateixa època que en la versió anterior, el punt de vista és l’actual, i això està molt bé. També, però, el pessimisme sobre la possibilitat de redempció d’aquells joves enfrontats és ben actual. O al menys m’ho ha semblat a mi.

En els aspectes narratius, l’alteració cronològica de les cançons no aporta ni treu mèrit a la nova versió. En alguns números s’altera l’escenari (I like to be in America passa al carrer, Gee, Officer Krupke passa dins la comissaria...); en altres s’altera l’ordre en la narració (I feel pretty es canta quan ja se sap que Bernardo i Rif han mort). Hi ha un canvi, però, que no em sembla justificat: la cançó Cool (Boy, boy, crazy boy, get cool, boy...) la cantaven els Jets després de la baralla, espantats com estaven pels dos homicidis. Calia tornar a la calma, les coses havien sortit de mare. En canvi en la nova versió la canten abans de la baralla, i la veritat, cridar a la calma quan s’estan preparant per a una baralla a vida o mort no té gaire sentit. Un altre canvi que em sembla absurd és que la cançó Somewhere (There’s a place for us...) la canta la Valentina, un personatge encarnat per Rita Moreno (l'Anita de la versió antiga) que no apareixia a la primera versió i que figura que és la vídua de Doc, el propietari del drugstore on treballa Tony. No li escau a ella preguntar-se per un lloc on viure feliços, sinó als pobres amants que hauran de viure permanentment amb el record dels homicidis d’aquella nit (Someday, somewhere we’ll find a new way of living, we’ll find a way of forgiving...).

Hi ha encara una altra cosa a comentar, i és la presentació de la seqüencia en què es preparen per a la fatídica nit de la baralla. Recordeu: Els Jets i els Sharks, disposats a l’enfrontament decisiu que expulsarà del barri els perdedors; Tony, disposat a aturar la baralla per l’amor de Maria; Maria, esperant que el seu enamorat compleixi amb allò que li ha promès; i finalment Anita, que es prepara per una nit d’amor amb Bernardo un cop hagi vençut els Jets. A la primera versió el quintet Tonight era una meravella de muntatge; en aquesta versió crec que Spielberg no ha estat a l’altura. És en aquesta seqüència on he trobat un nivell més baix en comparació a la primera versió.

Era difícil que després de les múltiples vegades que he vist West side story (1961) m’empassés la versió 2021 sense fer-li cap retret. Però no vull ser injusta. És una gran pel·lícula, és un gran desafiament al prestigi de Spielberg i crec que se n’ha sortit molt bé. A part dels mèrits que li he trobat sobre la visió més realista, en vull citar uns quants més. En primer lloc, l’elecció dels actors, sobre tot els porto-riquenys. Ho són realment, i parlen entre ells majoritàriament en castellà (no com a la primera versió), com és natural. I quan parlen en anglès tenen accent del seu país, com és lògic. En segon lloc, els escenaris són naturals, els carrers de Nova York són de debò, els molls, els edificis enderrocats tenen aspecte real (tot i que no estic segura que no hi hagi molt decorat). I per acabar, els actors canten ells mateixos, no han estat doblats. I ho fan molt bé.

Dit tot això, si la primera versió us va agradar tant com a mi, no dubteu a anar a veure la versió Spielberg. No us decebrà. Mentrestant, QUE TINGUEU UN BON ANY 2022!