Passa al contingut principal

COL·LECCIONISME O SÍNDROME DE DIÒGENES?

 


De tant en tant passen unes coses curioses. Són casualitats, coincidències, descobriments de fets oblidats, recuperació d’objectes que ni recordaves que existien. Ja em va passar alguna vegada durant el primer confinament, quan, avorrida, em vaig posar a ordenar calaixos; o bé buscant una cosa en vaig trobar una altra... Però ara, disposada a fer cas a la Marie Kondo, em preparo per fer nets els calaixos d’un moble que s’enduran els meus nets d’aquí a pocs dies a la seva nova casa. Es tracta de dues taules d’escriptori amb el seu buc de calaixos corresponent. En un hi tinc les meves eines de despatx (clips, xinxetes, regles, llapis, post-its, targetes, informes...) i a l’altre totes les que hi tenia el Marçal: llibretes d’adreces, plomes Montblanc, grapadores, maquinetes, llapis, retoladors, un Ipod i... una pila interminable de blocs de notes dels que donen als hotels, tots ells començats.

Endur-se’n els blocs dels hotels és exactament igual que endur-se’n els sabons i els xampús. Ho posen per si ho necessites, però com que són bufons, te’ls emportes. Després a casa tens a sota la pica del lavabo un carregament d’ampolletes de coloraines; i a dins d’un calaix, una col·lecció de blocs amb el logo de l’hotel. Som col·leccionistes o ho arrepleguem tot, com Diògenes? Jo col·lecciono capsetes petites de tota mena, gomes d’esborrar, especialment les dels museus; el Marçal col·leccionava ànecs, llapis, especialment els dels museus, i... blocs de notes dels hotels.

Aquest fet no té cap importància. En realitat ja fa quasi set anys que sabia que hi havia aquests blocs en un calaix, però no ha estat fins ara, quan he hagut de decidir si ho llenço o ho guardo, que m’he adonat del missatge d’aquests blocs. Els he anat separant un per un i mirant de quin hotel eren, i tota la meva vida (o quasi) ha passat per davant dels meus ulls. A la major part d’aquells hotels hi havíem estat junts, al llarg de molts anys, en viatges exòtics i no tan exòtics. En alguns, ell i jo sols. En d’altres, amb amics. Ens uns, amb les nenes, en d’altres, ell tot sol (suposo!).

L’emoció ha estat tan forta que he anat classificant els blocs i agrupant-los per països amb la intenció de rememorar uns moments feliços, uns hotels acollidors, una companyia agradable... en fi, uns retalls de vida que la nostàlgia em porta a la ment. Parlant d’aquests hotels enviaré una picada d’ull als amics amb qui els vam compartir.

Els mencionaré desordenats, ni cronològicament ni per categoria, segons em vinguin a mà. Alguns són millors que d’altres, però si tenen bloc de notes, al menys deuen tenir tres estrelles! Comencem!

HOTEL PALAIS JAMAï, Fes (Marroc). El que em va costar aconseguir que el Marçal abandonés els seus prejudicis sobre el Marroc i es decidís a visitar-lo! Però en fi, un cop decidit, en va quedat enamorat. No he trobat bloc de l’Hotel La Mamounia (Marràqueix), quina llàstima!

HOTEL GOLDEN TULIP, La Havana (Cuba). Un altre prejudici! Cuba va resultar un país meravellós, la seva gent, els seus paisatges, les seves aigües (deixem la política per un moment). Però olla com és la seva organització, ens van enviar al Golden Tulip, que és un hotel horrible de no sé quants pisos, quan nosaltres havíem contractat un hotel més petit i d’aspecte colonial. Xeles i Manel, us en recordeu?

HOTEL DE L’HORLOGE, Avinyó (França). Viatge de reconeixement abans de portar els meus alumnes a visitar la ciutat i els entorns. Havia d’estar segura que tot sortiria perfecte, l’estudi del terreny era indispensable. Després, amb ells, un alberg o com a molt, un Fórmula 1.

HOTEL SAFIR, El Caire, i HOTEL PARADISE INN WINDSOR PALACE, Alexandria (Egipte). El segon era un hotel decadent, amb cortinatges i finestrals dignes d’una pel·lícula de Visconti, però donava sobre La Corniche i era cèntric. El SAFIR estava en obres, el nostre pis tenia la moqueta aixecada pels passadissos i si no et clavaves una castanya era un miracle. La calor era sufocant i la piscina estava tancada. Si volies un assecador per als cabells, l’havies de demana a recepció. En fi, una joia!

GRAND HOTEL ET DES PALMES, Palerm (Sicília). Aquest sí que era decadent! Havia conegut temps millors, amb els seus salons plens de miralls on es van rodar algunes de les escenes de El Gatopardo. La seva ubicació era excel·lent i si deixaves de banda les cornucòpies i els tapissos, no estava malament. Les habitacions eren confortables. Va ser la nostra primera estada a Sicília i ens va encantar.

HOTEL CASA 1800, Granada (Andalusia). Un regal de les nostres filles en el nostre quarantè aniversari de casament. Per què a Granada? Doncs perquè la primera vegada que ens hi vam allotjar, en un hotel modestet, quan encara no estàvem casats, va venir la policia i se’m va endur al “quartelillo” amb l’excusa que el TOP em reclamava. Sort que era el 15 d’agost i ningú deuria contestar al telèfon. Al matí següent em van deixar anar. Aquell dia vam decidir casar-nos, per si m’havia de venir a veure a la presó... Es tracta d’un hotel al casc antic, preciós, acollidor i amb un personal molt amable. A mi em van prendre per anglesa... potser necessitaven ulleres.

HOTEL ALGONQUIN, Nova York i HOTEL WAWONA, Yosemite (Estats Units). En viatges diferents, dos hotels ben diferents. El primer, en ple cor de Manhattan, amb el glamur de les sales on es reunien els periodistes del New Yorker capitanejats per Dorothy Parker, és per a mi un símbol trist: és l’últim hotel on m’he allotjat als Estats Units. No hi he tornat des de fa temps, i ho enyoro de tot cor. Espero trobar l’ocasió de visitar de nou la ciutat de Nova York, un cop tot torni a la normalitat. El segon, el Wawona, té la seva història: després de gairebé un mes de viatjar pels parcs nacionals nord-americans amb uns amics, arribem a Yosemite sense hotel reservat. Ja no ens quedava pressupost i no es tractava de fer disbarats. Però l’hotel era car, i no hi havia res més. Un hotel tranquil i preciós al mig dels boscos, amb cérvols que se t’acostaven com si fossin els teus amics. Al final vam sucumbir a la temptació i ens hi vam allotjar. Un altre cop Xeles i Manel, us en recordeu? El bloc de notes del Wawona és el que més emocions m’ha portat; potser també és el més antic de la col·lecció que he trobat, al menys en fa més de vint! I també és el de format més gran, gairebé una quartilla.

THE STRATHCONA HOTEL, Toronto, HOTEL PORT AUX BASQUES, Terranova, MOTEL LE BELUGA, Tadoussac (Quebec), HOTEL HOLIDAY INN, Saint John (Terranova), LAURIE’S MOTOR INN, Cheticamp (Nova Scotia, tots al Canadà). Hotels molt diferents per a un llarg viatge al Quebec amb escapada a Toronto, a terranova . El primer, molt a prop de l’estació, vaig saber més tard que era un dels escenaris d’una novel·la de Margaret Atwood. M’hi hauria fet una foto a la porta per a la posteritat! El de Tadoussac em recorda les balenes que vam veure, i especialment les belugues blanques que passaven per sota de la nostra zodiac gegant. El de Port aux Basques era on t’allotjaves quan baixaves del ferry a les tantes de la nit, abans de començar el periple de l’illa de Terranova. Va ser un viatge preciós, vam fer mils de kilòmetres, vam poder comprovar el respecte que tenen els canadencs no francòfons per la llengua de Ronsard, i com els francòfons llueixen símbols monàrquics (la flor de lis) a les portes de les cases, combinant-los amb la cocarde republicana.

HOTEL TERRANTAI, San Pedro de Atacama, HOTEL CABAÑA DEL LAGO, Puerto Varas, HOTEL TORREMAYOR, Santiago (tots a Xile). HOTEL EDELWEIS, Bariloche, HOTEL CLARIDGE, Buenos Aires (Argentina). Diferents hotels, diferents viatges. L’hotel Terrantai era del color de la terra, semblava que emergís del desert d’Atacama, tot i estar situat al centre del poble. Una piscina minúscula et permetia refrescar-te i humidificar-te fugint de la sequedat extrema d’aquells paratges. Un hotel rústec i agradable on vaig tastar per primer cop el Suspiro limeño, un plat de postres que més dolç no podia ser. L’Hotel Claridge de Buenos Aires ens va acollir al final del nostre primer viatge a la Patagònia. Quan ja estàvem de tornada ens vam allotjar en un hotel elegant del centre. Érem 10, el viatge havia sortit rodó, només ens quedava gaudir dels encants porteños, vestir-nos de mudar i fer el turista. Café Tortoni, Viejo Almacén (terrible!), Palermo... A l’habitació del costat de la meva una parella va dedicar tota la nit a fer l’amor. Els sospirs i altres sorolls se sentien per la finestra del bany. Al matí ens vam passar tot l’esmorzar mirant les taules amb parelles per deduir quina era la que havia passat una nit tan fantàstica. Això és el Claridge!

HOTEL ASTERIA, Antalia, DEDEMAN HOTELS, Istanbul (Turquia). Del primer recordo els seus jardins il·luminats, els seus bufets plens de postres boníssims, les habitacions àmplies. Del segon, si no m’equivoco, recordo la sala del soterrani on vam poder veure un partit del Barça contra no sé qui. Tots els catalans allà ficats, pensant que ens hi anava la vida! Era un viatge que vam fer gratis, convidats pel RACC. Ens ho vam passar bomba!

HOTEL MÖVENPICK. Petra, HOTEL AMMON, Amman (Jordània). Quin viatge tan fantàstic a Síria i Jordània, abans que els islamistes ho enviessin tot a rodar! 9 hores vam passar caminant entre les ruïnes de Petra abans de tornar a l’hotel i caure rodons damunt del llit. Ho recordeu, amics? Anna i Carles, vosaltres vau tornar en camell. Blanca i Ramon, vosaltres caminant amb nosaltres dos. El millor d’aquell viatge, però, va ser el bany al Mar Mort i la foto que ens vam fer després. Cada vegada que la miro em moro de riure. La podria penjar aquí, però no goso!

Això s’acaba! No els blocs, que encara me’n queden, però aquest text està sortint massa llarg i segur que més de la meitat us esteu avorrint, si heu arribar fins aquí. El més probable és que hagueu deixat de llegir fa estona. Em queden blocs del RADISSON (Berlín i Estocolm), del KIRYAD (Mulhouse), del NIZA, AMARA PLAZA, ASTORIA (Donosti), del MIRABELL (Múnic) on em van regalar un magnífic pastís perquè era el meu aniversari, i d’uns quants on no he estat mai: HOTELES CAMINO REAL (Mèxic), HOTEL PALAFOX (Saragossa), HOTEL SARATOGA (Palma de Mallorca), HOTEL EL MAGISTRAL (Oviedo), GRAN HOTEL ESPAÑA (Oviedo)... Són hotels on deuria haver anat el Marçal en els seus viatges per feina... o no. És broma!

Avui he abusat de la vostra paciència. Sincerament, crec que n’he fet un gra massa avorrint-vos amb els meus records, que no són més que un altre capítol de la nostàlgia d’haver compartit el plaer de viatjar amb algú amb qui ja mai podré tornar a compartir-lo. Va ser un rampell que em va agafar quan vaig veure tot aquell reguitzell de blocs de notes al calaix del buc. Vaig viatjar en el temps fins a més de vint anys enrere, i em pregunto què deuria pensar el Marçal cada vegada que obria el calaix i en treia un per apuntar alguna cosa. Quan llegiu aquestes línies ja no tindré el buc a casa, ni la taula, ni la butaca. Passaran a ocupar l’espai de casa dels meus nets. No sé si no donar-los els blocs lligats amb un llacet, demanar-los que no se’n desfacin, i que quan siguin grans viatgin pel món als mateixos llocs on van anar els seus avis, on van ser feliços, sols o amb els amics, en definitiva, on van viure una bona part de la seva vida. A no ser que aparegui la Marie Kondo i els prohibeixi endur-se rampoines, que també podria ser!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...