laplujanomespanta

  Us heu sentit mai com un pop en un garatge? Us heu sentit mai desubicats? Jo, sí. Algunes vegades m’he plantejat què estava fent allà, sigui quin sigui aquest allà. A vegades eren reunions o activitats de feina que no m’interessaven gens i de les quals no en treia profit. Altres, activitats socials a les que havia anat sense massa ganes. I pensava, què estic fent aquí si podria estar tranquil·lament a casa llegint un llibre? A vegades, per compromís o per manca d’assertivitat, he assistit a actes en què m’he sentit absolutament desplaçada, en els quals no hi pintava res i probablement ningú se n’hauria adonat si no hi hagués anat. La sensació que tothom al teu voltant sap on és i per què hi és, però tu no, és bastant angoixant. Pot ser que t’ho prenguis bé i pensis: a veure si s’acaba aviat i puc marxar. La sort que he tingut sempre és que sabia tornar a casa i sabia que casa era un lloc segur on seria ben acollida. Per això mai no m’ha preocupat gaire temps més enllà d’unes hore...

  Quan al mes de febrer o març del 2020 es va declarar oficialment la pandèmia van començar a sorgir reflexions de tota mena, estupefactes com estàvem davant de les mesures dictades pels governs: aïllament, confinament, prohibicions, teletreball,   tot en benefici de la nostra salut. El que no sabíem en aquell moment, ni els governants ni els governats, era quines conseqüències podien tenir aquelles mesures sobre les diferents franges de la població. Al cap de poc ja es va veure que els infants, tancats a casa, eren una bomba, i si no recordo malament se’ls va deixar sortir a passejar unes hores al dia abans que a d’altres franges de població. Tot i així es van quedar sense escola des del mes de març fins a final de curs. I sense activitats extraescolars, sense colònies, sense relacions. El preu que han pagat joves i adolescents l’hem vist aquest any reflectit en els múltiples reportatges apareguts a la premsa en general sobre augment de malalties mentals, d’intents de suïcidi...

  L’estiu encara no s’ha acabat, però les vacances, sí. Els estudiants es preparen per començar el curs que, per sort, es presenta més tranquil que el curs passat. Les mesures preses als centres de primària i secundària han donat resultat, i si he de jutjar pels meus nets, un resultat excel·lent: a penes uns dies de confinament una sola vegada, i el petit, ni això. Ara, per tant, el que em preocupa no és la salut sinó el nou pas que els dos grans han de donar aquest any: comencen l’Institut. L’Institut ha estat el meu lloc de treball la major part de la meva vida laboral. He vist canvis importants, transformacions problemàtiques, crítiques aferrissades i no sempre per part dels que tenen poques ganes de treballar, avenços exitosos, en fi, una mica de tot. He treballat amb alumnes de 12 a 18 anys, m’hi he entès bé. La primera vegada que vaig tractar amb els de 12 anys em semblaven bebès. De mica en mica vas descobrint les seves qualitats i et sorprèn quan els veus gaudir mentre ap...

  A l’estiu passen coses molt rares. A l’hivern també, però com que ja estem prou marejats amb les notícies polítiques, no ens fixem -o els diaris no ens hi fan fixar- en les coses rares. Per exemple, portar una mà humana al maleter del cotxe. Jo hi porto moltes coses al maleter, per seguretat, per si un cas, perquè no sé on posar-ho o per obligació, però una mà humana (o de mico) no li he portat mai. El trossejat del cos humà ha estat motiu de moltes històries truculentes, especialment les basades en personatges mafiosos que tallen dits per enviar-los als que els deuen calés, però això està molt vist. A mi m’agraden més les històries basades en tallar el cap a algú, com per exemple el cap de sant Joan Baptista, al qual Salomé va besar amb passió desenfrenada un cop va aconseguir d’Herodes el que li havia demanat a canvi de posar-lo calent amb la dansa dels  vels. Salomé no s’hi va posar per poc i la seva història l’hem vist representada al cinema i a l’òpera, també al teatr...