L’Institut ha estat el meu lloc de treball la major
part de la meva vida laboral. He vist canvis importants, transformacions problemàtiques,
crítiques aferrissades i no sempre per part dels que tenen poques ganes de
treballar, avenços exitosos, en fi, una mica de tot. He treballat amb alumnes
de 12 a 18 anys, m’hi he entès bé. La primera vegada que vaig tractar amb els
de 12 anys em semblaven bebès. De mica en mica vas descobrint les seves
qualitats i et sorprèn quan els veus gaudir mentre aprenen. Els últims anys la
meva matèria era optativa (llengua francesa) per tant, qui s’hi matriculava era
perquè li venia de gust. En certa manera es podria dir que tots estaven
motivats.
De cop i volta em trobo que els meus nets començaran
aquella etapa i el primer que penso és el tòpic per excel·lència: que ràpid
passa el temps! I un neguit m’acompanya: s’adaptaran fàcilment a la nova etapa?
La resposta és clarament un sí, perquè han tingut la sort de trobar un institut
amb un projecte innovador, d’acord amb el projecte de primària; un projecte
anomenat STEAM (Science, Technology, Engineering, Arts, Mathematics), comú a
d’altres centres, que es du a la pràctica posant en valor la manera de treballar autònoma,
col·laborativa, tal com han fet a primària, i intentant donar una perspectiva
de gènere, això que ara està tan de moda.
Aquesta manera de treballar, molt lluny de la
tradicional, té els seus detractors, perquè aparentment deixa de banda alguns
dels valors de l’aprenentatge tradicional (la memòria, l’esforç, l’acumulació
de coneixements), però no és així. Allò de “la
letra con sangre entra” ha passat a la història i els nostres fills ja van
rebre una educació basada en el respecte a la maduració natural de l’alumne,
activa, mixta, etc. Recordo una entrevista a Quim Monzó, per allà els anys
noranta, en què deia literalment “Queremos menos plastilina y más latín”,
donant a entendre que les matèries lúdiques havien de ser substituïdes per les
matèries “serioses”. Els nostres fills van estudiar en escoles anomenades
“actives”, que donaven importància a la creació artística com també a la
formació científica i humanística, i pel que jo sé, els ha anat prou bé.
Les teories actuals que proposen que l’infant s’ha de
sentir bé a l’escola, hi ha de ser feliç, ha d’aprendre de manera autònoma,
s’ha de deixar guiar pels seus interessos, tenen alguns detractors, com per
exemple Manuel Peña Díaz, que en un article que em va arribar fa uns mesos, contra
la pedagogia comprensiva, atribuïa tots els mals de l’educació actual al fet de
defensar aquest tipus d’ensenyament. Considera que “s’ha reduït l’ensenyament a una adaptabilitat emocional sense objectius, que busca el plaer de
l’alumne en lloc de la disciplina i l’esforç”.
Jo he estat testimoni durant els anys de primària dels
meus nets d’aquesta cerca del benestar emocional, i puc assegurar que no per
això se’ls ha permès anar al seu aire sense disciplina o sense esforç. Els he
ajudat a fer treballs d’investigació i he estat testimoni de com s’ho passaven
de bé aprenent què era la cultura talaiòtica, com s’organitzaven les abelles,
què era l’ADN o com funciona la caixa negra dels avions. I mentre investigaven
sobre temes del seu interès, desenvolupaven altres competències, de tal manera
que podran entrar a la secundària amb la tranquil·litat de tenir unes eines ben
adquirides. És veritat que hi ha una sèrie de continguts que abans sabien tots
els nens i ara no. Però potser no tots estan perfectament justificats, potser
alguns ocupen memòria al nostre cervell quan podrien ocupar només la
d’internet.
Delectare et
prodesse
(una recomanació d’Horaci, o sigui que ve de lluny), delectar i aprofitar, dues
coses que es poden fer (i s’han de fer) alhora. No està renyit l’aprenentatge
amb el plaer. De fet, no hi ha millor manera d’aprendre que passant-ho bé. Ludus i Studium eren els noms del
meu primer llibre de llatí, en dos volums. Studium (estudi), per a la teoria
(declinacions, conjugacions, sintaxi). Ludus (joc), per als exercicis. Era una
manera de proposar fer els exercicis com si fossin un joc, un desafiament
lúdic, una manera de progressar en el coneixement de la matèria. Sembla que l’autor
del llibre, Josep Vergés, ja va tenir en compte la necessitat de combinar el
plaer amb l’estudi.
Totes aquestes reflexions que jo m’he fet al llarg de
la meva vida professional, generalment de manera intuïtiva (perquè he llegit
molt poc sobre pedagogia, però he observat i rectificat, si calia) ara em venen
referendades per un reportatge del diari Ara del diumenge 5 de setembre. El
Dossier es titula Què vol aprendre el cervell i com li agrada fer-ho. En un dels
apartats es pregunta si tenim prou en compte el cervell quan eduquem.
Aprendre és un instint biològic però la manera com ho
fem depèn molt de la societat en què vivim, de quines són les pràctiques
culturals: com s’organitza l’educació, quin currículum s’aplica, etc. El
cervell prioritza els aprenentatges que considera útils, d’aquí la necessitat d’integrar
els coneixements en la realitat. Tot això no és cap novetat, ja fa temps que s’aplica
a les escoles actives. El que m’ha cridat l’atenció del dossier és la
importància que dona a les emocions. Diu que si vinculem l’aprenentatge a la
por (per exemple, por de suspendre) creem unes dinàmiques negatives en el
futur, mentre que si el vinculem a l’alegria i a la sorpresa, estem donant
eines per mantenir la capacitat i l’interès en futurs aprenentatges. “L’alegria és una emoció que transmet
confiança, i aprenem d’aquell en qui confiem. A més, la confiança és clau per
afrontar situacions noves i incertes de manera proactiva. La sorpresa, al seu
torn, que es relaciona directament amb la curiositat, activa les àrees
cerebrals relacionades amb l’atenció i
la motivació, i genera sensacions de recompensa i plaer.” És en aquest sentit
que defenso aquells projectes pedagògics que posen com a condició ineludible d’un
bon aprenentatge prestar atenció a les emocions, afavorir les positives i
ensenyar a gestionar les negatives (com la insatisfacció, la frustració, etc.).
Crec que no m’equivoco.
Els mesos de confinament del curs 2019/2020 van ser
duríssims. Ara estan sortint entre els joves i adolescents els efectes en la seva
salut mental d’aquella falta de relació, continuada en part el curs següent. Espero
que el curs vinent signifiqui una recuperació de la normalitat, que els
projectes de centre basats en l’atenció a les emocions es multipliquin (em
consta que n’hi ha molts), que els nois i noies que, com els meus nets,
començaran l’etapa de secundària ho puguin fer amb alegria, amb confiança en el
futur, i amb la seguretat que han encertat el bon camí.
P.S. Ser feliç a l’escola no està renyit amb
esforçar-se i ser disciplinat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari