PATERNALISME NO, GRÀCIES

 

Quan al mes de febrer o març del 2020 es va declarar oficialment la pandèmia van començar a sorgir reflexions de tota mena, estupefactes com estàvem davant de les mesures dictades pels governs: aïllament, confinament, prohibicions, teletreball,  tot en benefici de la nostra salut. El que no sabíem en aquell moment, ni els governants ni els governats, era quines conseqüències podien tenir aquelles mesures sobre les diferents franges de la població. Al cap de poc ja es va veure que els infants, tancats a casa, eren una bomba, i si no recordo malament se’ls va deixar sortir a passejar unes hores al dia abans que a d’altres franges de població. Tot i així es van quedar sense escola des del mes de març fins a final de curs. I sense activitats extraescolars, sense colònies, sense relacions. El preu que han pagat joves i adolescents l’hem vist aquest any reflectit en els múltiples reportatges apareguts a la premsa en general sobre augment de malalties mentals, d’intents de suïcidi, de trastorns emocionals de tota mena. Aquests joves i adolescents, però, crec que no tindran difícil, si se’ls atén correctament, recuperar l’estabilitat emocional així que puguin recuperar la seva vida normal. I aquesta vida inclou també el lleure, els esports, les activitats i també les discoteques.

La següent franja d’edat, la que encara no s’ha jubilat i per tant va a treballar cada dia (suposant que tingui feina), ha fet el que ha pogut, presencialment o teletreballant, i encara que això també ha suposat una alteració important en les seves relacions, pel que sembla ho ha anat superant amb èxit.

Queda, però, una tercera franja, la dels jubilats, altament sensible al contagi i altament sensible a la depressió. De jubilats n’hi ha de moltes menes: els que fan més activitats que quan treballaven, els que no fan res i s’avorreixen, els que s’ocupen dels nets i van de cul, els que estan en residències, els que són dependents i els que tenen autonomia total. I és en aquesta franja d’edat on crec que s’han donat alguns dels errors més grans en el tractament anti Covid. Al començament als que vivien sols, fossin un o dos a casa, se’ls va recomanar no sortir al carrer, fer-se portar les coses del súper, i per descomptat, res de freqüentar la resta de la família ni, naturalment, els nets. Eren una franja d’edat vulnerable, fàcilment contagiable i de pronòstic més que incert en cas d’atrapar la malaltia. Però quan van començar a afluixar les mesures i es van decretar unes franges horàries per poder sortir al carrer, els de l’anomenada tercera edat ho van tenir bastant complicat per decidir ells què volien fer, quan volien sortir, a quines hores i per quins llocs.

Molt més difícil ho van tenir els que estaven en residències: aïllament total i absolut a l’habitació, esmorzar, dinar i sopar a l’habitació, res de rebre visites, sense cap carícia, sense cap mostra d’afecte que no fos per whatsapp o per telèfon. A més a més, alguna cosa es va fer malament en el protocol quan en algunes residències el percentatge de defuncions superava de molt el que es produeix en circumstàncies normals. Només es va pensar en la seva salut física però no en la seva salut mental ni en les seves necessitats emocionals. Algú va prendre decisions en el seu nom, potser amb bona voluntat, però el paternalisme només aconsegueix infantilitzar les persones, evitar que siguin autònomes.

Quan finalment, gràcies a la vacunació, es va poder donar permís als familiars per entrar i als residents per sortir, apareix la cinquena onada, provocada per un excés de confiança després de revetlles i viatges escolars. I es torna a tancar els vells a les residències, i se’ls priva de les relacions familiars, i es decideix el que és millor per a ells sense preguntar-los l’opinió. Tinc un familiar de 86 anys, perfectament autònom, que viu sol i reclama poder prendre les seves decisions, freqüentar els llocs que li vinguin de gust, naturalment observant totes les mesures, perquè, diu, “si m’he de quedar a casa seré un mort vivent.”

Donar per suposat que els vells són persones amortitzades per les quals hem de vetllar com si fossin infants, decidir què els va bé, que els convé, què se’ls imposa, què se’ls prohibeix, és una manera de convertir els últims anys de la seva vida en un infern. No hi ha res més trist que veure un grup de residents fent el pallasso i divertint-se amb les mateixes activitats que els infants. Per a quan un Cicle Formatiu de gerontologia on s’ensenyi a tractar els vells com a persones carregades d’experiències, moltes vegades doloroses, però d’altres plenes i riques? On s’aprenguin metodologies per al lleure de la gent gran que no sigui bufar un espanta-sogres o ballar Los Pajaritos.

Crec que aquesta pandèmia ens ha fet reflexionar sobre el tractament que hem de donar als vells (i no faig servir eufemismes com tercera edat, avis, o altres similars); el que no sé és si darrere de les reflexions s’hi veuran modificacions en el tracte que els donem. Voldria recomanar, per si no l’heu vist, una pel·lícula estupenda, El agente topo, que va ser nominada a l'Oscar com a documental, tot i que en part és ficció. El to de comèdia amb què comença el film va donant pas a un to més dramàtic a partir del moment que entrem en la vida dels residents d’una llar per a gent gran. Els seus anhels, els seus problemes, els vincles que es creen entre ells i la manera com interactuen et donen una visió d’una residència molt diferent de la que ens imaginem, com un abocador de gent gran. Allà els tracten com a persones autònomes i anem veient com a pesar de l’edat que tenen no per això han deixat d’esperar coses de la vida, fins i tot l’amor. Només he de dir que quan va acabar la pel·lícula vaig haver de treure els kleenex i eixugar-me les llàgrimes i els mocs. Una visió de la vellesa d’una gran humanitat. Per cert, la pel·li es pot trobar a filmin.es.

I com no podia ser d’altra manera, em reincorporo a la vida barcelonina i vaig al cine a veure Chavalas. No va de la tercera edat, sinó d’un grup de noies al voltant dels 25, d’un barri de Cornellà, que es busquen la vida com poden, en àmbits que van des de la fotografia a portar un bar. Una pel·lícula fresquíssima, amb unes intèrprets de primera. Espontànies, creïbles, sensibles... Els personatges secundaris, els que surten a les fotos de barri o els que freqüenten el bar El boquerón, no poden estar més ben trobats. De passada veiem una visió irònica sobre el món de l’art, en aquest cas de la fotografia, amb tota la tonteria que hi ha al seu voltant, la falta de rigor i l’arbitrarietat. Òpera prima de  Carol Rodríguez, espero que tingui molt èxit i la vagi a veure molta gent.