Passa al contingut principal

DESUBICATS

 



Us heu sentit mai com un pop en un garatge? Us heu sentit mai desubicats? Jo, sí. Algunes vegades m’he plantejat què estava fent allà, sigui quin sigui aquest allà. A vegades eren reunions o activitats de feina que no m’interessaven gens i de les quals no en treia profit. Altres, activitats socials a les que havia anat sense massa ganes. I pensava, què estic fent aquí si podria estar tranquil·lament a casa llegint un llibre? A vegades, per compromís o per manca d’assertivitat, he assistit a actes en què m’he sentit absolutament desplaçada, en els quals no hi pintava res i probablement ningú se n’hauria adonat si no hi hagués anat. La sensació que tothom al teu voltant sap on és i per què hi és, però tu no, és bastant angoixant. Pot ser que t’ho prenguis bé i pensis: a veure si s’acaba aviat i puc marxar. La sort que he tingut sempre és que sabia tornar a casa i sabia que casa era un lloc segur on seria ben acollida. Per això mai no m’ha preocupat gaire temps més enllà d’unes hores.

Què passa, però, si estàs tan perdut i desorientat que no et pots moure, que no pots parar de donar voltes o d’anar amunt i avall entre una gent o en un espai que no reconeixes, i no pots sortir del cercle? O sol al mig d’un desert, d’un mar infinit o d’un lloc inhòspit? Això sí que és angoixant de debò. Segurament algú ha somiat alguna vegada que li passava una cosa així. Jo, en canvi, ho he vist.

Finals d’agost, naveguem amb uns amics per la costa nord de Menorca, feréstega, pelada, roques i més roques. Aquest any el mes d’agost ha tingut una llum molt especial. Molt abans que acabés el mes ja hi havia llum de tardor. No tots els dies, però sí sovint. Fondegem a les parets de Cavalleria, un dels caps més emblemàtics de l’illa. És una costa sense vegetació o amb una vegetació tan maltractada per la Tramuntana que a penes aixeca vint o trenta centímetres de terra. Ens capbussem, nedem, tornem a la barca i de cop descobrim en una coveta una cabra solitària absolutament perduda. Com ha arribat a la coveta? Té una sortida que no veiem des de la barca? No ho sembla, no és veu cap camí, més aviat sembla que hagi baixat per les roques, però és fa difícil d’imaginar perquè són molt escarpades i encara que les cabres van per tot arreu, aquesta fa molta pena tota sola i perduda. De què s’alimentarà fins que algú la rescati? Se n’adonarà el seu amo que falta i l’anirà a buscar? Sabrà per on buscar-la? Ens acostem nedant a la coveta, però la cabra ens mira amb mals ulls i, la veritat, no estic per entaular batalla amb una bèstia. S’hi passa una bona estona, i quan nosaltres tornem cap a port, allà es queda. Li vaig fer una foto i la vaig penjar a Instagram perquè em va agradar el contrast entre la vida salvatge i els plaers sofisticats de la navegació.

S’acaben les vacances, torno a Barcelona, m’incorporo a aquesta vida atrafegada de la ciutat. Com que m’he de desplaçar, agafo el metro. Estic esperant a l’andana llegint un llibre, per variar, i per aprofitar el temps. De sobte aixeco els ulls i passejant pel meu davant veig un colom. Aquest sí que està desubicat! Què hi fa un colom al metro? Està esperant el comboi per anar a veure un familiar o amic? No ho crec, més aviat s’ha ficat en un bon embolic. Camina amunt i avall, va picotejant el terra suposo que buscant molletes o restes de menjar. Els coloms em fan fàstic i por, però aquest m’ha despertat una tendresa infinita. Pobret! Què deu estar pensant? Deu trobar a faltar els seus companys, la seva parella, els seus fillets? O deu estar rumiant una estratègia per sortir de l’estació i recuperar la llibertat de volar? O potser està maleint el moment en què va decidir baixar les escales per entrar a les entranyes de la Terra, sense haver pensat abans si sabria sortir-ne? No sé com ha acabat la història. Jo, si m’hagués atrevit, l’hauria agafat i l’hauria portat a la superfície. Però ha arribat el metro, jo tenia pressa, he entrat i no m’he fixat si amb el soroll dels vagons el colom ha alçat el vol o s’ha precipitat sota les rodes. No descarto aquesta opció, potser hi ha baixat amb aquesta intenció.

Mentre escric aquestes ratlles sento a la tele les notícies sobre l’erupció del volcà Cumbre Vieja. Malgrat la fascinació que produeixen les imatges, no pots deixar de pensar en l’horror d’haver d’abandonar la casa i tots els teus records. Informen que la lava avança més lentament i que la gent evacuada té temps de tornar a casa i en mitja hora emportar-se’n tot el que pugui. Què m’emportaria jo? Començaria per les joies, que són poques i ocupen poc espai? O per l’ordinador, on tinc emmagatzemades infinitat de fotos dels nets, però també de viatges, de familiars morts, d’amics incondicionals... Tot això ho deixaria perdre? I els àlbums amb fotos de paper, 30 o 40 àlbums que van des de fotos de quan jo era petita fins a l’actualitat? Fotos de les meves filles que no tinc en format digital, testimoni d’uns anys de plenitud i felicitat? Ho hauria de deixar, segur. Què podria agafar, doncs? Roba, sabates, contractes, escriptures, paperassa. I on aniria a parar? A casa de qui? En quin hotel o apartament d’emergència?

Les notícies no paren de dir que no hi ha desgràcies personals. Però hi ha més desgràcia que perdre la identitat? Com cantava en Raimon, qui perd els orígens perd la identitat. Però quina identitat tenim sense els nostres records materials? Diuen que l’important és la vida, l’amor, l’amistat i bla, bla, bla, però a mi seria com si me l’arrenquessin si hagués de renunciar a totes les coses materials que són el record de coses immaterials del meu passat.

Tinc dues caixes que el dia que em mori aniran directe a la paperera: una està plena de tots els recordatoris que m’han donat als funerals que he anat, sobre tot de familiars, amics i pares dels amics. Potser és una mica morbós, però són records. A l’altra, hi guardo felicitacions d’aniversari, dibuixos de les meves filles, participacions de casament, i un munt de targetes diverses que al llarg de la meva vida laboral m’han dedicat els alumnes: de comiat, quan canviava d’institut; d’agraïment, quan eren ells els que marxaven; de felicitació per algun motiu, etc. Tot això m’ho podria emportar? Segur que no.

El foc i el mar són per a mi dos elements fascinants. Puc estar-los mirant hores i hores, deixant anar els meus pensaments. He vist mars enfurismats, onades trencant contra les roques amb gran violència, i també he vist el foc volcànic de molt a prop. He pujat al cim de l’Stromboli i he vist les seves xemeneies traient fum i foc; he vist la Giara del fuoco abocar les seves colades de lava encesa sobre el mar, però en cap cas he sentit l’angoixa del perill. Són erupcions controlades que no amenacen la població. Però el cas de la Palma és diferent, ja son centenars de ciutadans evacuats que ho estan perdent tot i que possiblement, a partir d’aquest moment, portaran permanentment l’etiqueta de DESUBICATS.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...