DESUBICATS

 

Us heu sentit mai com un pop en un garatge? Us heu sentit mai desubicats? Jo, sí. Algunes vegades m’he plantejat què estava fent allà, sigui quin sigui aquest allà. A vegades eren reunions o activitats de feina que no m’interessaven gens i de les quals no en treia profit. Altres, activitats socials a les que havia anat sense massa ganes. I pensava, què estic fent aquí si podria estar tranquil·lament a casa llegint un llibre? A vegades, per compromís o per manca d’assertivitat, he assistit a actes en què m’he sentit absolutament desplaçada, en els quals no hi pintava res i probablement ningú se n’hauria adonat si no hi hagués anat. La sensació que tothom al teu voltant sap on és i per què hi és, però tu no, és bastant angoixant. Pot ser que t’ho prenguis bé i pensis: a veure si s’acaba aviat i puc marxar. La sort que he tingut sempre és que sabia tornar a casa i sabia que casa era un lloc segur on seria ben acollida. Per això mai no m’ha preocupat gaire temps més enllà d’unes hores.

Què passa, però, si estàs tan perdut i desorientat que no et pots moure, que no pots parar de donar voltes o d’anar amunt i avall entre una gent o en un espai que no reconeixes, i no pots sortir del cercle? O sol al mig d’un desert, d’un mar infinit o d’un lloc inhòspit? Això sí que és angoixant de debò. Segurament algú ha somiat alguna vegada que li passava una cosa així. Jo, en canvi, ho he vist.

Finals d’agost, naveguem amb uns amics per la costa nord de Menorca, feréstega, pelada, roques i més roques. Aquest any el mes d’agost ha tingut una llum molt especial. Molt abans que acabés el mes ja hi havia llum de tardor. No tots els dies, però sí sovint. Fondegem a les parets de Cavalleria, un dels caps més emblemàtics de l’illa. És una costa sense vegetació o amb una vegetació tan maltractada per la Tramuntana que a penes aixeca vint o trenta centímetres de terra. Ens capbussem, nedem, tornem a la barca i de cop descobrim en una coveta una cabra solitària absolutament perduda. Com ha arribat a la coveta? Té una sortida que no veiem des de la barca? No ho sembla, no és veu cap camí, més aviat sembla que hagi baixat per les roques, però és fa difícil d’imaginar perquè són molt escarpades i encara que les cabres van per tot arreu, aquesta fa molta pena tota sola i perduda. De què s’alimentarà fins que algú la rescati? Se n’adonarà el seu amo que falta i l’anirà a buscar? Sabrà per on buscar-la? Ens acostem nedant a la coveta, però la cabra ens mira amb mals ulls i, la veritat, no estic per entaular batalla amb una bèstia. S’hi passa una bona estona, i quan nosaltres tornem cap a port, allà es queda. Li vaig fer una foto i la vaig penjar a Instagram perquè em va agradar el contrast entre la vida salvatge i els plaers sofisticats de la navegació.

S’acaben les vacances, torno a Barcelona, m’incorporo a aquesta vida atrafegada de la ciutat. Com que m’he de desplaçar, agafo el metro. Estic esperant a l’andana llegint un llibre, per variar, i per aprofitar el temps. De sobte aixeco els ulls i passejant pel meu davant veig un colom. Aquest sí que està desubicat! Què hi fa un colom al metro? Està esperant el comboi per anar a veure un familiar o amic? No ho crec, més aviat s’ha ficat en un bon embolic. Camina amunt i avall, va picotejant el terra suposo que buscant molletes o restes de menjar. Els coloms em fan fàstic i por, però aquest m’ha despertat una tendresa infinita. Pobret! Què deu estar pensant? Deu trobar a faltar els seus companys, la seva parella, els seus fillets? O deu estar rumiant una estratègia per sortir de l’estació i recuperar la llibertat de volar? O potser està maleint el moment en què va decidir baixar les escales per entrar a les entranyes de la Terra, sense haver pensat abans si sabria sortir-ne? No sé com ha acabat la història. Jo, si m’hagués atrevit, l’hauria agafat i l’hauria portat a la superfície. Però ha arribat el metro, jo tenia pressa, he entrat i no m’he fixat si amb el soroll dels vagons el colom ha alçat el vol o s’ha precipitat sota les rodes. No descarto aquesta opció, potser hi ha baixat amb aquesta intenció.

Mentre escric aquestes ratlles sento a la tele les notícies sobre l’erupció del volcà Cumbre Vieja. Malgrat la fascinació que produeixen les imatges, no pots deixar de pensar en l’horror d’haver d’abandonar la casa i tots els teus records. Informen que la lava avança més lentament i que la gent evacuada té temps de tornar a casa i en mitja hora emportar-se’n tot el que pugui. Què m’emportaria jo? Començaria per les joies, que són poques i ocupen poc espai? O per l’ordinador, on tinc emmagatzemades infinitat de fotos dels nets, però també de viatges, de familiars morts, d’amics incondicionals... Tot això ho deixaria perdre? I els àlbums amb fotos de paper, 30 o 40 àlbums que van des de fotos de quan jo era petita fins a l’actualitat? Fotos de les meves filles que no tinc en format digital, testimoni d’uns anys de plenitud i felicitat? Ho hauria de deixar, segur. Què podria agafar, doncs? Roba, sabates, contractes, escriptures, paperassa. I on aniria a parar? A casa de qui? En quin hotel o apartament d’emergència?

Les notícies no paren de dir que no hi ha desgràcies personals. Però hi ha més desgràcia que perdre la identitat? Com cantava en Raimon, qui perd els orígens perd la identitat. Però quina identitat tenim sense els nostres records materials? Diuen que l’important és la vida, l’amor, l’amistat i bla, bla, bla, però a mi seria com si me l’arrenquessin si hagués de renunciar a totes les coses materials que són el record de coses immaterials del meu passat.

Tinc dues caixes que el dia que em mori aniran directe a la paperera: una està plena de tots els recordatoris que m’han donat als funerals que he anat, sobre tot de familiars, amics i pares dels amics. Potser és una mica morbós, però són records. A l’altra, hi guardo felicitacions d’aniversari, dibuixos de les meves filles, participacions de casament, i un munt de targetes diverses que al llarg de la meva vida laboral m’han dedicat els alumnes: de comiat, quan canviava d’institut; d’agraïment, quan eren ells els que marxaven; de felicitació per algun motiu, etc. Tot això m’ho podria emportar? Segur que no.

El foc i el mar són per a mi dos elements fascinants. Puc estar-los mirant hores i hores, deixant anar els meus pensaments. He vist mars enfurismats, onades trencant contra les roques amb gran violència, i també he vist el foc volcànic de molt a prop. He pujat al cim de l’Stromboli i he vist les seves xemeneies traient fum i foc; he vist la Giara del fuoco abocar les seves colades de lava encesa sobre el mar, però en cap cas he sentit l’angoixa del perill. Són erupcions controlades que no amenacen la població. Però el cas de la Palma és diferent, ja son centenars de ciutadans evacuats que ho estan perdent tot i que possiblement, a partir d’aquest moment, portaran permanentment l’etiqueta de DESUBICATS.