EL COS HUMÀ, A TROSSETS...

 

A l’estiu passen coses molt rares. A l’hivern també, però com que ja estem prou marejats amb les notícies polítiques, no ens fixem -o els diaris no ens hi fan fixar- en les coses rares. Per exemple, portar una mà humana al maleter del cotxe. Jo hi porto moltes coses al maleter, per seguretat, per si un cas, perquè no sé on posar-ho o per obligació, però una mà humana (o de mico) no li he portat mai.

El trossejat del cos humà ha estat motiu de moltes històries truculentes, especialment les basades en personatges mafiosos que tallen dits per enviar-los als que els deuen calés, però això està molt vist. A mi m’agraden més les històries basades en tallar el cap a algú, com per exemple el cap de sant Joan Baptista, al qual Salomé va besar amb passió desenfrenada un cop va aconseguir d’Herodes el que li havia demanat a canvi de posar-lo calent amb la dansa dels  vels. Salomé no s’hi va posar per poc i la seva història l’hem vist representada al cinema i a l’òpera, també al teatre, i és natural perquè és molt bèstia. No sé si un cop tallat el cap la noia va aconseguir del decapitat allò que volia aconseguir-ne en vida, potser li hauria hagut de tallar una altra part del cos, però en fi, ella s’ho sabrà, perquè la Bíblia no explica què va passar després. També és la Bíblia la que ens ofereix una decapitació romàntico-dramàtica il·lustrada amb gran tremendisme per Caravaggio o Artemisia Gestileschi: la d’Holofernes a mans de Judit. Obra mestra, l’acció de Judit i la seva representació pictòrica. Com també la sensual i sofisticada versió de Klimt, Judit amb el cap d’Holofernes, que es pot veure a la galeria Belvedere de Viena.

Un altre cap tallat que recordo amb emoció és el de Julien Sorel embolicat amb  un mocador o un xal que Mathilde de la Mole s’emporta del patíbul com a penyora del seu amor per al desgraciat que no va aconseguir destacar suficientment en el camp militar ni en el camp  eclesiàstic com per conservar la vida. La imatge que em vaig formar de joveneta de la fugida de Mathilde amb el cap de Julien Sorel a la falda quan vaig llegir per primera vegada el llibre de Stendhal, la vaig veure representada amb tant o més realisme a la pel·lícula de Patrice Chéreau La reine Margot, quan al final Marguérite de Valois, germana del rei (catòlic), casada amb el futur Henri IV i amant de Joseph de la Môle (hugonot), recull el cap del seu amant que acaba de ser executat i se l’emporta, a la falda, en un cotxe de cavalls. Són gustos una mica escabrosos, però jo soc així. Crec que és casualitat que l’amant de la reina Margot es digués igual de cognom que l’amant de Julien Sorel, o potser no, potser Stendhal estava al corrent de la història de Marguérite de Valois i li va voler fer un homenatge.

També m’agraden els trossos humans absurds que apareixen al mig de la pantalla del cinema sense saber per què, com per exemple una mà fantàstica, a terra al mig del carrer, que una noia remena amb un bastó, com per poder veure millor de què es tracta. No sabrem d’on ha sortit ni què hi fa allà, però demanar lògica a Buñuel en la seva primera pel·lícula (Un chien andalou) és més aviat absurd. És com l’orella al mig de la gespa de Blue Velvet, la pel·li de David Lynch, orella que ara mateix recordo perfectament com era però no recordo si tindrà continuïtat al film. Sé que era una història bastant surrealista, amb tints onírics semblants als de Twin Peaks, em sembla. Aquesta orella, plena de formigues, ens remet a la mà amb formigues de la pel·li de Buñuel, però no la de terra, sinó la que es queda atrapada entre el marc i la porta quan una dona la tanca per evitar un atac sexual. Aquesta mà, però, té el cos sencer al darrere. Detallets del guió.

Ara la mà que ens ocupa és una de ben real, trobada al maleter d’un cotxe a Tarragona. Sembla ser que els ocupants del cotxe van fer una infracció (anaven contra direcció) i els va aturar la Guàrdia Urbana. Deurien tenir mala pinta perquè els hi van obrir el maleter i van trobar la mà en qüestió. Resultat: tots tres directes a la garjola. Però s’havia de saber a qui pertanyia la mà i si el propietari estava viu o mort. Ves per on, dos dies més tard localitzen en un canal a Sant Jaume d’Enveja el cos d’un senyor sense mà, i els Mossos van dir: Tate, aquest paio és el que busquem!  I van lligar caps, de manera que no sé com ho han fet però ara em sembla que ja n’hi ha cinc a la garjola, entre ells tres dones, perquè després diguin que estem marginades. El propietari de la mà es veu que era un lladre de reconegut historial, de manera que em remet a les pel·lis d’aventures en què li tallen la mà al lladre de torn, per escarmentar-lo. Una pràctica que s’hauria de dur a terme més sovint, sobre tot per als que fiquen la mà al calaix de les arques públiques.

Aquesta notícia, que encara no està aclarida perquè no m’he assabentat de la relació entre els talladors de mans i el lladre, ni el motiu de tal acció, ha tingut uns titulars bastant suggerents. El millor, el de El País: “Prisión para tres personas por circular con una mano en el maletero en Tarragona”. Ara resulta que és il·legal circular amb una mà al maleter. Potser la Policia va deduir que si havien tallat la mà a un paio potser també l’havien fet a trossets, i aleshores era evident que hi havia un delicte d’homicidi. L’explicació és que deurien matar el lladre al xalet dels assassins, el van transportar i el van llençar a canal, però es van descuidar la mà al maleter. La incògnita continua sent la mateixa: per què l’hi van tallar? És ben veritat que la gent fa coses molt rares. Potser quan pengi això al blog ja se sabran més detalls del tema, de manera que us convido a seguir-ho a la premsa si us heu quedat molt intrigats. Jo també ho faré.

Mentrestant us faig notar la moral d’aquesta història: no facis mai infraccions de trànsit perquè et poden enxampar en qualsevol delicte suplementari. Aquest consell és molt útil, ja ho hem vist. Si no s’haguessin posat en direcció prohibida ara estarien fent una ceveseta al costat del mar. I aprofito per oferir un exemple més de la inconveniència de circular contra les normes. Es tracta de la sèrie The night of (2016), disponible a HBO. Us en faig cinc cèntims: un jove estudiant d’origen pakistanès recull amb el taxi del seu pare una noia amb la que passarà la nit, després d’una ingesta important de diferents tipus de drogues. Al matí ell es desperta a la cuina i quan va a l’habitació es troba la noia apunyalada diverses vegades. Surt corrents, agafa el taxi, no coneix Manhattan i va perdut. En un moment de pànic fa un gir prohibit a l’esquerra i l’enxampa la policia. Moral de la història: condueix observant les normes correctes, sobre tot si ets un assassí.

Recomano molt aquesta sèrie.  Tot i que és una història policíaca està narrada amb un ritme moooolt pausat, quasi exasperant, ple de detalls de la vida familiar de l’acusat, de l’entorn pakistanès, de l’entorn de la víctima,  de la  vida a la presó i dels detalls del judici. L’espectador no sap si el noi és culpable o innocent perquè ell mateix no recorda res i no ho sap. A més, té una altra moral que els que hem llegit centenars de novel·les policíaques ja sabem: si surts corrents de l’escenari d’un crim és que per a la policia tu ets el culpable. Per tant, queda’t, espera que arribin els forenses i els expliques que no saps de què va tot allò mentre et fumes un cigarret.

Ja vaig dir un dia que la ficció té un caràcter formatiu important. Si a més comprovem que a la realitat es donen les mateixes ensenyances, ja ho tenim. Recordeu: res de fer infraccions de trànsit, i menys encara si porteu cadàvers (o trossos de cadàver) al maleter. Jo, ara, cada vegada que agafi el cotxe miraré dins a veure si algun enemic m’hi ha col·locat una mà, un peu, una planta de marihuana o el cadàver d’Aldo Moro.

Esteu avisats, i avisades.