"INFÀNCIA" no vol dir el mateix a tot arreu

 

Hi ha una idea, que jo no comparteixo, segons la qual la infància és la millor època de la nostra vida. Tenim la família que ens cuida, ens passem el dia jugant, no tenim responsabilitats i no veiem el mal enlloc perquè som innocents i no serà fins que el contacte amb la societat ens perverteixi que ens tornarem malvats, cínics, febles o militants del “bonisme”. Però això no és així de cap manera perquè la nostra infància està absolutament mediatitzada pel que ens toca viure, que pot ser molt bo o molt dolent, o una mica de cada.

Amb el que sí que estic d’acord és que al món occidental, en general, els nens i nenes tenen una infància feliç perquè gaudeixen d’allò que necessiten, tant des del punt de vista emocional com material. Amb els anys que han passat des que jo era petita les coses han canviat molt. S’ha avançat molt en el coneixement de la psicologia infantil pel que fa a la manera com s’han de tractar els infants des del moment que neixen; i s’ha avançat molt, també, amb la manera d’educar-los a l’escola. Partir dels interessos del nen (i nena), de les seves emocions, dels seus desitjos, és un nou enfocament que si el dirigim adequadament aconseguirà formar joves responsables i feliços.

Jo no em puc queixar de la meva infància però tampoc n’estic totalment satisfeta. Les coses que no van anar bé vaig intentar no reproduir-les quan educava les filles, i les coses que no vaig fer bé amb les filles procuro esmenar-les amb els nets, tot i que no són els avis els responsables de la seva educació, però sí de la seva felicitat, si poden.

Com que no em puc queixar de com ha sortit la meva descendència, no és un tema que em preocupi gaire, fora de quan hi ha algun conflicte. Miro enrere, però, i veig moments màgics en què estaria d’acord amb la idea inicial: moments en què la seva innocència els fa sentir emocions que nosaltres sabem falses perquè estan basades en l’engany: els ratolins que porten regals quan cauen les dents, els Reis que venen de l’Orient, etc. Són molts els plaers que aquesta infància ha conegut abans d’entrar en una edat en què se’ls demana responsabilitats d’adult. Des de les trobades amb amics, els jocs, les activitats escolars, l’esport, la lectura, les vacances... De mica en mica els anem educant procurant que siguin feliços i al mateix temps es vagin formant.

Per als que som avis no hi ha plaer més gran que veure els nets ben encarrilats, com van madurant, com se’ns escapen de les mans fugint de les carícies que els fèiem quan eren petits i que potser comencen a rebutjar perquè “ja són grans”! El joc que es porten els avis actuals amb els seus nets no té res a veure amb les relacions que teníem amb els nostres avis, molt més distants i amb menys complicitats.

Dit això, immediatament faig una esmena a la totalitat i dic: compte! Aquesta situació idíl·lica només es dona en part, i a més, només en determinades societats. Arran de la pandèmia la pobresa infantil ha crescut de manera desmesurada i de moment la recuperació no ha arrencat. Molts nens i nenes estan en risc d’exclusió per les dificultats econòmiques dels seus pares, més encara si tenim en compte que l’educació a les escoles cada vegada va més lligada a les noves tecnologies, a les eines digitals i a recursos que no es poden permetre. Tots aquests infants que veuen com al seu voltant hi ha un altre nivell de confort, del qual ells no poden gaudir, podran dir quan siguin grans que la infància és la millor època de la vida?

Deixem els nens i nenes occidentals i baixem la vista cap al Mediterrani Sud. Què veiem? La setmana passada, el 16 o 17 de maig, milers de persones es van  llançar al mar per arribar a Ceuta buscant refugi a una situació insostenible. Entre elles desenes d’infants. L’allau era absolutament ingestionable i la major part d’adults van ser retornats en calent. Però quedaven els nens, els menors no es poden retornar així com així, i, separats dels seus pares, es van quedar en espera de trobar-los una solució. Se’ls veia deambular pels carrers, amagant-se dels agents per por de ser detinguts, buscant-se la vida a l’estil dels protagonistes de les novel·les picaresques. Com deurien patir aquests nens, desorientats, sols, sense recursos, i havent passat un tràngol en la travessa marítima! El dia 18, a la SextaTV, vaig sentir: “La ilusión de los más pequeños contrasta con la dura realidad de todo lo vivido.” Si tenen sort i recuperen la família, potser de grans podran explicar-ho com una aventura. El més probable és que acabin en centres d’acollida que no és el millor lloc per presumir d’infància feliç.

Per acabar, i perquè va ser el primer element que em va fer pensar en el tema de la infància, esmentaré la pel·lícula que TV2 va emetre fa uns dies, Capharnaüm. Dirigida per la cineasta libanesa Nadine Labaki (2018), explica la demanda que un nen de 12 anys interposa contra els seus pares per haver-lo portat al món. Sentir això fa posar els pèls de punta, però veure la pel·lícula fa posar la pell de gallina. El nen, més lúcid i responsable que els seus pares, deambula per Beirut buscant-se la vida, horroritzat perquè els seus pares han venut la seva germana en matrimoni al fill d’un botiguer. La nena, acabada d’entrar a la pubertat, no pot superar un embaràs i mort. La infància d’aquest noiet, entremig de brutícia i misèria, transcorre durant un temps protegida per una immigrant sense papers que també té un fill petitó. Quan la immigrant és detinguda el noi s’ha d’ocupar del nadó, i ho fa amb un amor i una tendresa que deixa l’espectador clavat a la butaca. Beirut és una ciutat complicada, ja ho vam poder veure a El insulto, un altre film sobre les dificultats de convivència entre ètnies i religions diferents. Però en el cas de Capharnaüm el que realment és estremidor és veure una parella d’adults amb una misèria moral descomunal oposada al seu fill, que demostra una maduresa fora del comú. Quin comportament tindran els infants que han viscut una vida tan dura quan siguin adults i s’hagin d’enfrontar a conflictes d’adults? Amb mesura, amb raó, amb ponderació? O més aviat amb violència, intolerància i odi?

El que plantem al cor dels infants ho recollim quan es fan grans. La paraula infància no vol dir el mateix a tot arreu.