EL COR DE LA CIUTAT

 

Jo vaig néixer al cor de la ciutat, contra la meva voluntat. Així que vaig començar a distingir les lletres vaig començar a renegar del meu carrer, perquè tenia moltes zetes, i més tenint en compte que dues cantonades més amunt el mateix carrer es deia Girona, nom il·lustre i ben català. A més, par acabar de completar la desgràcia, vaig néixer al número 1, el número més lleig de la infinitat de números que hi ha a l’univers, un número que només té interès com a número 1 d’un concurs, d’un premi o de les oposicions. El meu carrer era al cor de la ciutat, de la ciutat antiga, i el meu edifici donava al carrer de les zetes i al carrer Alt, quatre balcons a cada banda, total, vuit. Era un edifici que probablement havia estat una “finca regia” amb entrada per a carruatges cap al 1870, any de la seva construcció, però a l’any del meu naixement de “regia” no en tenia res i, a més, no hi havia ascensor.

A l’època de la meva infància les nenes no sortien a jugar al carrer, no ens deixaven les mares; els nens, en canvi, sí. Recordo com em mirava, des del balcó del carrer Alt (ara té un altre nom però jo el continuo anomenant així), els nens que jugaven a patacons, aquell joc consistent en xutar talons vells de sabates contra la porteria del contrari encarnada en l’escletxa de la claveguera que hi havia al peu de les voreres (en dèiem el “bordillo”). No sé d’on treien els talons vells, potser els recollien al sabater del barri.

Igual com no m’agradava el nom del carrer tampoc no m’agradava el barri. Cap amunt passaves la Ronda i entraves a l’Eixample, però cap avall, en direcció al mar, entraves en una barri de carrers estrets, bruts, amb llambordes enormes on es dipositaven, entre les seves escletxes, tota mena de residus: pells de plàtan, paquets de tabac, bitllets de tramvia, closques d’ou, etc... El resultat d’aquells anys és que mai que hagi pensat fer de la meva infància un relat literari he pensat que el barri en seria un paisatge.

Més tard, amb la democràcia, el barri de Sant Pere i Santa Caterina, com en diuen ara, es va anar rehabilitant, amb molt bon criteri, per cert, esponjant els carrers, demolint edificis en molt mal estat per convertir en placetes el que abans eren espais on ni tan sols arribava la llum del sol. El paviment es va reformar, les llambordes van desaparèixer, la neteja i el manteniment van ser una prioritat, i els veïns van estar ben contents.

Mentre vaig viure en aquest barri, al cor de la ciutat, em vaig desplaçar en totes direccions per arribar a altres punts: a la Bonanova per anar a l’escola; a la Torrassa per anar a la modista; a Sants per visitar familiars; al Turó de la Peira per acompanyar la meva àvia a casa d’una amiga d’abans de la guerra.

Jo vaig fugir del barri, i de casa, tan aviat com vaig poder; va ser així com vaig conèixer nous barris, i aviat en vaig conèixer molts més obligada per la meva militància al “front de barris”, fos per fer-hi “treball polític” o per anar-hi a tirar octavetes o fer-hi pintades. Quant tota la lluita antifranquista es va acabar jo podia presumir de saber-ne molt de Barcelona i especialment dels barris populars. Però tot i haver-me passejat per zones allunyades i perifèriques, mai vaig arribar a posar els peus a Ciutat Meridiana. Fins dilluns passat.

Què és Ciutat Meridiana? Fins als anys seixanta era un territori costerut on es pensava construir un cementiri, però la humitat extrema de la zona ho va desaconsellar perquè no era adequat per als morts; en canvi, hi van construir habitatges perquè ja se sap que la classe obrera ho aguanta tot. Allà van anar a parar, de cop, centenars de famílies nouvingudes, que van ocupar els blocs de pisos en un barri sense serveis, sense transports, sense escoles ni ambulatoris. La salubritat del barri era tan precària que per denunciar-ho es va organitzar una cacera de rates el 1971.

Amb la democràcia, igual que el meu barri, Ciutat Meridiana va anar millorant, però no va deixar mai de ser un barri obrer. Amb la crisi del 2008 els veïns el van rebatejar com a Ciudad Desahucio per la quantitat de desnonaments que s’hi van produir. Així ho recull Albert Lladó a la seva novel·la La travesía de las anguilas (Galaxia Gutenberg, 2020). Què hi feia un paio amb aquest cognom vivint a Ciutat Meridiana? Com hi va anar a parar la seva família si era catalana? La novel·la no ho acaba d’aclarir, ni cal, perquè l’interessant és la història que explica del personatge anomenat “el catalán”, sobre la seva infància al barri, sobre les aventis que va viure amb els seus amics, sobre la decepció dels Jocs Olímpics i sobre el retrobament amb els seus antics companys quan retorna al barri per assistir al funeral d’un personatge aglutinador d’aquella colla d’amics.

Albert Lladó va presentar la novel·la en el marc de la Bcnegra 2021 i tot i que el llibre té una intriga policial, és més una novel·la a l’estil de Juan Marsé que un polar pròpiament dit. La manera com Lladó retrata el barri de la seva infància em va atrapar i vaig decidir que l’aniria a visitar. L’acció transcorre durant els anys previs i contemporanis als Jocs del 92, i si bé tot Barcelona trempava amb la il·lusió dels esdeveniment que es produirien, a Ciutat Meridiana no hi va arribar cap benefici. Tenien a l’entrada de la ciutat i al peu del barri, venint per l’autopista, un enorme cartell que deia BENVINGUTS A BARCELONA. Allà és on van substituir, els anys de la crisi, el nom de Barcelona pel de Ciudad Desahucio.

A mesura que llegia el llibre no vaig poder evitar comparar-lo amb les novel·les de Marsé, sobre tot amb les que tenen com a protagonistes els nanos del Baix Guinardó, amb les seves aventis, les seves trifulgues, la seva afició al cinema, la seva vida sòrdida i sense esperança. Però així com Marsé va escriure les seves obres mestres (per exemple, Si te dicen que caí) sota el franquisme, època en què la desesperança estava justificada, Lladó situa l’acció en plena democràcia. El que passa és que la democràcia no ens ha donat el que se n’esperava, al menys a Ciutat Meridiana: la protecció dels més febles i desemparats. D’aquí el to pessimista o desencantat de La travesía de las anguilas.

Una de les anècdotes que explica la novel·la, i que és ben real perquè la recordo, és el segrest d’un autobús de la línia 47 per part del Vital, un líder del barri de Torre Baró, tocant a Ciutat Meridiana i igualment costerut. Vital era conductor de la companyia d’autobusos i cansat de veure com l’Ajuntament no feia cas de les reivindicacions dels veïns que reclamaven un transport per al barri, va agafar l’autobús que conduïa i el va començar a fer pujar pels carrers escarpats de Torre Baró per demostrar que hi podia passar perfectament. Us deixo un link aquí per si en voleu saber més.

https://beteve.cat/va-passar-aqui/va-passar-aqui-el-segrest-del-bus-de-torre-baro/

I un petit resum de l’aventura:

“El 7 de mayo de 1978, Manuel Vital, un conductor de Transportes de Barcelona y líder sindicalista, en su doble condición de vecino de una zona olvidada, secuestró un autobús articulado de la línea 47 para demostrar que el transporte público que reclamaba Torre Baró podía llegar a través del único acceso que tenía el barrio."

Actualment Ciutat Meridiana, trenta anys després dels Jocs Olímpics, ha millorat bastant. Té dues estacions de metro, diversos autobusos i una col·lecció d’ascensors que pugen i baixen que serien l’enveja de Valparaíso (però sense colors). M’hi he desplaçat expressament per captar l’essència del barri i he trobat que d’essència no en té cap. Potser perquè era dilluns, potser perquè estem en temps de pandèmia, a penes hi havia gent pel carrer. Les vies que jo m’havia estudiat al google per fer-me un itinerari han resultat ser carreteres que circulen en forma de serp de dalt a baix, entre blocs i blocs separats per franges estretes, una mica enjardinades, que fan realment de carrer. Una escola amb el nom de Ferrer i Guàrdia ens dona la mesura del compromís del barri amb l’educació. Un barri digne perquè la gent que hi viu ha volgut que ho fos, perquè ha lluitat des de la seva creació el 1963 per aconseguir tot allò que jo, al meu barri al cor de la ciutat, vaig tenir des de petita. Un barri que de la mà d’Albert Lladó ha saltat a la palestra dels barris protagonistes de novel·les ambientades a Barcelona, encara que no tingui el glamur de l’Avinguda Tibidabo, de la plaça del Diamant o de la Rambla.