LA PSICOLOGIA DELS PERSONATGES MASCULINS

 

Al llarg de la història de la literatura trobem múltiples exemples de novel·les que retraten la psicologia femenina amb molta precisió i encert. És igual que els autors siguin generalment homes, perquè els retrats estan ben fets i aquells personatges femenins són creïbles. Veiem exemples de dones submises, dones valentes, dones abnegades, dones independents, dones maltractades, i totes ens semblen que corresponen a prototips reals. Si els seus autors van estudiar psicologia, es van inspirar en la realitat o els va baixar l’esperit sant fa de mal dir. El resultat és que Emma Bovary, Pilar Prim, Isabel Archer i tantes altres són prototips de dones que ens són properes i el seu perfil psicològic ens resulta creïble.

Si l’autor de l’obra és una dona, com en el cas de Jane Eyre o de Solitud, que l’aproximació psicològica al personatge sigui coherent no ens sorprèn. Sí que sorprèn quan un autor home és capaç d’endinsar-se en el pensament d’una dona, en el més profund de les seves emocions fins al punt de fer-nos pensar que allò que narra li ha d’haver explicat alguna amiga o amant, altrament sembla impossible que s’ho pugui imaginar. Estic pensant en un llibre de Ian McEwan, A la platja de Chesyl (Ed. 62, 2010). Narra la història d’una parella jove que s’estima i decideix casar-se i la nit de noces, explicada gairebé en temps real i com una història de suspens, resulta ser un horror per a ella i una decepció per a ell. I aquí comença la meva perplexitat quan m’adono que molt poques vegades, per no dir mai, els autors indaguen en la psicologia masculina i hi passen de llarg com si no sabessin com posar-s’hi. Els homes no tenen emocions? No tenen sentiment de frustració davant d’una relació amorosa que no es desenvolupa com ells haurien volgut? En realitat són tan simples com ens volen fer veure a la literatura?

Aquestes preguntes me les he plantejat arran d’un curs que estic fent sobre lectura i escriptura on estem analitzant fragments de novel·les sense atendre al context, del qual, si no hem llegit les obres, no en sabem res. L’objectiu del curs és analitzar el llenguatge utilitzat pels autors per descriure determinades coses, i les quatre primeres sessions són sobre les relacions amoroses. Els textos provenien de Los Maya (Eça de Queiroz), Ves on et porti el cor (Susana Tamaro), La invitada (Simone de Beauvoir) i El amor en los tiempos del cólera (Gabriel García Márquez). Els tres primers textos plantegen una relació amorosa asimètrica, és a dir, el que la dona espera de la relació no es correspon amb el que l’home pot o vol aportar. Fins aquí cap novetat, la vida ja és així moltes vegades. Però el fet de llegir els tres fragments en pocs dies de diferència m’ha fet adonar d’una cosa: els homes d’aquests textos no tenen ni idea del que les seves parelles esperen d’ells. En el primer cas, narrat en tercera persona però des del punt de vista de l’home, l’amant apareix com una pesada que li exigeix un compromís que ell no està disposat a acceptar; només li interessa la relació eròtica. En el segon cas una àvia, en una carta a la seva neta, li explica com el seu marit no li feia cas i la tractava com un objecte decoratiu, sense plantejar-se, evidentment, si ella era feliç en aquell matrimoni. En el tercer cas, en una novel·la on Simone de Beauvoir aireja les seves dificultats amb Sartre quan mantenien una relació d’amants estant ell casat encara, la perplexitat de l’home quan ella li diu que la relació que mantenen no la satisfà és definitòria de l’actitud que tenen en general els personatges masculins a les novel·les: no s’assabenten de res, estan als llimbs.

En el quart cas, en canvi, la situació és al revés. És l’home el que està perdudament enamorat de la noia, fins al punt de perdre el seny. La seva mare li diu: no hay mujer que merezca tanto. I és que la noia no li mostra el mateix fervor amorós que el rosega a ell. Tot i això, aquest fragment no contradiu la meva teoria; en realitat és una relació amorosa que està als seus inicis (ho sé perquè he llegit el llibre) i que viurà tal quantitat d’aventures i superarà tants obstacles que els seus protagonistes no tindran ocasió de plantejar-se si la relació de parella va bé o malament.

Tornant als tres fragments anteriors, aquí és on jo em pregunto: per què els personatges masculins no pateixen mai per una relació no satisfactòria? Només hi ha dos elements que els facin patir: la gelosia i l’abandó. Si bé la gelosia és un sentiment molt estès, a la realitat i a la literatura, a mi sempre m’ha semblat que darrere d’això hi ha un sentiment de propietat i una voluntat de domini, i per tant el considero un defecte. Pel que fa a l’abandó, és evident que pot causar un dolor molt gran, que està justificat tot el patiment que pugui sentir l’home i que en aquest sentit el personatge té tot el meu suport. Però hi ha un altre terreny, que és on es mouen la majoria de parelles literàries, que és el de la relació quotidiana, i és aquí on totes les novel·les parlen de la insatisfacció d’elles i mai de la d’ells. Per què la dona sempre vol més del que té? Per què busca en la parella coses que no li pot donar? Ho sabia abans de casar-se (o abans de ser amants)? És veritat que les dones esperen que els seus amants intueixin el que volen sense que elles els ho hagin de dir? O és un clixé?

Passem als personatges masculins. Cada vegada que un personatge femení es queixa a la seva parella de falta d’atenció, de falta d’amor, de tenir-la abandonada o de no entendre les seves emocions, el personatge masculí té dues reaccions: o la tracta d’histèrica i exagerada o es queda perplex i no entén res. Mai he vist un personatge que digui: què et passa? Parlem-ne. És veritat que els homes no saben veure què no va bé en una relació i per això a la literatura tampoc no hi surten? Estic segura que aquesta no és la raó. Tinc la meva teoria sobre això. Més avall l’explico.

Les novel·les que tracten de relacions amoroses reeixides per a mi no tenen cap interès, són novel·les roses a l’estil de la Corín Tellado. Les novel·les on els que s’estimen veuen la seva relació malmesa perquè no l’entenen de la mateixa manera són les que ofereixen motius de reflexió. Sobre la insatisfacció dels personatges femenins en tenim milers d’exemples (recomano El despertar, de Kate Chopin, escrita el 1899 i comparada amb Madame Bovary, La Regenta o Anna Karènina). Sobre la insatisfacció dels personatges masculins no en sé cap. Aleshores em pregunto: què sent un home si la seva dona no l’escolta quan li explica els seus problemes? Què sent un home si la seva dona li refrega pels nassos un possible fracàs professional? Què sent un home si la dona no li agraeix mai les atencions que té amb ella? Què sent un home si la dona es comporta de manera possessiva amb els fills i els allunya d’ell? Què sent un home si la dona l’aparta de la família fins al punt de impedir que visiti els seus pares? Què passa? Que només hi ha homes malvats i les dones són sempre santes i víctimes? Aquests homes que existeixen a la vida real no són mai personatges de ficció.

És veritat que hi ha molts personatges de ficció que són veritables perdedors, els quals, a més de tot el que els passa, tampoc no tenen una relació amorosa satisfactòria. En aquests casos no es tracta tant de reflexionar sobre la relació amorosa com de retratar una societat hostil dins la qual no tothom pot sobreviure. No és aquest tipus de personatge el que trobo a faltar en la literatura. Voldria trobar un personatge masculí que es comportés de la mateixa manera que un de femení, és a dir, insatisfet, reclamant el que creu que pot exigir, no cedint davant la indiferència de l’altra, que demostrés que vol una relació d’igual a igual, en tot i fins al fons, disposat a donar i a rebre a parts iguals.

Aquí va la meva teoria: la literatura ha estat durant segles en mans dels homes i són els homes els que han anat creant uns estereotips femenins i uns estereotips masculins. Sovint, quan un autor ha gosat trencar aquests estereotips (com va ser el cas de Flaubert amb Madame Bovary) ha acabat als tribunals o en el millor dels casos als tribunals de l’opinió pública benpensant. S’ha presentat al llarg dels segles a la dona com a una persona submisa, abnegada, una mica neuròtica, excessivament sensible, voluble, a vegades malvada, i un llarg etcètera. A l’home sempre se l’ha presentat, pel que fa a la relació amb la dona, com una persona galant i seductora, forta, responsable, heroica, dominant... La irrupció de les dones en la literatura, especialment des del segle XX ençà, no ha servit per donar una nova visió de l’home, més aviat ha servit per denunciar la incomprensió, l’opressió i el maltractament de què eren víctimes les dones, però sense oferir un nou model masculí en què es poguessin sentir representats els homes que no són masclistes ni dominadors ni brutals ni imbècils, que són molts. Si existeixen els homes tendres i sensibles per què no els veiem reflectits en la literatura? No serà que encara hi ha el tòpic que els homes no poden mostrar els seus sentiments perquè és un senyal de debilitat? Fins quan haurem d’aguantar aquest prejudici si a la vida real existeixen aquests homes que probablement des del racó del saló de casa es pregunten si la seva vida amorosa és un èxit o un fracàs, si la seva dona l’estima o se n’ha cansat, si li hauria agradat més fer una altra cosa però les obligacions familiars l’hi han impedit, etc... ? Crec que encara falta molt perquè cali en la literatura un tipus de personatge masculí que trenqui els motlles de la masculinitat entesa com a domini, força, potència, èxit, aquests valors que a mi em semblen absolutament caducats.

Plantejant aquesta pregunta sé que m’estic posant en un terreny una mica compromès perquè jo no he llegit totes les novel·les del món i és possible que n’hi hagi que tinguin personatges masculins com els que jo estic reivindicant. Agrairia a tothom que llegeixi això que si en coneix m’ho faci saber. No em farà res reconèixer la meva ignorància, al contrari, seré feliç si algú em descobreix un personatge masculí amb “ànima femenina”, és a dir, amb inquietuds, angoixes, insatisfaccions, dubtes, frustracions, sempre i quan el presentin com una persona ”normal”, no com un tarat. Perquè el perill és que intentant oferir un altre model de masculinitat s’acabi caient en la caricatura del personatge turmentat, insegur, cagadubtes i per tant, molt poc atractiu.