BÒSNIA al cor

El 21 de novembre de 2020 va fer 25 anys de la signatura dels acords de Dayton (Ohio) que posaven fi a la guerra dels Balcans. La premsa se’n va fer ressò, sobre tot per destacar que la república de Bòsnia-Hercegovina, malgrat els anys transcorreguts, no es trobava gaire millor que al finalitzar la guerra. Durant aquests 25 anys havien estat incapaços de tirar el país endavant, de sortir del subdesenvolupament i d’oferir unes mínimes garanties econòmiques i de normalitat democràtica que els permetessin demanar l’ingrés a la Unió Europea.

En aquell moment vaig estar a punt d’escriure alguna cosa al blog perquè jo vaig ser a Bòsnia l’any 2011 en el marc d’una viatge interessantíssim i vaig tornar tan impressionada que cada vegada que tinc ocasió d’explicar les meves vivències d’aquell país ho aprofito. Però al novembre no em va semblar que tingués res a aportar més enllà del que deien els diaris i ho vaig deixar córrer.

Ara, en canvi, uns mesos després d’aquell aniversari, em trobo amb dos elements que me l’han recordat, i tot i que es tracta d’una història trista, he pensat que no estaria malament parlar-ne. Els dos elements són dos documents cinematogràfics, una pel·lícula de ficció i un documental.

Intentaré fer un breu resum de les característiques del viatge, perquè no va ser de cap manera un viatge convencional. Era l’any 2011. El viatge estava organitzat per una associació de fotoperiodistes lligada a l’Autònoma (UAB) i l’expedició la formaven un grup d’estudiants de la Facultat de Ciències de la Informació (que hi anaven a fer un curs de fotoperiodisme sobre el terreny) i un grup més petit de professores de secundària invitades a formar-ne per part amb la intenció que en tornar expliquéssim la situació del país i ens féssim ressò dels seus problemes. Haig de dir que m’hi vaig apuntar sense conèixer ningú, amb el risc de no encaixar i passar-ho malament, però va ser tot el contrari.

Vam viatjar fins a Bòsnia amb furgoneta i autocaravana, de manera bastant precària, i un cop al país ens vam allotjar en cases d’amics dels que havien organitzat el viatge, dormint a terra, en llits precaris o fins i tot a la intempèrie (els joves; jo, no). Vam conèixer famílies bosnianes i sèrbies, que com ja deveu saber es diferencien per la religió i l’alfabet. Els bosnians són musulmans i escriuen la seva llengua, el serbocroata, amb caràcters llatins. Els serbis són ortodoxos i escriuen la seva llengua (que és la mateixa que la dels bosnians) amb caràcters ciríl·lics.

En aquest viatge vam conèixer de prop les matances que havien tingut lloc durant la guerra, l’escampall de mines, la destrucció de ciutats i ponts, el setge de Sarajevo, la massacre de Srebreniĉa, i les dificultats per a la reconciliació. La guerra va durar cinc anys. Els primers que se’n van sortir van ser els d’Eslovènia, amb un nombre reduït de morts. Al 2011 ja era membre de la UE. La guerra va continuar i Croàcia va ser la segona que va poder parlar de pau, no sense patir una destrucció massiva de les seves ciutats i un nombre desmesurat de morts. Quedaven Bòsnia i Sèrbia. L’11 de juliol de 1995 l’exèrcit serbi, comandat pel general Mladic, va decidir saltar-se els acords que feien de Srebreniĉa una ciutat segura on hi havia milers de refugiats custodiats pels cascos blaus de les NNUU. Van entrar dins de les instal·lacions on estaven els refugiats, van separar les dones i les criatures dels homes majors de 12 anys, se’ls van endur i els van afusellar.

L’horror que va causar aquesta massacre sobre l’opinió pública internacional va obligar els polítics a intervenir. Els acords de Dayton van posar fi a la guerra dels Balcans, però la manera com van dividir el país i l’organització política que van pactar, lluny d’afavorir la recuperació de la república de Bòsnia-Hercegovina, l’ha sumit en un perpetu caos. El país està format per dos territoris, la Federació Bòsnia i Hercegovina (de majoria musulmana) i la República Sprska (de majoria sèrbia i religió ortodoxa), a més d’un petit districte. A tos tres territoris es donen les ètnies Croata (catòlics), Bosniana (musulmans) i Sèrbia (ortodoxos). Per tal de fer-se una idea de l’olla espantosa que és l’organització política, les tres ètnies es van tornant en el poder, cada no sé quan temps. De manera que ningú es planteja una integració de les tres ètnies per al desenvolupament, sinó de quina manera em manego el pressupost mentre governo, que al darrere en vindran uns altres que faran el que voldran. No cal dir que la república de Bòsnia està a anys llum d’entrar a la Unió Europea.

De totes les coses que vaig veure durant el viatge la més esfereïdora va ser el Memorial de Potoĉari erigit per commemorar la matança de Srebreniĉa i com a cementiri per enterrar els 8371 homes morts assassinats pels serbis. Per no allargar-me en les explicacions, uns deixo un link on trobareu la informació que vaig traduir dels panells de l’exposició del memorial. Val molt la pena llegir-ho per saber exactament com va passar.

https://drive.google.com/file/d/1WiTMt6WRcozy9TgZcofOCleS6qMmt4LU/view?usp=sharing 

Doncs bé, resulta que han coincidit a la cartellera i a Movistar dues pel·lícules sobre el tema. La primera, Quo vadis, Aida?, narra les hores que van precedir la matança de Srebreniĉa des de l’òptica d’Aida, una traductora de les NNUU que feia d’intèrpret entre bosnians, serbis i holandesos, que eren els que havien d’haver evitat la massacre. La seqüència en què els homes entren en una gran nau i des d’unes finestres superiors són afusellats és d’una crueltat insuportable.

La segona pel·lícula és un documental titulat Álbum de postguerra, disponible a Movistar+, en què el fotògraf Gervasio Sánchez entrevista 25 anys després els nens i nenes que va fotografiar en aquell moment, durant el setge de Sarajevo (1992-1996). El setge de Sarajevo, segons diuen el més llarg de la història moderna, va causar milers de morts i la destrucció de bona part de la ciutat, com per exemple la Biblioteca.

No m’agrada parlar de guerres perquè és un tema terrible. No n’hi ha cap que no hagi portat dolor i destrucció als dos bàndols en litigi, però crec que cadascú de nosaltres es posiciona més aviat a favor dels uns o més aviat a favor dels altres. En el cas de Bòsnia, i especialment pel que fa a Srebreniĉa, no cal dir a favor de qui ens posicionem. Els dirigents militars serbis responsables d’aquella matança han estat jutjats i condemnats pel Tribunal Penal Internacional: Milosevic, Karadzic i Mladic.

Aquest horror de fa 25 anys ara l’estem revivint a dues o tres hores d’avió de casa: els coets que Hamàs està llançant sobre Israel semblen focs artificials comparats amb les bombes sofisticades que Israel està tirant sobre la població civil de la franja de Gaza. Els morts es compten per desenes però, és clar, no podem pressionar l’Estat d’Israel perquè pobrets, ho van passar molt malament. I amb aquesta excusa, que és real, poden cometre totes les atrocitats del món. Un cop més la política internacional i els interessos dels Estats Units passen per davant de la dignitat i la seguretat dels palestins. En aquesta guerra no hi ha bons i dolents, tots hi perden. Vivim en un món que fa vomitar.