BALANÇ D'UNA PANDÈMIA

 

Han passat quinze mesos des que ens van amenaçar amb tancar el país per protegir-nos d’un virus que en aquell moment era totalment desconegut. Encara recordo alguna conversa entre amics en què uns eren partidaris d’actuar com a la Xina i d’altres posaven el crit al cel per la restricció de les llibertats. Finalment tots vam acabar acceptant la realitat: o ens confinàvem o la gent moria com mosques. Van continuar morint, però es van salvar moltes vides que d’altra manera no s’haurien pogut salvar. Fins aquí res a comentar.

Quan giro la vista enrere, però, veig molt i molt lluny els petits plaers que el confinament ens va aportar, al menys a mi: silenci total al carrer, tranquil·litat, balcó convertit en solàrium, aprenentatge exprés de l’ús de les plataformes tipus Zoom, Skype, etc., relació a distància però intensa amb els amics, i naixement de la meva “vocació literària” (que pretensiosa!!!).

Però no tot van ser flors i violes perquè al mateix temps que fèiem esforços per adaptar-nos i complir amb totes les normes d’higiene i seguretat, a Madrid, al Congrés dels Diputats es tiraven els plats pel cap a compte dels disbarats que feien els uns (segons els altres, evidentment), a compte del nombre de morts, a compte de la mala gestió i a compte de qualsevol cosa. Recordo que vaig escriure un article al blog on em confessava absolutament angoixada per l’espectacle de les discussions a les Corts que veia a la tele. I manifestava que les esbroncades de Madrid podien tenir conseqüències sobre la salut emocional, si no mental, dels ciutadans. Després del que ha passat recentment a la Comunitat de Madrid això fa riure. Al mateix temps sortíem cada dia a aplaudir als sanitaris perquè reconeixíem la vàlua indiscutible de la seva tasca. I ho hauríem de seguir fent per dir-los que no es fixin en els irresponsables que en acabar l’estat d’alarma van sortir al carrer a emborratxar-se, a fer gresca i a desafiar a una bèstia que no està ni molt menys controlada, sobre tot per a aquells que encara no estan vacunats, com són la majoria, per la franja d’edat, dels que van sortir per superarr un estrès estúpid si el comparem amb el dels sanitaris, amb el dels malalts i amb el de les seves famílies.

Durant els mesos en què han estat vigents les màximes restriccions (a tot arreu menys a Madrid) he pogut llegir a la premsa les paraules crítiques de molts articulistes de prestigi alertant sobre la irresponsabilitat d’acceptar les mesures restrictives sense qüestionar-les, com si ens hi anés el futur de les nostres llibertats individuals: per aquí es comença i no sabem fins on arribaran... deien aquestes veus. A Madrid ja ha quedat clar que la màxima aspiració de llibertat no consisteix en poder tenir assegurats un serveis bàsics com ara una atenció sanitària de qualitat sinó en poder fotre’t una cervesa quan et doni la gana. Voldria creure que aquesta visió tan moderna de la llibertat és exclusiva d’aquella comunitat autònoma, però no ho asseguraria.

En aquests moments ens podem considerar mínimament optimistes: la meva família i els meus amics estan tots vacunats, només falten els menors de 50 anys que aniran passant per la punxadeta abans de l’estiu. Això no vol dir abaixar la guàrdia, però una certa sensació de victòria sobre el coronavirus sí que la podem sentir. Cal, però, ser molt conscients que la llibertat que tenim ara l’hem de saber administrar. En primer lloc, perquè tot i estar vacunats ens podem  contagiar o transmetre el virus, i tampoc no sabem quant de temps la protecció serà efectiva. Ens haurem de vacunar cada any com fem amb la grip? En segon lloc, perquè hi ha una franja d’edat molt important de la qual ningú en parla: els nens i adolescents. Què passarà si un cop adquirida la immunitat de grup només queden desprotegits els infants? Algú està investigant una vacuna pediàtrica? Sembla que l’hospital  12 de Octubre començarà aviat un estudi amb nens de 5 a 12 anys. Al final alguna cosa bona des de Madrid!

Si des del punt de vista sanitari anem per bon camí, des del punt de vista polític anem molt malament. A Catalunya volem rivalitzar amb Madrid (com portem fent una eternitat) per veure qui ho fa pitjor. Tres mesos després de les eleccions el més calent és a l’aigüera. Ens amenacen amb repetició electoral: perfecte, qualsevol cosa abans d’acceptar que el Consell de la República, que no s’ha presentat a les eleccions, ens governi a tots els catalans per ordre del senyor Puigdemont. Si aquest senyor vol governar que torni i s’atengui a les conseqüències. Mentrestant el país porta mesos i mesos aturat perquè estem sense president des de ja ni me’n recordo. Sembla ser que coordinar-se amb les altres CCAA per veure com es reparteixen i es gestionen els fons Next Generation  no té cap interès per a Catalunya. Com tampoc l’ampliació del Prat. I així anar fent...

Des del punt de vista emocional quin balanç podem fer? Recordeu quan al començament es deia que aquesta pandèmia ens havia ensenyat moltes coses, que ja res no seria igual, que la gent havia pres consciència del perill en què es troba la humanitat i bla, bla, bla... ? Algú troba que hem millorat i ens hem fet més solidaris? Només cal veure els del botellón del diumenge a la nit. Jo ja era una bona persona abans de la pandèmia; els meus amics i la meva família, també. En aquest sentit no hem canviat gens. Ja érem solidaris, respectuosos amb el medi ambient, en una paraula, temorosos de Déu (reminiscència cristiana!). El que sí que crec que hem adquirit, o si més no desenvolupat, ha sigut una gran capacitat de resistència i d’adaptació. Hem renunciat a viatges amb amics, a celebracions familiars, a  les festes de Nadal, al contacte físic, als petons i a les abraçades, i hem sobreviscut. He de reconèixer que en el meu cas he aprofitat totes i cada una de les escletxes que la llei em permetia per sortir, fer activitats i veure gent, però sempre amb l’espasa de Dàmocles sobre el cap: en qualsevol moment podia passar el virus per allà i enganxar-se’m. No ha estat així, senyal que ho he fet bé. Ei! Això no vol dir que els que l’han enganxat hagin fet res malament (alguns)!

La capacitat de resistència i, sobre tot, la d’adaptar-se, és una necessitat indispensable a la humanitat si vol sobreviure. O t’adaptes o desapareixes. Així ho he viscut al llarg de la meva vida professional quan les condicions en què ens arribaven els alumnes a la Secundària anaven canviant. Els professors que ho entenien i s’hi adaptaven podien treballar satisfactòriament i eren feliços amb els seus alumnes. Els professors que s’hi posaven d’esquena i pretenien que fossin els nous alumnes els que s’adaptessin als seus mètodes fracassaven, i eren els professors més malhumorats del centre. Així ha estat sempre la vida i així continuarà sent. Durant aquests mesos de pandèmia hem buscat cinquanta maneres de pal·liar l’aïllament, la soledat, la por, tots els estats d’ansietat que en algun moment tots hem sentit. Ens hem valgut de moltes eines tecnològiques, des dels telèfons als ordinadors, des de les tablets als televisors, però sobre tot ens hem valgut dels amics amb qui ens hem pogut refugiar, virtualment o presencial, cada vegada que defallíem, dient-nos que som forts, que ho superarem i que la pluja no ens espanta.

Ara s’obre davant nostre una nova etapa que ens ofereix seguretat. No la desaprofitem i sobre tot no vulguem oblidar el que han suposat aquests mesos de restriccions, d’incomoditats i de privacions i llancem per la borda l’esforç d’aquests quinze mesos. Si no han servit per fer-nos més bones persones, al menys que no ens facin més frívoles i irresponsables.