No cal dir que l’expressió “aquest any no serà igual” la podem aplicar una vegada més, en aquest cas al Nadal, tal com vam fer amb la Pasqua, el sant Jordi, les vacances i un llarg etcètera. Efectivament, aquest any el Nadal no serà igual que els altres anys. Les restriccions pel que fa al nombre de gent que ens podem trobar i les celebracions que podem dur a terme són l’eix principal de les reflexions i de les introspeccions que podem fer dins del nostre cervell per veure què estem disposats a acceptar i què no. En el meu cas ja està decidit que renuncio a tots els sopars i dinars amb amics que solia fer, com també hi han renunciat ells, només faltaria. Però un cop dit això, queda la família, que com que és bastant reduïda, per trobar-nos no caldrà trencar les recomanacions de mobilitat i nombre de comensals, inclosos els nens.
Però no tot s’acaba amb això, perquè els altres anys estàvem una mica comprimits al voltant de la taula i aquest any això no podrà ser. Com ho soluciono? Abarloant totes les taules que tinc a casa i convertint la taula de Nadal en una mena de plaça de toros quadrada perquè cada persona estigui al menys a un metre de l’altra. Però tinc estovalles d’aquesta mida? No senyor! Ja em teniu anant als Encants a comprar una peça de roba de doble ample i fent-li una bora ben bufona que no desmereixi les magnífiques estovalles brodades que posava els altres anys. Ja he advertit a la família que la vaixella de porcellana decorada amb el mateix dibuix de les estovalles aquest any es quedarà a l’armari; ningú no ha protestat, ho han entès. Queda, no obstant això, un problema per resoldre. Ni pensar-ho d’estar tot el dinar amb els balcons tancats respirant el mateix aire reescalfat amb les nostres respiracions a més de la calefacció, impossible. Caldrà ventilar cada quart d’hora obrint totes les obertures (davants i darreres) i deixant que l’aire es renovi, per la qual cosa ja hem quedat que res d’estrenar modelets (ja se sap, per Nadal, qui res no estrena res no val). Aquest any tots amb el folre polar, les bufandes i els pantalons tèrmics, no fos cas que esquivem el coronavirus i atrapem una pneumònia. Per donar-se una mica d’alegria podríem fer cas a l’anunci que he rebut d’una perfumeria. Diu així: Atrévete a probar las nuevas pestañas...”. Doncs sí, me les compro i me les poso el dia de Nadal, per poder tenir una mirada seductora, suposant que des de l’altra banda de la taula me les vegin...
Fins aquí seria una mica la logística pel que fa al dinar (del menú no en parlo perquè no està afectat per la pandèmia, tot i que m’estic plantejant si hi incorporo el Panettone, que es veu que és l’última moda). Però hi ha un tema previ: el tió. Aquest any tenim dos dilemes: el primer és saber si farem cagar el tió o la tiona. Com que encara no hem fet prou disbarats amb el tema del virus calia aportar un nou element a la palestra dels disbarats sobre la llengua. No volem la igualtat entre homes i dones? Doncs des d’ara hi ha tions i tiones. A casa meva, però, si volen fer cagar el tió haurà de ser un tió masculí (així les garrotades seran més merescudes, ha! ha!).
El segon dilema és que el tió que de moment s’està engreixant a casa d’un net, el dia de Nadal apareixerà a casa meva amb uns quants quilos de més, disposat a deixar anar diversos regals, però és el comensal que fa onze! Què faig? El mantinc a fora el balcó castigat? I si s’enfada i no vol cagar? Què diran els nens? És clar que amb la ratxa que portem aquest any gairebé seria millor que no cagués perquè ens podem endur una sorpresa majúscula quan comenci a deixar anar merda de la bona. Haurà estat un any de ídem i qui millor que el tió per corroborar-ho?
Abans de pensar pròpiament en el dia de Nadal he hagut de pensar en com, quan, on confecciono el pessebre. Al meu voltant ja he sentit expressions com aquestes: aquest any passo de pessebre/ jo només poso el naixement (una sola bombolla)/ als Reis que els bombin /els pastors estan confinats/ no he pogut anar al bosc a buscar molsa, etc. Jo m’he autoimposat seguir fent-lo com si res, per sentit del deure d’àvia pal de paller familiar del dia de Nadal, però ja porto unes quantes farmàcies buscant mascaretes mida figureta de pessebre i no en trobo enlloc. Al caganer li acabaré posant una tirita a la boca, però em falten tots els altres personatges. Encara em queden alguns dies, m’hauré d’espavilar... Tinc clar que l’he de fer sí o sí, entre altres coses per col·locar els quilos de serradures de la mèlia que vaig portar de Menorca. Quin estrès!
Tots aquests plans, malgrat les incògnites que presenten, ja els donaria per bons si estigués segura que el dia 24 encara seran viables. Ja ens estan amenaçant que poden canviar les previsions i decretar més restriccions, com el nombre de comensals, la mobilitat i l’hora del toc de queda. Això últim no m’aniria malament que ho avancessin, no fos cas que se m’apalanquin a casa fins a les tantes i no em deixin recollir i endreçar, que és el que més m’agrada!
Com que malgrat les recomanacions de no sortir de casa jo em bellugo (amb moderació) per Barcelona, aportaré un testimoni sentit al Verdi en una sessió sobre Caravaggio. A deu butaques de la meva hi havia dues senyores de la tercera edat que, com que elles també estaven separades, parlaven tan alt que jo ho sentia tot. Per la seva conversa vaig deduir que eren assídues del Verdi i de les sessions sobre art dels dimarts. Dic d’entrada, per tranquil·litzar, que el cine posa en pràctica tota mena de mesures de neteja i control del públic (registrat un per un) abans de cada sessió. Doncs bé, una de les senyores es queixava que la seva jove no permetia que el dia de Nadal es reunissin tota la família, així evitava que els tres fills de la parella tinguessin contacte amb els avis. Per si un cas. La senyora deia amb resignació: “els fills són seus!”. És clar, però estava molt enfadada.
Una altra persona deia en un tuit: La meva àvia de 95 anys ja té els canelons fets, 90. Només serem tres, toca a 30 canelons per barba. Wuau! Aquests no arriben a Cap d’Any ni per casualitat!
En fi, que cada vegada em sento més propera a Astérix i Obélix, però en comptes de dir Ils sont fous, ces Romains! jo diria Ils sont fous, ces Humains! Ara, jo la primera!
_______________________________________________
*Llegir-ho amb entonació irònica
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari