LES CARTES D'AMOR

NO LLENCIS LES CARTES D’AMOR

Elles no t’abandonaran.
Passarà el temps, s’esborrarà el desig
-aquesta fletxa d’ombra-
i els rostres sensuals, intelligents, bellíssims,
s’ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l’única música, 

i les cartes d’amor que hauràs guardat,
la teva última literatura. 

                    Joan Margarit, Aiguaforts, 1995

“Les cartes d’amor són el canal d’expressió d’un sentiment de dependència emocional” diu Josep Playà a La Vanguardia del diumenge 13 de desembre. Amb aquesta introducció ens acosta a l’obra de Montserrat Jiménez, professora d’Història moderna de la UAB, titulada Amb el cor al paper. Història i teoria de les cartes d’amor. El que em va semblar interessant d’aquest article no era que el llibre reproduís o estudiés cartes d’amor de famosos, perquè aquest tipus de correspondència moltes vegades ja ha sigut publicada. La gràcia rau en el fet que moltes han estat escrites per gent anònima, i una altra curiositat és que hi inclou els e-mails i els whatsApps. Les cartes escrites a mà, sobre un paper “de carta”, siguin d’amor o no, han passat a la història. Les cartes d’amor no solien estar escrites a màquina, en aquella cal·ligrafia hi anava l’ànima dels amants, en alguns casos el perfum que hi abocaven elles perquè el receptor pogués transportar-se sensualment al costat de l’estimada. Per això trobo divertit que s’incloguin en el llibre textos amorosos enviats  per e-mail i encara més per whatsApp, ja que aquest mitjà deixa molt poc marge als matisos i a les entonacions. Massa curt, massa sintètic, es presta a molts equívocs, a no ser que només s’utilitzin expressions convencionals de l’estil de t’estimo, no puc viure sense tu, ets l’home / la dona de la meva vida, etc. El meu puritanisme m’impedeix imaginar-me un altre tipus de missatges d’aquells que van acompanyats de fotografies “pujades de to”, però entremig n’hi podrien haver de molt originals, tendres, afectuosos, sensuals, que forçosament serien menys expressius que el que es podria escriure en una carta llarga. No sé si el llibre en dona exemples perquè no l’he llegit, però potser me’l compraré per veure si m’inspiro (quan hagi trobat a qui enviar-los).

Tot això per dir que, arran de la notícia sobre aquest llibre, se’m van activar algunes neurones de la part de la memòria i vaig recordar el meu historial de correspondència amorosa, que no és poc. Per circumstàncies de la vida he tingut la mala sort d’enamorar-me de persones que no vivien a la mateixa ciutat que jo, o que se n’anaven a la mili i em deixaven sola i abandonada a la gran ciutat, amb el cor encongit i sense cap altre lligam que la correspondència. Les cartes tenien l’avantatge que les podies llegir moltes vegades i quan estaves melancòlica, les treies del sobre i altra vegada les paraules d’amor t’animaven el dia. Però, és clar, als quinze anys no pots pretendre que el primer que t’escriu cartes d’amor sigui l’únic amor de la teva vida, i quan aquell amor s’ha acabat i en ve un de nou, què fas amb la correspondència? Si arribo a saber que més de cinquanta anys més tard una professora universitària en faria un estudi les hauria guardat per ensenyar-les-hi. Però en aquell moment, per una concepció equivocada de la fidelitat, i per por d’una possible gelosia, les cartes de l’un no es podien guardar si ja sorties amb un altre, de manera que, successivament, van anar a parar totes a les escombraries o al foc.

No penso fer una llista exhaustiva de la meva correspondència amorosa, però sí que he de dir que tota la vida m’he penedit d’haver estripat aquelles cartes. Estic segura, pel que puc recordar, que algunes haurien tingut un interès més allà del record d’aquella persona. Cartes on no només et juraves amor etern, sinó que anaven acompanyades de poemes de Neruda, de Miguel Hernández o de Li Tai Po (a que no sabeu qui és!), o de comentaris apassionats sobre Cien años de soledad o La casa verde. També sobre la situació política, i no cal dir, sobre les desgràcies d’estar fent el servei militar.

De totes aquelles cartes ja només me’n queda un paquet, el de les cartes que vaig intercanviar amb l’última persona que me’n va enviar. N’hi ha una bona quantitat i la gràcia és que hi són les meves i les seves, de manera que se’n podria fer un llibre força interessant. Potser algun dia les baixaré del prestatge on estan enfilades i començaré a redactar la Crònica d’uns anys de joventut...

De les cartes que recordo (i dels seus autors) en podria fer dos grups: les convencionals, d’autors convencionals, i les interessants, d’autors interessants. Però si ara voldria tenir-les aquí per llegir-les no és per un atac de nostàlgia sinó per una cosa molt més “científica”, per un esperit psico-social, perquè tal com diu l’autora del llibre “les cartes són un instrument psicològic per vertebrar el pensament de qui les escriu”. I afegeixo la faceta social perquè penso que amb el pas del temps el nostre paper en la societat ha canviat i alguna cosa que fa cinquanta anys dins de la relació de parella podria ser acceptable ara ja no ho és. No vull dir amb això que en algun moment algun d’aquests amors m’hagués maltractat ni molt menys, al contrari, però crec  que potser trobaria alguna expressió de domini/submissió, de gelosia o similar que en aquell moment passava desapercebuda. En aquest sentit reprodueixo una carta als Reis que he trobat de quan tenia 6 anys. M’ha cridat l’atenció l’expressió que utilitzo per acomiadar-me, i que és clar que no me la vaig inventar jo, però la vaig acceptar. No és una carta d’amor, evidentment, però sí que denota una actitud molt diferent de l'actual davant del fet d’estar escrivint a uns Reis Màgics; ni les meves filles ni els meus nets dirien mai “la seva serventa”, ni cap altre nen o nena com ells.

Segons reprodueix La Vanguardia, molts personatges il·lustres van tenir unes actituds molt despectives cap a l’objecte del seu amor. Pablo Neruda envers Delia del Carril, Sartre, Heidegger, Yves Montand, la mateixa Simone de Beauvoir... En canvi, pel que sembla, Borges, Einstein o Gandhi escrivien unes cursileries dignes de la Corín Tellado.

Hi ha un llibre que es va fer famós al segle XVII i que corria de mà en mà entre els membres dels salons de l’aristocràcia francesa  escrit per una monja, Cartas de amor de la monja portuguesa Mariana Alcoforado. 5 cartes d’amor no correspost (que té més atractiu que les cartes almivarades) adreçades al seu estimat que l’ha abandonat. El to és molt potent, si pensem que han estat escrites per una dona i a més, monja.

“Recuerdo, a pesar de todo, haberte dicho alguna vez que me ibas a convertir en una desgraciada; pero eran temores que se desvanecían inmediatamente; me gozaba en sacrificarlos para ti y abandonarme de nuevo al retorcido hechizo de tus protestas.” “En el fondo, más lástima me das tú, porque es preferible estar penando tanto como yo a disfrutar de los lánguidos placeres que tus amantes francesas te puedan proporcionar”. “Te desafío a que me olvides por completo si puedes”. (Carta segunda)

Però oh, sorpresa! Al segle XIX es va saber que eren una falsificació, un fake en diríem ara, i que en realitat les havia escrit un home, un escriptor francès mediocre. No hi fa res, el que van xalar els lectors de l’època no els ho treu ningú!

Saltem al segle XXI i trobem un llibre curiós, Contra el viento del norte, de Daniel Glattauer. Es un llibre construït a partir dels e-mails entre un home i una dona i veiem com es van enamorant a mesura  que avancen en la correspondència. El primer correu parteix d’un error en l’adreça, el canvi d’una lletra fa que rebi el correu una altra persona i a partir d’aquí comença la relació. Tot el llibre està compost exclusivament per e-mails (si no recordo malament) que s’orienten cap a la consecució d’una trobada presencial. Aquesta trobada tindrà lloc a la novel·la següent, Cada siete olas. 

Estic segura que actualment ja hi deu haver moltes novel·les epistolars construïdes a base de correus electrònics, whatsApps, tuits o similars, al menys en sé d’algunes on els correus i els wp hi tenen cabuda (la més recent, El Colibrí, de Sandro Veronesi), combinant-se amb altres recursos narratius. Si abans s’enviaven cartes per comunicar ruptures (com per exemple Violetta Valéry al pobre Alfredo), ara, sembla ser, s’envien whatsApps per tallar una relació. Al menys en una carta podies donar una explicació. No puc dir si també es fa servir el buró-fax, però no m’estranyaria perquè si un és modern cap eina tecnològica li ha de ser aliena, i el buró-fax és definitiu!

Tornant a les cartes d’amor, no totes les que he rebut a la meva vida venien de nois; també en tinc d’alumnes amb les que vaig tenir una bona relació. No és amor en el sentit romàntic sinó afecte d’alumna a profe, com jo també els en tenia a elles. I guardo amb especial simpatia totes les que vaig rebre quan vaig canviar d’institut i, més tard, quan em vaig jubilar. Aquestes sí que les tinc, no les he llençat al foc, i potser algun dia les trauré de la capsa i me les llegiré per donar-me moral i dir-me que al cap i a la fi potser vaig ser una bona profe.

Per acabar amb la correspondència amorosa -i aquesta vegada sí que és amor, amor filial- confesso que guardo moltes cartes de les meves filles i a totes em diuen que m’estimen, com suposo que fan totes les filles. Però un detallet que he trobat en una d’elles em fa pensar que si m’estimen és perquè tenen bon cor, no perquè jo hagi fet mèrits!!! Es tracta d’una felicitació d’aniversari des de 9000 km de distància que m’arriba el mes de maig de fa aproximadament trenta anys, i diu així: “ ... fa xxx anys* que la teva meravellosa i fabulosa filla va començar a fer-te “mimos” i petonets que sempre et molestaven tant!!! Com deuria estar de traumatitzada per la meva incapacitat d’acceptar els “mimos” i quantes ganes deuria tenir de tornar a casa i poder tornar-me’n a fer. Són cartes d’amor d’una altra mena, però en les circumstàncies actuals i amb les emocions a flor de pell, tenen un valor especial.

Resumint: que no hi ha com una bona carta d’amor, escrita a mà, en un paper finet que ha passat per les mans dels amants abans d’arribar als destinataris, i que pots llegir i rellegir fins a l’eternitat! Qui sap si aquell paquet que guardo en un armari no serà també, com diu Margarit, la meva última literatura!

_______________________________________________

*vam néixer gairebé el mateix dia