Els propòsits d’esmenar els errors que hem comès els fem els individus i també els haurien de fer els governs, les institucions, els bancs, les multinacionals i tots aquells que tenen ni que sigui un bri de responsabilitat en la bona marxa de la societat. Ha sigut un tema recurrent de molts opinadors que aquesta pandèmia ens havia de servir per prendre consciència de l’abisme que ens espera si no canviem el nostre comportament davant l’amenaça que suposa el canvi climàtic, que pel que sembla és el risc més gran al que estem exposats. El desconcert amb què s’ha actuat davant de la pandèmia arreu del món ens dona la mesura del que pot tornar a passar quan una nova amenaça, sigui un altre virus o un cataclisme ecològic, ens torni a caure al damunt. No seré jo qui doni consells als governants sobre el que s’hauria de fer, però sí que em plantejo com a ciutadana què puc fer jo, què podem fer la suma de jos. Hem pogut llegir declaracions de bones intencions, propostes solidàries, crides a ser més respectuosos amb la natura. Totes ens semblen estupendes, però què fem? Ens hi posem?
Pensant en tot això he recordat que tenia guardada una entrevista a Mark Fisher (1968-2017), autor de Realismo capitalista. ¿No hay alternativa?, realitzada el 2016, 7 anys després de la publicació del llibre i 4 abans de declarar-se la pandèmia. Al seu llibre Fisher volia lluitar contra la idea que no hi ha alternativa al capitalisme, que hem d’acceptar les coses tal com venen, que les retallades són pel nostre bé, etc. El capitalisme es val de l’ansietat que crea en la població per seguir dominant-la. A l’entrevista de Peio Aguirre diu: “L’ansietat és en sí mateixa incapacitant: individualitza i responsabilitza, tal i com ho fa el neoliberalisme.” Aquesta responsabilitat individual que ens han encolomat a cadascú de nosaltres, per més que l’acceptem i procurem exercir-la de manera honesta, no ens servirà per alliberar-nos dels aspectes més durs del capitalisme. Com a molt ens servirà per pensar que hem fet el que tocava i punt; ens quedarem tan amples. Afegiré que Fisher es va suïcidar aclaparat per la depressió de què era víctima, com a individu o com a col·lectiu, això no ho sabria dir.
A l’entrevista esmentada Fisher proposava quatre punts com a possible solució. En lloc de la precarietat, una renda bàsica que doni seguretat; un rebuig dels valors neoliberals; un nou sentit no identitari de la pertinença (que exclou els nacionalismes reaccionaris); un moviment cap a la democràcia en el treball. Que bonic! Sona com la música celestial. Ara, al 2021, a aquestes utopies hi hauríem d’incloure per força un punt a favor del respecte a la natura, al medi ambient, i contra el canvi climàtic.
En aquest sentit em remeto a una ressenya que va aparèixer al suplement Cultura/s de La Vanguardia el dissabte 19 de desembre. Amb el títol de El ratpenat, el virus i el canvi climàtic parlava del llibre d’Andreas Malm publicat per Errata Naturae titulat El murciélago y el capital. Coronavirus, cambio climático y guerra social. Segons Malm la crisi de la Covid-19 és símptoma d‘una crisi més gran; la crisi sanitària és en realitat una crisi ecològica. Fins aquí no és cap novetat perquè ja s’havien sentit moltes veus en aquest sentit. Però el que recullo de la ressenya és el següent “La seva resposta (la de Malm) no deixa de ser esperançadora: si s’ha pogut respondre amb una contundència inaudita al coronavirus, ha de ser possible també una acció col·lectiva d’igual força davant del canvi climàtic.”
Ressalto l’expressió acció col·lectiva. Abans que es declarés la pandèmia Greta Thunberg donava lliçons cada divendres de què havíem i què no havíem de fer per lluitar contra el canvi climàtic, i la veritat és que havia aconseguit un bon rebombori mundial amb les seves accions i amb la mobilització de milers de joves arreu del món. Ara això ha quedat aturat per culpa del virus, però tornarà a saltar en qualsevol moment, així que recuperem la mobilitat i puguem actuar lliurement. I si aconseguim frenar el canvi climàtic serà perquè haurem exercit col·lectivament la pressió necessària sobre les institucions que tenen a les seves mans la creació de lleis i l’execució d’accions que el puguin frenar.
Acaben d’estrenar la pel·lícula Martin Eden, basada en la novel·la autobiogràfica de Jack London, encara que adaptada a altres espais i a una època més recent. Però l’esperit de London hi continua present. La vaig llegir fa molts anys i no recordo els detalls, només sé que em va impressionar, més encara quan es creia que Jack London s’havia suïcidat, igual que fa Martin Eden; semblava, doncs, que el mateix individualisme que havia portat Martin Eden al suïcidi era el que havia empès London a la mort. Però estava equivocada. Primer, perquè no està gens clar que no fos una mort accidental per una sobredosi de morfina pels dolors que sofria; i després perquè l’actitud política de London va ser sempre dins del moviment socialista. Segons ell mateix va comentar, mostrant l’individualisme de Martin Eden volia que els lectors s’adonessin que era una actitud estèril i que en realitat l’estava criticant, per això no li quedava més sortida que la mort. London es queixava que no obstant haver-ho deixat clar, ningú no ho va captar. Fa més de cent anys que es va publicar la novel·la, el moviment socialista ha donat moltes voltes i ha tingut molts aspectes diferents, però l’esperit de fraternitat i solidaritat encara és un valor vigent. Pensem una mica si volem identificar-nos amb els que creuen que encara tenim salvació i que aquesta salvació l’aconseguirem si lluitem col·lectivament, o amb els que creuen que tot està perdut i busquen individualment la seva sortida confortable.
És una bona reflexió per fer-nos abans d’entrar en aquest any que està a punt de començar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari