A QUINA EDAT CADUQUEN ELS SENTIMENTS?

No fa gaire una persona amiga es qüestionava que es pogués parlar de sentiments a certes edats. La meva resposta visceral va ser la de rebatre aquesta idea basant-me en la meva experiència, i al cap d’una estona, donant voltes al tema, em va semblar que aquest podria ser motiu d’una reflexió per al blog. I així ho vaig fer, buscant elements per defensar la vigència dels sentiments a qualsevol edat, i no només de tenir-los, sinó també de manifestar-los. Jo m’he mogut gairebé tota la vida sota un lema que vaig aprendre a classe d’anglès fa molts i molts anys: to keep a stiff upper lip, mantenir immòbil el llavi superior quan un disgust o una contrarietat està a punt de delatar els teus sentiments, evitar aquell tremolor que se’ns instal·la al llavi abans que arrenquem a plorar i que tantes vegades hem vist en els infants abans que els caiguin les llàgrimes. Aquesta expressió me la van ensenyar per definir un tret caracterial dels britànics, el de mantenir els sentiments ocults (perquè és de mal gust mostrar-los o perquè no te’ls fereixin?), un tret que també ens escau als catalans, molt poc donats a l’extraversió.

Amb aquesta divisa per davant em vaig anar defensant per la vida, ocupada probablement per altres coses més pràctiques  que els sentiments, fins que un dia vaig topar de morros contra el sentiment de pèrdua, i aquí no hi va haver upper lip que es mantingués quiet. Per culpa de la pèrdua, tot i que segons com hauria de dir gràcies a la pèrdua, vaig ser capaç de començar a reflexionar sobre com es comporta la persona humana davant l’adversitat, la tristesa, la incertesa, la ràbia, un munt de coses que fins aquell moment m’havien semblat indiferents. Vaig tenir accés, com en una mena de revelació, a un món que abans menyspreava per poc pràctic, i cinc anys després he de dir que me n’alegro. No tot han estat flors i violes durant aquest temps, com tampoc no ho són ara mateix, però sí que puc dir que el balanç és positiu i que malgrat la meva edat (ja soc a la tercera?) el ventall de sentiments que experimento ja el voldria un adolescent de 18 anys! Us parlaré d’alguns...

El sentiment de pèrdua acostuma a significar un shock inesperat, avui aquella persona viu i l’endemà ja no, i s’obre un panorama que has de gestionar de manera que no et porti a tu també cap al forat negre. Aleshores et comences a plantejar on pots trobar els suports que tenies fins aquell moment, i t’adones que no estàs sola, que el teu dolor el comparteix molta més gent, família i amics, que parlar-ne et farà bé i que, sobre tot, com que ets una superwoman, has de demostrar que a tu no t’enfonsa ni déu. I d’aquesta manera vas començant un llarg camí que esperes que sigui molt llarg.

Un altre sentiment que t’embarga en aquell moment és el dubte, i passes per davant teu la història de la teva vida per avaluar si ho has fet bé o malament, si t’has passat o t’has quedat curta, si has pecat per obra o per omissió (reminiscències terminològiques de l’educació cristiana), i arribes a la conclusió que el passat no es pot esmenar però que el futur te’l pots plantejar introduint les modificacions que ara et semblen indispensables.

T’imposes el sentiment del deure: he de superar aquest tràngol, altres hi han passat abans, tant pel que fa a la vida quotidiana (ara la casa la portes tu, has de comprar tu, has de cuinar tu, has de pagar les factures tu) com pel que fa a les relacions socials. No et quedis a casa, busca la companyia, m’estic fent pesada? Segur que tenen ganes de veure’m? No m’estaran trucant perquè els faig pena? Omples la teva vida d’activitats que no només t’agraden sinó que també t’ajuden a socialitzar, a no quedar-te en un racó, a compartir converses i rialles que és el que, en definitiva, tothom busca. I al cap d’un temps tens la sensació que has encarrilat bé la “recuperació”; no obstant això, el sentiment de pèrdua perdura.

El sentiment de pertinença al grup, en aquest cas al grup d’amics. Ja he manifestat altres vegades l’agraïment a tots aquells amics i amigues que em van mostrar el seu suport i el seu afecte en aquelles circumstàncies difícils, i que han continuat fent-ho tot aquest temps. No cal dir el que això ha suposat en temps de pandèmia, quan durant mesos ens hem hagut de confinar, aïllats, sols i amb l’únic recurs del whatsapp, l’skype  o el zoom. Comprovar els beneficis de la relació social, el poder balsàmic de les converses, la capacitat d’empatia quan algun d’ells ha sofert un contratemps o una pèrdua, aquest sentiment que compten amb tu perquè tu també comptes amb ells, d’aquest sentiment no n’havia sigut conscient fins ara, en aquesta tercera edat a la que em resisteixo a ingressar. I aquí voldria afegir un altre sentiment que no sé com anomenar, sentiment d’evocació? M’explico. Mig per casualitat, mig per iniciativa d’unes companyes de batxillerat, fa quatre anys ens vam retrobar les deu noies que vam acabar l’escola juntes. Érem deu i continuem sent deu. La primera trobada, més de cinquanta anys després d’haver acabat l’escola, podria haver estat una decepció: més velles, més lletges, més grasses, amb més manies... ens reconeixeríem a la primera? Algunes no les havia tornat a veure mai més. No obstant això, la trobada va ser un èxit, i vam quedar de repetir-la de tant en tant. Mai m’hauria pensat que l’evocació de la nostra amistat als 16 anys tingués tanta força com per fer-nos retrobar amb una certa assiduïtat, fins que la pandèmia ens ha clavat cadascú a casa seva. Durant aquests quatre anys hem compartit alegries però també hem passat per moments de pèrdues doloroses i fins i tot avui encara estem amb l’ai al cor per la salut d’alguna de nosaltres i per la d’un company, però el sentiment d’amistat s’ha reforçat tant que jo em pregunto si les coses més oblidades de la nostra infància o adolescència no estan en realitat en latència esperant que algun ressort les desperti, que algú les evoqui. Crec que no m’equivoco si dic que el que hem compartit totes deu aquests quatre anys és un sentiment encara més fort pel fet que tenim una edat, i vulguem o no, com que no som ignorants, sabem que d’un moment a l’altre alguna pot fallar. Ens estimàvem tant a 6è de batxillerat com ara? Ens sentíem tan properes com ara? Que no em diguin que els vells no poden parlar de sentiments.

Hi ha un altre sentiment que gairebé em fa vergonyar mencionar, per prosaic, i és el sentiment de decepció en la política.  Però el tinc molt arrelat, penso que el comparteixo amb molts dels meus amics, i per això en vull parlar. És el sentiment de decepció per als que en un moment de la nostra vida vam creure que una altra manera de fer política era possible, una altra manera de defensar una llengua, una cultura i una voluntat d’autogovernar-se que no portés a l’enfrontament i a l’esterilitat. És veritat que com que ara tenim un problema molt més greu a resoldre que el del conflicte territorial, alguns polítics han posat una mica de seny i es dediquen principalment a frenar la pandèmia. Per això la crispació ha minvat i jo he aparcat la meva decepció. Només cal saber fins quan.

Un altre sentiment, i amb això acabo, és el de frustració. Durant la pandèmia, tant mentre estàvem en confinament com després, ens han passat pel nostre ànim tota mena de sentiments: la por, la incertesa, l’angoixa, la depressió, l’esperança... La incertesa és el que preval, al menys per a mi, perquè no sabem en absolut com hem d’organitzar les properes festes, els propers mesos, les properes vacances d’estiu. Però el sentiment de frustració no em ve perquè hagi vist frustrats els meus plans, sinó perquè jo, la superwoman, m’adono que no soc tan forta com em pensava, que malgrat la resistència que oposo al fracàs no tinc la fórmula màgica per sentir-me feliç com un gínjol, que són moltes les coses que es mouen pel meu univers fantasiós que mai arribaran al pla de la realització... Però bé, la meva part racional sempre s’acaba imposant i cada dia me’n vaig a dormir pensant que l’endemà serà millor.

Fins aquí les meves confessions. Podria afegir el sentiment d’estar fent el ridícul pel fet de parlar obertament de sentiments, però em defensaré amb un argument del qual ja volia parlar fa uns dies. Crec que era al suplement Cultura/s que es dedicaven alguns articles a parlar de la cultura del narcisisme. Se citaven alguns autors que havien fet de la seva pròpia vida una novel·la d’autoficció no a manera d’autobiografia o de memòries - això ja estava inventat - , sinó posant-se al centre del relat de manera introspectiva (una mica mirant-se el melic, des del meu punt de vista). També es deia que aquest corrent era bastant freqüent actualment, com si els escriptors moderns haguessin renunciat a fer grans obres de ficció a l’estil de Balzac o Victor Hugo i s’haguessin limitat a allò que jo en dic mirar-se el melic. És molt irrespectuós per part meva classificar així alguns escriptors que gaudeixen d’un gran prestigi (com el noruec Karl Ove Knausgaard, que ha necessitat sis volums per parlar d’ell tota l’estona), però com que m’irrita tant  l’autocomplaença com l’autocompassió, així el classifico. Per tant, després de veure la gran acceptació que tenen aquests autors vaig decidir que si jo volia parlar dels meus sentiments i del meu melic, també ho podria fer. Després ho vaig desestimar, vaig pensar que faria el ridícul i que mai seria capaç d’expressar el que sento amb la qualitat i la precisió del senyor Knausgaard. Això ho continuo pensant, evidentment, però al final una petita provocació m’ha portat a agafar l’ordinador i posar-me a escriure per reafirmar-me en la idea que els sentiments poden ser tan turbulents als 70 com als 17, només que als 70 tenim la serenitat per analitzar-los i la maduresa per controlar-los. I sabem fins on podem arribar.