Avui he decidit, després d’omplir aquest blog amb escrits de tota mena, anar directe al gra i mullar-me en un tema polític. Fins ara les idees que pugui haver expressat estic segura que eren compartides amb la majoria dels que llegiu el blog perquè es podien emmarcar dins del que considerem el pensament “progre”. Amb més o menys encert, amb més o menys gràcia, m’he anat manifestant i no crec haver ferit la sensibilitat de ningú.
La meva intenció era continuar així fins a la mort, perquè per res del món voldria enemistar-me amb cap amic per qüestions de divergències polítiques. Com tothom sap, a Catalunya el tema del procés ha passat de ser un problema polític a ser un problema passional, i en moltes ocasions ha sigut impossible discutir en termes racionals perquè les vísceres apareixien en primer terme i s’havia acabat la discussió si no es volia portar l’amistat a la ruïna. A mi això ja em semblava bé, primer els amics, després la clarividència política. Era evident, però, que malgrat la discrepància en la manera com s’havien fet les coses, hi havia posicions compartides de rebuig sobre la manera com s’havia jutjat els responsables de l’1 d’octubre i, sobre tot, sobre la sentència. Més encara després de veure com l’Audiència Nacional emetia una sentència absolutòria en el cas Trapero.
Per què, doncs, si fins ara he procurat passar de puntetes sobre el tema ara se m’acut ficar-me de peus en una possible galleda? Encara que el tema de preocupació general sigui el de fer front a la pandèmia, a Catalunya, com no podia ser d’altra manera, el tema del procés continua latent, i se’l treu a passejar a primera pàgina segons els interessos dels uns o dels altres. Ara ha entrat en una nova via temàtica que cal resoldre de manera imminent: amnistia o indult? He de dir que abans que Miquel Iceta parlés de l’indult, d’això ja fa molts mesos, a mi ja se m’havia acudit la idea de l’amnistia, potser perquè encara tenia al cap la canterella de llibertat, amnistia, estatut d’autonomia. Com que no em sé les lleis de memòria, ni per casualitat, no sabia que la Constitució no preveu cap amnistia, per la qual cosa demanar-la resulta bastant absurd. Demanar, o acceptar, l’indult pressuposa acceptar la culpabilitat i dir si us plau, perdó. Cosa també bastant absurda si partim de la base que els condemnats neguen haver comès cap delicte i asseguren que ho tornaran a fer. Deixant de banda la pressió (que no és negligible, però que per no embolicar-me l’aparto) que el PP, C’s i Vox estan exercint sobre el Govern de Sánchez per evitar que els presos surtin al carrer, al PSOE no li toca més remei que moure fitxa, i en aquest moment crec que a més de l’indult s’està contemplant també la modificació al codi penal del delicte de sedició, modificació que comportaria automàticament la revisió de la sentència.
Les possibilitats o conseqüències jurídiques de l’aplicació d’un o altre sistema no les conec prou bé com per decantar-me per l’un o per l’altre, i no és aquest el motiu pel qual m’he posat en l’embolic de parlar d’aquest tema. La raó és que, finalment, he trobat a la premsa algú que tenia exactament la mateixa visió que jo de la qüestió. Des del moment que se’ls va processar jo vaig tenir aquell punt de vista i fins ara no l’he vist reflectit. No diré que ningú altre no l’hagi expressat, perquè jo no llegeixo tots els diaris, però al menys no en tenia coneixement. No ha estat fins ara, quan algú que em mereix confiança i té prestigi (em sembla) ha expressat la seva opinió en un diari centenari que s’han vist confirmades les meves idees. Es tracta de la columna que Alex Sàlmon publicava a La Vanguardia el passat 11 de desembre. Amb el títol de Indult o amnistia, feia una reflexió sobre la inconveniència jurídica de l’un i de l’altra. “ L’indult suposa perdonar, i l’amnistia, rehabilitar... És plausible perdonar una persona la culpa de la qual sigui ser independentista? En absolut... la llei espanyola protegeix la llibertat ideològica... És lògic en una democràcia plena rehabilitar el que manté posicions contràries al model d’Estat? Tampoc.” Després de comentar la frase de Leonardo da Vinci “la pràctica sempre s’ha d’edificar sobre la bona teoria” entenent per pràctica el treball polític i per teoria, les lleis, Sàlmon conclou que el que hauria d’haver fet la justícia és inhabilitar-los de per vida “per haver agafat les lleis decidides per una majoria, clavar-los una puntada de peu i llançar-les a un buit inhòspit amb el convenciment, a més, que ho tornarien a fer. És clar que millor fora de la presó, inhabilitats de per vida. Però a casa”.
Amb aquesta idea, la de la inhabilitació en lloc de la condemna per sedició, és amb la que jo em presentava en els fòrums d’amics i coneguts, però ningú no me la comprava.
Després, un cop vist el resultat del judici i l’acarnissament amb què el Suprem està disposat a actuar, ja no hi ha discrepàncies entre els amics, tots volem que surtin de la presó, sigui com sigui, amb l’aplicació de qualsevol mesura legal que els sigui favorable, i amb el desig que la majoria d’ells hagin après la lliçó i que malgrat els pronunciaments més o menys incendiaris, a l’hora de la veritat es guardaran bé prou de provocar les ires de l’Estat de dret.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari