MESSI, MÓRIA i EL PARE MANEL

 

Guanya’t el cel amb el pare Manel!

Aquest es l’eslògan que el pare Manel feia servir per convocar la gent al festival benèfic que organitzava cada any per recollir fons per a les ONGs que ajudaven als refugiats, als marginats, als necessitats de tota mena. Des de la seva parròquia de la Trinitat Vella practicava allò que sembla que haurien de practicar tots els ministres de l’església catòlica, o sigui, l’ajuda a qui ho necessita i la solidaritat amb els desprotegits. El pare Manel va morir fa dos dies víctima d’una embòlia provocada probablement pel coronavirus.

Messi, tots ho sabeu, és el rei del mambo. El millor futbolista de tots els temps, el que ens ha donat glòria als catalans, però sobre tot, als barcelonins; una joia insubstituïble, tant, que quan diu que se’n va el país trontolla, perdem els papers i omplim pàgines i pàgines, fins i tots les primeres, d’un munt de diaris, escrits i televisats, que finalment es decideixen a dir les coses pel seu nom i a posar els punts sobre les is: alguna cosa el Barça no ha fet bé.

Mória, camp de refugiats que la Unió Europea manté a l’illa de Lesbos, amb capacitat per a unes 3000 persones i on hi vivien (o sobrevivien) unes 13000. Fins que algú se’n va afartar i hi va calar foc, fossin els mateixos refugiats per cridar l’atenció sobre la seva situació, fossin els habitants de l’illa cansats de suportar la visió d’aquell infern. Diu Carme Colomina a l’ara.cat (10/9) “En la devastació de Mória hi crema l’ànima de la Unió Europea”. No reprodueixo la descripció que fa de la situació del camp, són de tots conegudes les condicions infrahumanes en què es trobaven els refugiats, però em sumo i amplio la seva valoració negativa del que la Unió Europea està fent amb la seva política antimigratòria. És una vergonya per a tots els europeus, al menys per a aquells que hem cregut en la possibilitat d’una Europa forta i solidària, dins de les seves fronteres però també amb la seva política exterior. Gran error!!!

Per què barrejo aquestes tres “M”, Messi, Mória, Manel? Quina relació hi pot haver? És fàcil d’endevinar per a les dues primeres: mentre la premsa ressalta un fet absolutament frívol, com són tots els temes que toquen el futbol, no es parla dels problemes latents i gravíssims d’un camp de refugiats al límit de la resistència, en territori europeu i per tant responsabilitat de tots. Amb el fitxatge d’un futbolista estrella quants barracons dignes, salubres i confortables es podrien construir per a aquells refugiats que fugen de les guerres i de la fam? Això és demagògia barata, ja ho sé. Però potser no tinc capacitat per a la demagògia fina, i la barata l’entén tothom.

Ens queda el pare Manel. Més d’un dirà que he perdut el seny barrejant temes  religiosos amb el futbol i la UE, que jo fa anys que no trepitjo una església i que si la catòlica fa aigües o es manté rutilant, a mi no m’importa. És veritat, però no he perdut el seny. Resulta que a l’obituari que publica la Vanguardia sobre el pare Manel hi posa els dos cognoms: Manel Pousa Engroñat. Quan llegeixo aquests dos cognoms caic de cul. Ostres! Deu ser germà d’Arturo Pousa Engroñat, no pot ser que hi hagi una persona amb aquest nom que no sigui el germà del pare Manel. Llegeixo a l’obituari que eren molts germans, que Manel va estar compromès des de sempre amb els desfavorits, que va fundar diverses associacions i que les seves activitats el van dur a topar amb la jerarquia eclesiàstica. Jo no en sabia res d’ell, mai l’havia sentit anomenar fins que un dia, durant l’estat d’alarma, quan ja podíem sortir a caminar, jo anava amb els meus cascs escoltant la ràdio per la zona del Fòrum i veig que parlen del festival “Guanya’t el cel amb el pare Manel” , que aquest any no es podria fer i que potser el farien virtual (la veritat és que no recordo gaire el que van dir perquè no hi vaig posar atenció, però em va quedar l’eslògan). I ara, quan veig que possiblement era el germà d’Arturo Pousa Engroñat, ho busco per internet i em trobo que és procurador i que se’l pot trobar en un despatx de Barcelona. És el mateix Arturo que vaig conèixer fa més de cinquanta anys? No hi ha fotos, ni crec que el reconegués després de tant de temps, però amb aquest nom no crec que n’hi hagi dos.

De què conec Arturo Pousa Engroñat? Aquí entro en el terreny de les batalletes, com un abuelo Cebolleta qualsevol. A començaments dels anys 70 jo vivia prop del Baix Guinardó, militava a Bandera Roja al front de barris, i tenia com a missió conscienciar a les masses de la necessitat de la revolució. Com es feia això? En primer lloc, infiltrant-se en les associacions ja existents, de veïns, centres cívics, casals, etc... La comissió de barri del Guinardó, clandestina,  formada per veïns que ja estaven conscienciats i que també (alguns) participaven a les activitats de la parròquia de Santa Isabel i de la Verge de Montserrat, va decidir organitzar un cinefòrum al Mas Guinardó, un gran casal que acollia joves de la zona i que oferia activitats diverses. Jo em vaig posar a la vocalia de joves (aleshores ho era molt) i des d’allà intentava expandir la bona nova de la revolució. No sé si vaig tenir gaire èxit, però el que sí que va ser exitós va ser el cinefòrum dels dissabtes. Juntament amb el Marçal, amb el Jordi Socías i amb algun altre veí, ens trobàvem els dissabtes, cada 15 dies o cada mes, no ho recordo, per oferir una pel·lícula que “fes reflexionar”. El Marçal i jo anàvem a buscar els rotllos a la distribuïdora corresponent, els carregàvem al cotxe (un R8), els portàvem al Mas Guinardó i un veí que hi entenia muntava la màquina de projecció i passava la pel·lícula. Si bé a mi ja m’agradava molt el cine, evidentment no tenia capacitat per dirigir un cinefòrum, de manera que la organització (o sigui, Bandera Roja) ens enviava un especialista per convèncer les masses que calia lluitar contra el franquisme. I aquest especialista va ser, durant un temps, Arturo Pousa Engroñat. He pensat en ell moltes vegades, i de tots els cinefòrums on he participat és de l’únic que recordo el nom del que el dirigia. No us penseu que me’n vaig enamorar, no és aquesta la raó. La raó és una frase que un dia, durant el fòrum sobre Queimada, de Gillo Pontecorvo, va deixar anar, frustrant les meves esperances d’arribar a la democràcia a través del cinema.

Queimada narrava la sublevació dels colons d’una illa del Carib sota dominació portuguesa, incitant el públic a revoltar-se contra la injustícia de l’imperialisme. Amb el pòsit que cadascú de nosaltres arrossegava pels anys de protesta contra la guerra del Viet Nam, semblava que havíem de sortir del Mas Guinardó disposats a assaltar el consolat dels Estats Units. Però l’Arturo ens va desenganyar: no hi havia cine revolucionari, el cinema era una indústria i com a tal no estava interessada en què els mitjans de producció passessin a mans del proletariat: la indústria cinematogràfica faria el que fos per assegurar la pervivència del capitalisme. Això va ser com una galleda d’aigua freda: de què servia organitzar cinefòrums si no era per captar adeptes per a la revolució? Totes les pel·lícules eren enganyoses, no era cert que el director fos subversiu, ja ens podíem anar acomiadant de la idea que el cine es posés mai al costat dels insurrectes! La frase “el cine és una indústria i com a tal lluita per la pervivència del capitalisme” m’ha acompanyat tota la vida, i cada vegada que he vist una pel·lícula que pretenia ser subversiva m’he recordat de l’Arturo. Què se’n deu haver fet? És realment procurador? Quina professió més allunyada de la seva tasca de remoure consciències al cinefòrum del Guinardó! Què opinaria l’Arturo del desastre de Mória? Creu que se’n podria fer una pel·lícula que remogués les consciències dels europeus de bona fe i que un bon dia ens aixequéssim i diguéssim: Ja N’hi ha Prou!!! Realment és possible que el cinema tingui aquest efecte? Si La matanza de Texas va fer que es multipliquessin els assalts amb serra mecànica, si la Pipi Calzaslargas va fer que molts nens es tiressin per la finestra pensant que volarien, per què no podem esperar que una pel·lícula ens obri els ulls i ens mogui a actuar? Jo no ho descarto, però què en deu pensar l’Arturo?

Aquest article d’avui és una mica estrany, però si per casualitat algú dels que em llegeixen coneix l’Arturo Pousa Engroñat, que li digui que malgrat el seu convenciment que el cine mai treballaria en favor de la revolució, jo he viscut tota la vida pensant que això era possible. De  moment encara no ho he pogut verificar, però no perdo l’esperança!