UN ESTIU DIFERENT (Capvespre a Biniancolla)

Multipista, kamikaze i bowl slide

Quan van declarar l’estat d’alarma i vam començar a notar els primers inconvenients i restriccions del confinament es va fer viral l’expressió hi haurà un abans i un després de la pandèmia... Que hi ha un abans és del tot evident, perquè ja ha passat, però el que no està clar és que hi hagi un després, més aviat hi ha un mentrestant. I és en aquest mentrestant on estem situats aquest estiu, un estiu en què les coses passen d’una altra manera, no forçosament pitjor, sinó diferent. Les normes que hem de seguir per no contribuir a propagar el virus són bàsicament que no ens amunteguem, que ens protegim i protegim els altres mitjançant les restriccions d’aforament a les cases i als locals, que portem mascaretes, etc. I és en aquest context on avui, de manera insòlita i mai  imaginada, hem anat a celebrar l’aniversari de l’Àlex i el Mateu al parc aquàtic Splash de Biniancolla. Els parcs aquàtics són, en general, una horterada, però si hi vas quan hi ha poquíssima gent i no has de fer cues ni pegar-te amb ningú per aconseguir una taula, la cosa canvia.

Kamikaze

Per a qui no ho conegui, situarem el parc: al sud-est de l’illa de Menorca, tocant a Punta Prima i en terreny rústic no urbanitzable i protegit. Com és possible? Doncs perquè en algun moment algun promotor en connivència amb les autoritats competents va considerar que era un benefici d’interès general i van aprovar una Norma Transitòria que modificava el Pla Territorial, amb l’objectiu de donar una empenta econòmica a la zona en plena crisi al 2012. El parc va ser impugnat i després de ser declarat il·legal s’està a l’espera d’un últim recurs per veure si finalment s’haurà d’enderrocar. Aliens a totes aquestes trifulgues, avui ens en hem anat cap a Biniancolla disposats a passar la tarda tirant-nos pels tobogans d’aigua per celebrar uns aniversaris. L’experiència ha estat inoblidable. Intentaré fer-ne un resum i procuraré transmetre les emocions que un experimenta quan es fot daltabaix d’una canal per arribar a una piscina enmig dels xiscles, els crits i les ganyotes de l’aterratge.

Tobogan multicultural

Abans de passar a les atraccions, però, voldria donar una visió del personal usuari del parc. He de reconèixer que és un parc molt plural on tenen cabuda diverses cultures, per exemple, la musulmana, la cristiana, la de les samarretes imperi, la dels tatuatges, la dels michelins... Tot plegat molt fi i elegant, estil jardins de Versalles a la cort de Lluís XIV. També és molt apreciable la varietat de plats que pots degustar, cuina de fusió, com ara nuggets, hamburguesa, pizza i patates fregides.

Donut doble amb els cinc nens

Un cop dinats ens aventurem a pujar a les atraccions. Cinc nens entre 7 i 12 anys, dues mares i un pare entre 40 i 50 i una àvia de la generació perduda (o sigui, perduda la vergonya i el sentit del ridícul). Com podreu apreciar a les fotografies, les atraccions no són d’estar per casa, fan bastanta impressió, i quan veus la velocitat que agafen els banyistes t’agafa una mica de iuiu. Però  una servidora anava disposada a donar una lliçó d’atreviment i he començat per la kamikaze, la més difícil! Es tracta d’una mena de pipeline en espiral que t’aboca a un tobogan estret i vertical i que produeix talment la sensació de caure al buit llançat des del final d’aquest pipeline. Es tarda uns quinze segons a arribar a l’aigua, i pel camí et fregues els colzes per les parets fins que t’adones que has de creuar els braços sobre la panxa si no vols pelar-te’ls del tot. Un cop superada la impressió de la primera baixada, hi tornes, per si t’has perdut alguna cosa.

A continuació provem la bowl slide, un altre pipeline amb corbes que et llença a tota velocitat dins d’una roda on comences a girar per la força centrífuga fins que acabes caient pel mig, exactament igual que si fos el forat del vàter. Si no aconsegueixes dominar la posició caus d’esquena sobre l’aigua i et dones un bon cop.

Al fons, la bowl slide

Passem a la multipista, tres nens i jo deixats anar alhora tobogan avall a una velocitat vertiginosa. Mentre baixes l’aigua que aixeques et tapa la vista i no saps on aniràs a parar. Només la fe cega en l’staff del parc, que t’ha assegurat que no moriràs en l’intent, que no passa res i que segur que te’n surts et dona forces per continuar.

Després tenim el black hole i el tobogan gigante. El primer és una conducció tapada on no veus res i et vas donant cops a les parets mentre segueixes els girs que et portaran a la llum al final del túnel. Si tens claustrofòbia, abstén-te. I el gigante, és el mateix però a la llum del dia. Els hem baixat la Maia i jo dins d’un donut doble, hem rigut però no m’he emocionat. Eren els més fluixets de tots, ja no feia impressió després de les emocions fortes dels anteriors.

Aquesta soc jo

I així anar fent fins a les sis de la tarda en què un altaveu t’avisa que s’ha acabat el bròquil i que ja pots anar sortint. He de reconèixer que malgrat l’horterada que significa el parc aquàtic, hem passat una tarda divertidíssima. És veritat que mai hi hauríem anat en època normal, però al mig d’aquesta etapa de nova normalitat, és a dir, d’incertesa i perplexitat, no es pot demanar més. Tant és així, que ja estic fent plans per quan tingui el net petit amb mi anar-hi amb la seva mare i marcar-nos uns quants kamikazes i bowl slides per demostrar al món mundial que a mi, ni els tobogans ni la pluja no m’espanten.