TRILOGIA DE CORFÚ

La família Durrell a Corfú

He d’agrair a la histèria contagiosa causada per l’extensió del coronavirus durant l’estiu el fet d’haver pogut dedicar una bona part del meu temps lliure al descobriment d’una sèrie televisiva que m’ha semblat una delícia per a la vista, per a l’oïda i per al cervell (o potser per al cor?). Es tracta de la sèrie “Els Durrell”, produïda per la BBC, que he pogut veure a filmin.es  durant els dos dies que la meva família em va confinar a l’habitació perquè tenia febre, mal de cap, mocs i esternuts. Jo ja sabia que no tenia la covid-19, però es veu que només ho sabia jo, perquè els altres actuaven com si estigués infectada. Com que al 061 em van dir que si no pujava la febre i no tenia problemes respiratoris no calia que tornés a trucar, vaig aprofitar per dedicar-me íntegrament al visionat de la sèrie que, tenint en compte que té 26 capítols (quatre temporades), no vaig acabar durant el miniconfinament, sinó que vaig continuar després, frisant cada dia per arribar al final del sopar i poder instal·lar-me al pati a veure la continuació. No és gens habitual que miri la tele a l’estiu, aquesta sèrie ha estat una excepció. Us diré per què  i crec que estaríeu d’acord amb mi.

Vaig descobrir “Els Durrell” perquè una amiga me la va recomanar, dient que era alegre, distesa, fresca, impecable des del punt de vista artístic i, sobre tot, no feia somiar coses desagradables a la nit ni tenir malsons inquietants. Aquesta última apreciació em va semblar fonamental. També és veritat que així com no conec res de Gerald Durrell, sí que he llegit El Quartet d’Alexandria i alguna cosa més de Lawrence Durrell, del qual soc fan incondicional, i per aquest motiu em va semblar interessant submergir-me en la sèrie, que està basada en els tres llibres de la Trilogia de Corfú, el primer dels quals, “La meva família i altres animals” ha circulat per casa meva sense que jo arribés a llegir-lo.

Sense ànims de fer espòiler m’agradaria comentar algunes de les coses que fan que avui recomani fervorosament aquesta sèrie. “Els Durrell” parla dels cinc anys que Louisa i els seus quatre fills van passar a Corfú, fugint de la grisor i els convencionalismes anglesos, per trobar-hi la llibertat, la maduresa i el plaer. L’afició del germà petit, Gerald, pels animals és el fil conductor de l’argument, tot i que, pel que he llegit i a diferència del llibre, el guionista de la sèrie ha posat l’accent en la mare i l’ha convertit en l’eix central de la història. Ni la mare ni cap dels fills els podem considerar com a persones convencionals. Lawrence, el gran, obsedit per la necessitat d’escriure, és sarcàstic, insolidari, va a la seva, però no pot amagar l’amor que sent per la seva família, com tampoc poden la resta de germans, ja que formen una mena de pinya al voltant de la mare, a la qual sempre van a parar quan tenen algun problema. Dona forta i feminista pel que té de defensa del dret a tenir opinió pròpia i a organitzar-se la vida com li sembla convenient, té un cor que se li desboca per camins equivocats sense que mai trobi en l’altre la parella adequada, fins que...

Els valors essencialment mediterranis, el sol, el mar, el perfum de les plantes, la música, són els elements que capturen l’esperit de la família Durrell, i per sobre de tot, els animals que el petit Jerry atrapa, cuida, alimenta, estudia i hi conviu com amb els altres membres de la família. És sorprenent la varietat de bèsties que apareixen per la casa, lliures, en gàbies, en corrals: pelicans, lèmurs, flamencs, òlibes, tortugues, ocells de tota mena... Si heu llegit algun llibre de Gerald Durrel això que explico no us vindrà de nou, però tenint en compte que jo no suporto els animals, val la pena que confessi que m’he quedat atrapada per la relació que mostra el nen amb les bèsties. Res a veure amb aquelles senyores de mitjana edat que diuen al seu gatet: vine aquí amb la mama... que ridícul! En canvi ell els tracta amb el mateix respecte que als humans, o més, i els prepara per què un dia puguin viure en llibertat i es puguin defensar. Tan ben explicada està aquesta relació que ja tinc demanat el primer llibre de la trilogia per llegir-lo i reviure l’època que hi descriu.

En aquesta família, aparentment, hi ha dos germans que prometen, el petit i el gran, i dos que són un desastre, però al llarg dels cinc anys que van viure a Corfú van anar evolucionant, madurant, forjant la seva personalitat en la qual no és aliena “l’educació sentimental”, tant de Leslie com de Margo, fruit de passions i desenganys diversos, tal com sol passar a la vida real.

Algunes anècdotes són bastant il·lustratives del tarannà de la família, per exemple, l’embaràs simultani de dues dones i una llúdriga que és viscut amb les mateixes incerteses i angoixes per part del Durrells, sigui un nadó el que s’espera o una cria de llúdriga. El part succeeix el mateix dia, i l’interès de l’espectador no decau ni un moment: se salvaran els nens, se salvarà la llúdriga?

Molts temes col·laterals, però de gran importància, es van tractant al llarg de la sèrie: l’amistat amb Henry Miller i el dret a gaudir del sexe, l’acceptació i el respecte a l’homosexualitat, l’alcoholisme, la llibertat de pensament i d’expressió, l’arribada del feixisme, i finalment, el pas de la infància a l’adolescència. Gerald, que quan arriba a Corfú té 10 anys, va creixent i madurant, com també ho fan els seus sentiments. Si bé en un principi només té interès pel món animal, la cosa canvia quan coneix una noieta aficionada com ell a la naturalesa i que serà la causa dels seus primers turments amorosos. Ajudat per la interpretació d’un actor fantàstic, Milo Parker, Gerald es va transformant d’infant en adolescent, creix, canvia de fesomia, madura i pateix. Són cinc anys que ha viscut a Corfú abans d’haver de tornar a corre-cuita a Anglaterra, empès, com la seva família, pel risc que suposa l’inici imminent de la Segona Guerra Mundial.

La sèrie està dirigida per Steven Barron, interpretada per Keeley Hawes (Louisa) i Josh O’Connor (Lawrence), secundats per un munt d’actors excel·lents entre els que destaca Alexis Georgoulis, un Spiros entranyable, guapo, simpàtic i del que totes ens en podem enamorar des del primer moment.

En definitiva, una sèrie molt recomanable que deixa un regust una mica trist quan la família ha de tornar a Anglaterra precipitadament i voldries que les seves cuites amoroses i/o naturalistes poguessin continuar fins a l’infinit, en mig d’aquella illa assolellada, bressolada pel mar, el vent, i la complicitat entre nadius i forasters.