TRENTA ANYS, I UN DIA D'ANIVERSARI

 

S’acosta el 25 d’agost i com ha passat els últims cinc anys, no hi haurà festa d’aniversari. Ja fa cinc anys que el Marçal no el pot celebrar el seu aniversari, però nosaltres el recordarem, tal com hem fet des que ell no hi és. Tenim el nostre ritual familiar, que consisteix en repetir el menú que ell ens preparava: gambes a la planxa! I perquè faci més festa menjarem un braç de gitano de Cas Sucrer, amb força merenga!

La festa de l’aniversari del Marçal era una festa sonada, tot el poble n’anava ple des del dia en què els amics van tenir l’ocurrència de penjar una pancarta al mig del carrer. No era la primera que feia però que s’anunciés a tot el municipi era una novetat.

Tot va començar fa trenta anys, el 1990. Feia temps que amb els amics parlàvem de fer la volta a l’illa, una excursió que els menorquins tenen quasi com a preceptiva, igual com ho és el peregrinatge a La Meca. I nosaltres no volíem ser menys que els menorquins, per tant, ens vam passar l’hivern organitzant la logística per poder dur a terme l’aventura. Comptàvem amb el “buque insignia” de la marina mercadalenca, la Masary, el llaüt que capitanejava el Marçal juntament amb el Ramon. La resta d’embarcacions eren zodiacs, i el pot (embarcació indescriptible, però amb nom rutilant: Altaïr), capitanejada pel Manel. Les zodiacs eren: Favàritx, capitanejada pel Beethoven; Barca, capitanejada per l’August; i dues més de les que no recordo el nom, capitanejades pel Miquel i el Barjau.  La idea era donar la volta a l’illa fent nit a quatre o cinc cales diferents, acampant a la sorra en una època en què no hi havia ni restriccions ni tecnologia; ni el windguru, ni el tiempo 14 días, ni gairebé parte meteorològic. I per descomptat, tampoc telèfons mòbils.

L’organització de la volta ens va obligar a reunir-nos moltes vegades durant l’hivern i la primavera, no només per decidir tota la impedimenta i les vitualles, sinó també per pensar com organitzàvem els cotxes que havíem de tenir a punt quan arribéssim a algunes cales i que ens havien de permetre anar a buscar combustible per a les barques. Fa trenta anys només hi havia dues o tres estacions de servei marítimes en tota l’illa. La nostra relació va ser molt intensa, entremig de sopars i caps de setmana compartits, de manera que quan va ser el dia de marxar ja érem com una gran família.

Val a dir que l’organització va ser tan perfecta que els responsables de Barcelona ’92 ens van copiar totes les idees i gràcies a això els Jocs van ser un èxit espectacular.

Vam sortir de Fornells a primers d’agost, em sembla que el 4, amb bon temps, gens de vent, mar plana i calitja. Com que érem una expedició important, vam aconseguir a través del Beethoven que la marca Fortuna ens esponsoritzés la volta, i dúiem tots la samarreta d’uniforme lluint el logo i la llegenda Menorca ’90. Vam posar rumb a llevant, i després de navegar durant el dia, banyar-nos, riure i xalar, vam arribar a l’illa Colom, una illa verge, per als que no ho sàpiguen. Les zodiacs van pujar a la sorra, la Masary es va quedar fondejada. Estàvem començant a escampar les tendes i tots els trastos que dúiem quan de sobte apareix una senyora francesa cridant que no se puede acampag aquí, está pgohibido, dejagueis todo lleno de caquitas... Madame, li vaig dir, ne vous en faites pas, nous avons une pelle pour ramasser la merde... La senyora es va quedar conformada i al matí, això sí, tots anàvem amb la pala darrere les mates per recollir i amagar ben amagada la nostra caca.

El segon dia vam entrar al port de Maó just quan sortia el vaixell de la Trasme i l’estampa era suggerent: unes barquetes minúscules al costat d’aquella bèstia! Teníem por que l’estela de la Trasme ens fes bolcar, estàvem tots amatents a qualsevol moviment inesperat  i va resultar... que no ens vam ni moure! Vam dinar al Nàutic d’Es Castell (on ens van canar) i el dia el vam acabar a  Binidalí (o Biniparratx, no ens en recordem) on vam instal·lar una magnífica barra de bar, per fer el vermut, improvisada amb la planxa de surf del Miquel. Tendes una altra vegada, dutxes amb ampolles de fontvella i un difusor a la punta, com el Cristasol, sopar i foc de camp. Segon dia sense incidents.

El tercer dia vam estar navegant pel sud, vam entrar a Cales Coves i en vam visitar alguna, i després vam arribar a la Trebalúger per passar-hi la nit. La Trebalúger era una platja de difícil accés per terra (ara ja no perquè hi passa el camí de cavalls), per tant no hi havia ningú. Vam plantar les tendes i el Marçal, que ja n’estava fart, va decidir que només poséssim el sobre-sostre, sense la tenda. Ja he dit que no teníem informació meteorològica i no sabíem que cap a les tres o les quatre de la matinada s’aixecaria una tramuntana enfurismada que el primer que va fer va ser endur-se el sobre-sostre. Ens vam quedar tots quatre a la intempèrie, en mig d’un vent espantós, i ens vam haver de recol·locar repartits per les altres tendes. Al matí el cel era gris i el mar també, però estava pla completament, protegit del vent per la pròpia illa. Quan vam posar rumb cap a Ciutadella es va posar a ploure i tota la canalla es va refugiar a la Masary, embolicats amb bosses d’escombraries per evitar quedar xops com pops. Crec recordar que algú de nosaltres duia ràdio perquè vam sol·licitar poder amarrar mentre durés la tramuntana, ja que era impossible navegar. Tot i així, ho vam intentar, preteníem arribar a Fornells amb la Masary mentre les zodiacs buscaven la manera de recuperar els remolcs i tornar a Mercadal. Vam sortir el Manel, el Marçal i jo, que érem tots tres molt valents i a més el Manel tenia molta experiència, i abans d’arribar a la Punta Nati les onades ja eren de la  mida de la tormenta perfecta. La Masary pujava dalt de l’onada i baixava per l’altra banda, perquè encara el moviment era compassat i regular, però si abans d’arribar pròpiament al nord ja teníem aquell mar, un cop ens situéssim en plena tramuntana el perill seria evident. Vam decidir , doncs, girar cua i encara recordo la por que vaig passar per donar la volta mentre entomàvem  les onades de costat, fins que ja vam poder tornar cap a Ciutadella i allà vam deixar la barca durant tres o quatre dies. 

Vam haver d’esperar que s’acabés la tramuntana per poder acabar la volta, i quan això va ser possible vam sortir de Ciutadella triomfants per posar fi a l’aventura més emocionant i divertida d’aquells anys.

L’experiència de la volta a l’illa va ser tan intensa que quan va arribar el 25 d’agost el Marçal, que sempre havia celebrat el seu aniversari amb mi o com a molt amb un parell d’amics, va decidir convidar a tota la colònia, i va ser així com va néixer el costum de fer una gran festa cada any. A més, com que estàvem a finals de mes, servia una mica com a comiat de l’estiu. Després de la festa, més tard o més d’hora, ja començàvem a desfilar cap a Barcelona.

Aleshores, un any va resultar que el Marçal en feia 50, i això no podia passar-se per alt. I no se’ls va acudir res millor que anunciar-ho al mig del poble (al carrer de casa) amb una pancarta. I com era d’esperar cada vegada que algú de nosaltres sumava una nova dècada, el regal també era sonat. Aquell any va ser un viatge a Marràqueix, i el van disfressar com podeu veure a la foto de dalt, d’acord amb la indumentària del desert.

Són molts els aniversaris celebrats al pati de casa, i moltes són les bronques de la guàrdia urbana per fer soroll, per posar música, per molestar els veïns que segur que es queixaven per enveja... De mica en mica vam anar moderant el programa i els últims anys el que volíem era que hi hagués una cadira per a cadascú. Estàvem drets una estona i després, a seure i a xerrar, i a beure una pomadeta, o dues.

Fins que fa cinc anys es van acabar els aniversaris d’una manera molt trista, però deixant un gran record en tots nosaltres, no només a la família, sinó també a tots els amics. Per això aquest any, aprofitant que en fa trenta de la volta a l’illa, vaig voler reunir en petit comitè, perquè les circumstàncies no permeten reunions més nombroses, alguns dels amics que hi vam participar, i vam rememorar aquella aventura mirant la pel·lícula que vam fer amb una càmera que acabàvem d’estrenar. Vam constatar que el càmera, fos qui fos qui filmava, era dolentíssim, però les imatges de tots nosaltres amb trenta anys menys no tenien preu. Que joves i guapos érem!

Aquest estiu moltes coses han sigut diferents i no ens hem pogut trobar tant com voldríem, però per poca cosa que haguem fet l’hem viscut com un gran esdeveniment. Dimarts menjarem les gambes, el braç de gitano ja està encarregat, i si en tenim ocasió i la tramuntana ens ho permet, potser ens arribarem fins al Cap de Cavalleria, ens situarem al punt on vam llençar les cendres i li enviarem el missatge que tots els amics el trobem a faltar.

Aquesta tarda, mentre passejàvem per la badia de Fornells perquè no era prudent sortir a mar obert, he recordat l'arribada triomfal de fa trenta anys, aplaudint-nos unes barques a les altres per la magnífica travessa marítima que acabàvem de realitzar, per la il·lusió amb què l'havíem viscut i per la certesa que els vincles que s'havien creat entre nosaltres i amb l'illa serien indestructibles. Com així ha estat.