TOTS TENIM UN MAMUT AL SUBCONSCIENT

 

Un mamut, segons la meva memòria, és un elefant molt gran, cobert d’un pèl molt abundant i amb uns ullals molt, molt llargs, que s’està a l’entrada del parc de la Ciutadella des d’èpoques molt llunyanes. No es belluga, no menja, no fa soroll... perquè és de pedra. Quan de petita visitava el parc em deien: ja no n’hi ha de mamuts, es van extingir fa milers d’anys. A mi em semblava una pena, perquè si els elefants eren simpàtics, els mamuts encaria ho deurien ser més, tan peludets.

El mamut del parc continua al seu lloc, no sé si amb un cartell que ens interpreti la vida dels mamuts a l’antiguitat o sense cartell, però allà seguirà fins que algú trobi que fa nosa i decideixin eliminar-lo.

Ara acabo de saber que sota el terreny on han previst fer la nova terminal de l’aeroport de Ciutat de Mèxic han trobat un jaciment en el qual podrien aparèixer fins a 120 mamuts. De moment en porten comptabilitzats uns cent, fragmentats i a miques, però són ossos de mamuts. També hi han trobat ossos humans, la qual cosa fa pensar que convivien els uns amb els altres.

Els ossos de mamuts pertanyen a diferents èpoques i van quedar enterrats per diferents causes, i són tots de la mateixa espècie, un ancestre de l’elefant. Segons diu la notícia hi van arribar probablement fa uns 25.000 anys procedents de Nord-Amèrica, i la causa de la seva desaparició podria ser una erupció dels volcans de l’entorn, que va fer que quedessin atrapats. En una zona propera, però, en un altre jaciment es van trobar evidències de trampes per caçar-los, que vol dir que eren apreciats pels humans per la carn i també pel moll de l’os. Resumint, una troballa extraordinària que permetrà als paleontòlegs anar més enllà en el coneixement d’aquestes bèsties pleistocèniques.

De tant en tant la Terra ens desvetlla algun secret que tenia guardat i que ens ajuda a comprendre el nostre passat, però també el de la Terra mateixa. Quan el desglaç que s’està accelerant aquests últims anys deixa al descobert alguna resta d’animals o humans prehistòrics, ho aprofitem per estudiar-ho i treure’n conclusions. Però a vegades aquestes mateixes restes ens donen pistes sobre fenòmens atmosfèrics o climatològics que ens confirmen, o no, algunes teories que ja teníem. La Terra, igual que el cervell, té les seves capes, profundes o superficials, algunes inaccessibles, d’altres més explorables. El cervell també, però aquest paral·lelisme voldria que s’entengués com una metàfora, no com una explicació científica. Al nucli de la Terra, calent fins a l’ebullició, hi ha una efervescència contínua que a vegades explota per boca dels cràters i vessa el seu producte sobre les capes exteriors. El cervell, a vegades, també explota i ens porta per camins que no tenen retorn.

La Terra ens procura aigua i aliment, i si sabem tractar-la adequadament, ha de ser la nostra aliada, mai la nostra súbdita. El cervell ens procura un altre tipus d’aliment, les eines per actuar sobre la Terra, però també per actuar entre nosaltres. La Terra, quan s’enfada, pot destruir el que hem tardat anys a construir, però si les eines que ens proporciona el cervell no les usem correctament, no només ens podem destruir a nosaltres mateixos, sinó engegar la Terra a rodar...

La Terra guarda secrets que desvetlla quan vol, o quan la provoquem; el nostre cervell també en guarda, i no sempre els desvetllem quan volem. Alguns estan tan ben guardats que no en som conscients i no surten fins que un dia, per algun estímul extern com una olor, una música o un sabor, ens venen al cap. D’altres encara estan més amagats, i cal que un terapeuta ens digui que alguna cosa ens turmenta per treure'ls cap a fora. Però també n’hi ha que els evoquem voluntàriament, i són els bons records, els que ens remeten a persones o èpoques felices, a activitats que ens van resultar plaents, a  moments “estel·lars” de la nostra vida.

Si volgués podria fer una llista llarguíssima de records feliços, però a la meva edat seria un avorriment. Per això vaig preguntar als meus nets quin era el record que tenien a la seva vida de 10 anys que creien que no oblidarien mai. Podia ser bo o dolent. La resposta va ser: el dia que em van regalar la bicicleta de nen gran (el Guim); el dia que vaig aprendre a patinar (la Maia). Si fos Richard Linklater, el cineasta que va estar filmant durant dotze anys l’evolució d’un noi (Boyhood) d’una família, interpretada sempre pels mateixos actors, els faria la mateixa pregunta al llarg dels anys, per veure quin és el resultat. Potser repetirien el record, o potser en dirien un altre fins i tot més antic que el primer. Així funciona el món dels records, sense que el puguem dominar.

Tots venim de la Terra, sigui per la teoria de l’Amphioxus, que el proposa com a exemple del pas dels invertebrats als vertebrats dels quals els humans formarem part molt temps després, sigui per la teoria de la creació d’Adam, el primer home,  a partir d’una figureta de fang. I també de Lilith, la primera dona creada de la mateixa manera que Adam, és a dir, de fang, però que a causa de la seva oposició a sotmetre-se-li, va ser arraconada i substituïda per Eva, procedent d’una costella , per tant, inferior. La teoria de l’Amphioxus, si és que encara està vigent, que no ho sé, seria l’explicació científica, basada en l’evolucionisme. La teoria de la creació d’Adam, evidentment, és una metàfora, però ben arrelada en el subconscient. Venim de la Terra, i com la Terra tenim al cervell diferents capes més o menys impenetrables, com un jaciment de mamuts que malden per sortir o que, contràriament, malden per continuar amagats. Què serà allò que ens els farà aflorar? Una olor, un sentiment, un daltabaix, una decepció, un triomf? En un estiu tan diferent dels altres, no només per les coses que no podem fer com abans, sinó sobre tot pels canvis emocionals que vam sofrir en l’aïllament del confinament, l’evocació del passat és un fenomen recurrent que no para d’oferir-nos exemples. Com si cada dia desenterréssim del nostre subconscient un petit mamut que ens transporta al passat i ens diu: te’n recordes quan...?