Si véns em trobaràs... a ses cales del Pilar

 

Avui intentaré explicar-vos una excursió a les cales del Pilar que he fet per mar, fa uns dies, i per terra, abans d’ahir. La cala del Pilar i les caletes adjacents són un dels racons verges i salvatges més bonics dels que encara queden a la costa nord de Menorca, inaccessibles en cotxe; només s’hi arriba caminant o en barca. Per als que coneixeu el grup Ja t’ho diré, no calen presentacions de la seva cançó emblemàtica Si véns, que evoca les roques, l’arena i les cales del Pilar; per als altres us posaré un trosset de la lletra i un link perquè pugueu escoltar-la.

 

També he de dir, amb una mica de pudor, que, animada pel fill d’uns amics que es declara fan del meu blog, he decidit ja fa uns dies ampliar la base dels meus lectors difonent-lo per twitter. Jo només utilitzo twitter per saber què pensen les meves filles, segueixo molt poca gent i no piulo mai. Però pel que m’han dit és un bon mitjà de difusió i m’hi he llençat. Potser a partir d’ara m’espera un salt a la fama insospitat. Quan tingui cua a la porta de casa demanant-me un autògraf us ho faré saber! (Ara que ho penso, això dels autògrafs em sembla que és del segle passat!).

 

Tornant a la cala del Pilar, en realitat el que m’agradaria descriure-us és el macar d’Alfurinet que es troba a ponent de la cala. Un macar és el que en català del Principat en diem un codolar. Ara bé, els còdols d’Alfurinet no tenen res  a veure amb els que pugueu haver vist en altres codolars. Però anem per ordre, seguiu-me i descobrireu el camí cap a aquesta meravella.

Per arribar per terra a la cala del Pilar s’agafa la carretera general i passat Ferreries hi ha una desviació a la dreta senyalitzada cap a l’aparcament. Són uns  4 o 5  quilòmetres, i deixes el cotxe, si encara hi ha lloc, en un espai reduït a 70 places. Si no hi ha lloc, te n’entornes, perquè no pots ficar-te per dintre el bosc i deixar el vehicle a qualsevol banda. Emprens el caminet en direcció al mar i al cap d’uns 40 minuts arribes a la part alta de la cala, amb vistes sobre la platja i les roques dels voltants, el cap de Cavalleria, les Bledes i l’illa dels Porros. Abans que refessin i condicionessin el camí de cavalls, a la platja s’hi baixava de manera salvatge, saltant per les dunes vermelloses i fent tu mateix el camí. Ara hi ha una passarel·la, unes escales i unes instruccions. D’aquesta manera es preserven les dunes i la flora de la zona, formada bàsicament per matolls.

El camí que surt de l’aparcament s’endinsa en un bosc d’alzines, ullastres i pins que transcorre per un sòl d’arena gairebé com si estiguessis a la platja. Has de caminar per les bores si vols avançar amb rapidesa, ja que els passos damunt la sorra frenen el caminar. A banda i banda del camí trobem matolls de tota mena: càrritx, llentiscle (aquí en diuen mata), aladern, murta, xipell, romaní i molts més. Si us estranya que sàpiga tants noms us diré que al costat dels matolls hi ha una indicació amb el seu nom científic, com també en català, castellà, anglès, alemany, francès i italià. No s’hi han posat per poc! És un detall del Consell Insular i altres institucions que vetllen per la conservació de la natura.

Al cap d’uns 25 minuts arribes a una esplanada ombrejada per pins on hi ha un parell de taules de picnic que a les 9 del matí ja estaven ocupades per grups que hi anaven a fer es dia. Després de l’esplanada el camí ja surt del bosc i comença a baixar per les roques fins a coincidir amb el tram 07 del camí de cavalls. Un trosset per aquest camí i altra cop muntanya avall fins a la cala.

Un cop damunt s’arena, com diuen aquí, tens l’opció d’estirar-te sobre una extensió bastant gran i poc ocupada, ja que les places de pàrquing són limitades i la gent que hi arriba en barca no sol instal·lar-s’hi. El mar és blau profund, s’enfonsa aviat i pots anar nedant endins sense perill. Això sí, si no bufa la tramuntana. L’arena és daurada com sol ser-ho a la major part de les cales del nord, ja que la composició geològica de l’illa té dues parts, i al nord li toca la dura, la salvatge, la retorçada, mentre que al sud el marès conforma una costa blanca i tova que dona platges d’arena també blanca i aigües turqueses. Les parets de la cala del Pilar són vermelles i deixen anar un polsim terapèutic que la gent aprofita per barrejar-lo amb aigua i fer-ne un engrut que s’escampen per tot el cos. Quan te’l treus la teva pell s’ha convertit en un tel de seda, han desaparegut les arrugues, les imperfeccions, les pelleringues i tots els defectes que et puguis imaginar. Et quedes finet com el cul d’un nadó, o al menys això és el que es pensen els ximples que van gratant la terra per extreure’n aquest polsim. Està prohibit fer-ho, com també està prohibit endur-se pedres, plantes o animals, del mar o de terra. Haig de dir, però, en benefici dels banyistes que hi havia abans d’ahir, que ningú no va anar a les parets a empastifar-se de fang miraculós.

Ja som a la platja, prenem el sol i ens banyem en aquestes aigües transparents, però si algú ens ha donat la informació de l’existència del macar, no podem quedar-nos damunt l’arena, hi hem d’anar per força i no perdre’ns l’ocasió de contemplar un dels caos geològics més espectaculars que s’hagin vist mai. El macar d’Alfurinet es troba darrere d’un turonet que limita per ponent la cala del Pilar. Ens enfilem per la paret vermella, una mica com les cabres perquè no hi ha ben bé un camí, arribem a dalt i baixem per una mena de torrentera suau cap a l’altre costat del turó, i en uns 7 o 8 minuts arribem a l’espectacle: una acumulació de pedres rosades, grisoses, beix, rodones i ovalades, absolutament polides per l’erosió, d’una mida i un pes  considerables, amuntegades formant un codolar, dipositades damunt la sorra com si fos una obra exposada al vestíbul del Guggenheim.

El macar d’Alfurinet té dues zones, separades per una franja de terra i roques que arriben al mar. La zona més occidental no és tan bonica, encara que és més extensa que l’oriental. Però aquesta, petitona i protegida, és d’una bellesa extraordinària. Si algú ha visitat algun caos geològic, com per exemple el de Ploumanac’h a Bretanya, sabrà de què parlo quan en mig d’un espai convencional veus una sèrie de pedres que l’atzar de la natura ha dipositat caòticament. Per què allà? Què va passar fa milions d’anys perquè aquelles pedres que probablement estaven unides a la terra es desprenguessin, rodessin, es polissin i arribessin a formar una catifa de rocs de colors irisats arran de mar? No hi ha cap altura a Menorca que permeti que les pedres baixin rodolant fins al mar i hi arribin com si fossin perles gegants. On s’han format? Potser els déus les han dipositat allà per al plaer dels humans, altra explicació no hi ha.

Però què passa si hi arribes per mar? La cala del Pilar està passades les Bledes i abans de sa Muntanya Mala, i es veu perquè davant té la illeta del Pilar, i distingeixes les parets vermelles que refulgeixen com les parets de l’infern. Dels dos macars només m’he acostat al més oriental, el petitó, perquè el fons és poc profund i perilla l’embarcació. El caos submarí no desmereix en res del de terra: les pedres són més grans (o potser és l’efecte de la màscara), estan cobertes d’una molsa relliscosa que fa complicat transitar-hi per damunt, però estan igual de ben distribuïdes i són igual de decoratives que les de terra. El color és diferent, no sé si per efectes de l’aigua de mar o de la molsa, més grogoses i verdoses, i menys rosades. Si desembarques per arribar a terra, com vam fer fa uns dies, has de vigilar de no relliscar perquè si se’t posa el peu entre dues boles et pots deixar el turmell allà mateix. Però no és menys perillós circular per damunt de les pedres rosades, perquè no n’hi ha cap de plana i caminar per damunt de boles no és activitat que haguem après a fer (encara). Si tens la temptació d’endur-te una d’aquelles boles per decorar casa teva, oblida-te’n! No només està prohibit, sinó que el pes és tan descomunal que no pots ni aixecar-la. I com la portes fins a la barca? A no ser que te la posis damunt la panxa i vagis nedant d’esquena fins a poder-la pujar. Però és igual, no està permès i punt.

 

Sigui com sigui, per mar o per terra, el macar d’Alfurinet és una excursió que cap visitant de l’illa es pot perdre; això sí, amb una bona dosi de resistència a la calor, si hi vas per terra, i una disposició a veure meravelles si hi vas per mar. Això últim, que no falti!!!

  

Peuades damunt s'arena.
Si véns em trobaràs
Ballant de puntes
Damunt d'aquesta roca,
I tu per jo et tornaràs loca.
Viatjarem amb un cavall alat,
Aquest vespre silenciós,
Cap a racons inexplicables,
Deserts, salvatges.
Esperarem sa nit.