RÈQUIEM PER UNA MÈLIA

No sé ni com començar la introducció al tema que vull comentar avui. És una barreja d’emocions positives i negatives en mig d’un estiu raríssim que cada dia et fa constatar que tot és diferent de com ho havies imaginat o planejat. A què ve un títol com aquest? Tothom sap què és una mèlia? Quin interès pot tenir que parli d’això?

Confinada com estic a Menorca (un lloc paradisíac i bla, bla, bla...) però amb ganes de continuar amb el blog, busco temes universals per fer-me la interessant i no els trobo. En canvi, me’n venen al cap un munt formats per petites experiències personals, tal com ja heu pogut observar amb alguns dels que porto penjats darrerament. Em fa una certa vergonya escriure sobre aquestes petites experiències perquè jo no sóc ningú important de qui un espera saber-ho tot, escriptors o periodistes que es poden permetre parlar d’ells mateixos perquè saben que la seva obra o la seva personalitat és admirada i seguida. No és el meu cas, d’aquí el temor de fer el ridícul exposant sentiments o emocions que no tenen cap interès per a ningú més enllà d’alguns amics, però també he de dir – amb el risc de semblar una mica pretensiosa – que alguns d’aquest amics i amigues m’han encoratjat a continuar i sé que han seguit el que escric amb interès. Per això continuo.

Doncs bé, avui he pres una decisió important, que em causa un gran dolor al mateix temps que un gran alliberament: arrencar la mèlia del pati. El motiu ja us el podeu imaginar: ja fa anys que està aixecant el paviment i cada vegada la muntanya és més alta. Ja fa anys que se’n parla, però tenir una filla conservacionista no ajuda gaire, ella no tallaria ni un arbre que li creixés al mig de la cuina! Però aquest estiu, ajudada pel gendre que sap de què va i que és del parer d’arrencar-la, hem pres la decisió i hem començat els tràmits. Deixeu-me que faci una mica d’història de la mèlia i de tots els altres errors que he comès al llarg dels quaranta anys que farà que tenim aquesta casa. He comès tants errors al jardí que quasi podria fer un manual de tot el que no s’ha de fer amb les plantes.

Començaré per dir, per als que no ho saben, que molta gent de Mercadal m’ha comentat que el meu és el pati més polit del poble. És evident que no és veritat, però sí que fa goig, i jo me l’estimo. No ho era, de polit, quan vam comprar la casa. Era gran, però era un hort. Plantes incontrolades que creixien per tot arreu, herbotes, un parell de pruneres escanyolides que no obstant això feien unes prunes delicioses, i poca cosa més. Cap arbre per fer ombra, cap planta ornamental. Molta brutícia i molt poc criteri nostre per saber com gestionar-ho. De manera que el segon any, farts de tallar herbes i tornar-les a trobar altes, vam decidir empedrar-lo amb pedra del Toro, típic material menorquí. Parterre tot el voltant, un forat al mig per a un sol arbre, i la resta, empedrat. I així va ser fins que vam posar allò que en deien “seto” per tapar la vista des del torrent, unes buguenvíl·lies

que em van regalar i que encara duren, uns baladres i un gran xiprer per donar la benvinguda, que entomava tota la tramuntana (i que, per cert, una veïna va assassinar perquè li tapava la vista del Toro). Ens vam deixar assessorar per un jardiner bipolar que tan aviat ens proposava una cosa com la contrària i ens va plantar una mèlia que segons deia havia de créixer bastant de pressa i aviat faria ombra. Mai havia sentit parlar d’aquest arbre, però al poble n’hi ha bastants i ens va semblar bonic. Gran error! De fulla caduca petita i abundant, ens passem l’estiu escombrant. Si fa tramuntana, el vent concentra les fulles en dos o tres racons, i allà les recollim. Però si bufa del sud, les fulles cauen verticalment sense moure’s del lloc on han anat a parar, i tens tot el pati encatifat com si fos Corpus! A la primavera, un cop ha florit, perd la flor, blanca i petita, i tornem’hi a escombrar. A més, el fruit fa una mena de ramells amb boles que cauen per terra i has de recollir constantment. Tot plegat, un estrès. Ara, l’arbre és majestuós i com a tal, hàbitat preferit d’un parell de tórtores que no només no ens deixen dormir sinó que fan unes caques d’un color lilós molt decoratives.

Al llarg de tos els anys que la mèlia ha anat creixent hem anat eixamplant el forat, retirant peces de l’empedrat per fer-li el sot més ample, i a pesar d’això ara el terra ja porta tants centímetres aixecats que hem decidit donar el passaport a l’arbre i fer-li un bon funeral.

Quan més amunt deia que era una decisió dolorosa no era només per la pena que em fa prescindir d’una ombra que cobreix gairebé tot el pati, sinó perquè no és la primera vegada, ni serà l’última, que pel meu poc cap he de tallar un arbre que estimo. Intentaré explicar breument tots els disbarats de jardineria que he fet amb la millor voluntat de conservació.

EL FICUS - L’any 83 o 84 ens regalen un ficus en un test, al mes d’agost. Hem de tornar a Barcelona, què en fem? El planto a terra, al costat del pou. Les arrels xuclen l’aigua que és una delícia i en pocs anys tinc un ficus que sobrepassa el primer pis. Que bonic! Des de la meva habitació puc treure el braç i gairebé el toco. Però un dia em truca el veí, que se li ha embossat el vàter i quan hi ha anat el lampista han vist que les arrels del meu ficus s’entortolligaven al voltant de la canonada de desguàs com els monstres de El laberinto del fauno, sense exagerar. Solució: hem de tallar l’arbre, qüestió d’estar en bones relacions amb els veïns. Ja no tenim el ficus, ara hi hem posat un banc on guardem les coses de la platja, i esperem que el llorer que hi ha al costat no ens doni cap sorpresa desagradable.

L’HEURA - Fa uns trenta anys una companya de l’Institut m’ofereix una gran quantitat de plantes petites que havien utilitzat per a una fira de biocultura i jo me n’emporto tres a Menorca: un pi petitó i un parell d’heures. Com que no tinc criteri planto el pi a tocar d’una paret i comença a créixer. Jo estava contentíssima, però un dia ve algú que hi entén i em diu: estàs boja? Un pi tan a prop de la casa? Les arrels et tiraran la casa a terra i quan creixi no t’hi cabrà. Sort que encara era petit i el vaig arrencar com si fos una ceba. Però les heures que havia plantat també havien crescut i es començaven a enfilar per la paret. En pocs anys arribaven a l’alçada del primer pis, i a més s’havien fet molt espesses perquè ningú no se’n cuidava. Creixien sobre una paret que entoma tota la tramuntana perquè està orientada al nord, i tot i així, l’heura ni es moria ni es posava malaltona. Al final ocupava tota l’amplada del parterre i vam considerar que l’havíem d’arrencar. Així ho vam fer, un final d’estiu, per deixar-li la paret lliure al pintor i que li donés un aspecte endreçat. Però quina no va ser la nostra sorpresa quan entremig de l’heura va aparèixer l’esquelet d’un gat, sencer i amb la boca oberta i rabiosa, que deuria haver entrat a caçar un ocell o un ratolí i no havia pogut sortir! Quants anys deuria portar allà dins sense que ens n’adonéssim??? Que mai més ningú no em suggereixi que posi una heura decorativa!

L’ARAUCÀRIA - Pocs anys després, a començaments d’estiu, me’n vaig al garden i em compro una araucària en un test. Com tothom sap, l’araucària és una planta típica d’Amèrica del Sud, on creix de manera salvatge i majestuosa formant uns boscos espectaculars. Per què n’hi ha tantes a Menorca, on el clima no té res a veure amb l’americà? Doncs suposo que els propietaris del garden van decidir importar-ne per decorar i molta gent en va comprar. Com que al test no l’hi pots tenir sempre, la plantes. I si ets llesta com jo, la plantes al lloc inadequat i et comença a créixer sense que hi puguis fer res. Resumint (que això s’està fent molt llarg), ara té més de vint-i-cinc pisos, ha rebentat el parterre, està aixecant el paviment del veí, i ja anuncio que serà la propera sacrificada, tot i que procuraré que tardi encara un temps.

Aquesta és la història de les meves habilitats en jardineria, i avui no tinc més remei que entonar un rèquiem per la pobra mèlia, que passarà a millor vida a finals d’estiu. M’hauria agradat que m’acompanyéssiu en aquest funeral, hauria organitzat unes copes de comiat al pati, per celebrar, a més, els quaranta anys de la casa, però no podrà ser. El senyor coronavirus-19 no ens ho permet, però si l’any que ve les coses van millor, us convido a tots a donar la benvinguda al nou arbre que substituirà la mèlia, que ja el tinc pensat i decidit, amb l’ajuda, ara sí, d’un bon professional.

I aquí s’acaben les ventures i desventures del pati més polit de Mercadal.