REALMENT ESTEM APRENENT RES DE LA PANDÈMIA?

Llegeixo amb perplexitat una noticia al VIURE, de La Vanguardia, sobre la platja d’Aiguablava, a Begur. No em puc creure el que estic veient. Centenars de persones fent cua per entrar a la platja, que “obre” a les 9:00. Des de quan una platja pública es tanca? Diu el diari que una família ha sortit de Barcelona a les 5 del matí per arribar a Aiguablava a quarts de set, dues hores abans de l’obertura. S’han posat a la cua, amb les neveres, les cadires, els para-sols i tota la impedimenta. No sé si també portaven un cotxet infantil o una ràdio, que podria ser.

A la pàgina del costat la notícia és que l’Ajuntament, amb gran imaginació, ha plantat a la platja tot de para-sols de bruc distanciats entre ells convenientment per complir amb les normes vigents. A cada para-sol li correspon una unitat familiar, que pot ser fins a quatre persones. La imatge que vaig veure a la tele de la platja d’Aiguablava sembrada de para-sols em va deixar trasbalsada. On és aquella platja idíl·lica de la meva infància? Ja fa temps que a Aiguablava no s’hi pot anar perquè no s’hi cap, però la sembra de para-sols ja és la gota que fa vessar el got.

Al mateix temps, a Menorca, on segons el diari local s’ha reduït un 65% l’arribada de peninsulars des de Catalunya i un 90% des de l’estranger, els restaurants estan plens durant dies, els pàrquings d’algunes platges estan col·lapsats, les cales més freqüentades no noten la diferència entre aquest any i els anteriors, i la sensació que en tenim és que la gent s’ha tornat boja i ho està omplint tot de qualsevol manera. És veritat que al costat d’això hi ha la major part d’hotels tancats, sobre tot els que omplien amb tour operadors, i no obstant això, a la platja no hi falta públic. I ara faré un comentari elitista, políticament incorrecte, reaccionari i tot el que vulgueu, però no puc deixar de dir que aquest públic “popular” que omple les platges de Menorca com les de Begur, que s’ha llançat a tastar les meravelles del Mediterrani, té una pinta terrible. Van carregats de trastos, tatuats fins al capdamunt, acompanyats de nens cridaners i maleducats, fan soroll, llencen burilles a la sorra i, com a colofó, alguns porten la ràdio i escolten reggaeton. Això és la democratització del turisme, diuen alguns, com ho van ser els vols low cost i  l’air-bnb. I jo per aquí no hi passo, em resisteixo a considerar que la democratització del turisme vagi de bracet amb la democratització del mal gust. Precisament ahir (13/8) vaig trobar una frase a La Vanguardia que m’ha semblat digna de comentar, referent al comerç esperpèntic de moltes botigues de souvenirs de Barcelona que per culpa de la pandèmia estan tancant. Diu Miquel Molina, com a recomanació als comerciants que no vulguin perdre el seu negoci, que si dignifiquen l’oferta, dignificaran la demanda. Aquest principi, tan cert com tan poc aplicat, em sembla decisiu per començar a canviar moltes coses que s’han manifestat com a desastroses. 

Des que va començar la pandèmia del coronavirus s’han dit moltes coses encertades i molts disbarats. Des de considerar que és un càstig de la natura pel mal ús que hem fet dels seus recursos, fins que és un virus dissenyat pels xinesos per dominar el món o que la vacuna ens inocularà un xip per tenir-nos controlats, etc. Siguin quines siguin les raons de la pandèmia, el que és cert és que portem mesos convivint amb el virus i que ni l’estiu ni la calor l’han eliminat. Per tant, ja seria hora que comencéssim a pensar que hi hem de continuar convivint, i que ens hem d’adaptar a totes aquelles mesures raonables que impedeixin la propagació del contagi. El risc zero no existeix, en res, i no es pot mantenir l’activitat econòmica i social aturada per la por del contagi. Tothom ha de tornar a la seva activitat habitual i és aquí on em sembla que s’ha d’incidir, proposant les mesures de canvi que convinguin, a nivell local i a nivell global.

Per tots els rebrots que s’han donat a l’estiu, on Catalunya va tenir un paper destacat (no així Menorca, que es manté amb un nombre de contagis insignificant), hem vist que l’activitat social descontrolada és un factor determinant per a l’extensió de la malaltia. Doncs posem-nos durs i no tolerem el “botellón”, insistim amb el distanciament entre grups familiars i d’amics, respectem les normes, les mascaretes, tot el que calgui, i que es faci el seguiment dels contagiats per part dels rastrejadors oficials i s’actuï en conseqüència. Això al nivell més immediat a nosaltres. A nivell global, si realment ens creiem que encara que la pandèmia hagi estat causada per un atzar de la natura sí que hi té relació la manera com nosaltres l’hem tractada, hauríem de fer cas a les veus que diuen que la propera catàstrofe mundial es produirà per causes ecològiques. Crec que podem considerar superada la fase de negació del perill de col·lapse ecològic (ja només Trump i alguns altres eixelebrats ho sostenen), ara ens trobem a la fase de la ira (v. Greta Thunberg), però encara estem lluny de la fase en què TOTS els països es posen a negociar unes mesures per solucionar-ho. Trec algunes idees del llibre Pandèmia, de Slavoj Zizek, però també he de dir que el va publicar al mes de maig i que des d’aleshores el coneixement que tenim del comportament del virus com del de l'espècie humana ha patit canvis substancials.

"De debò que només podem triar entre un control absolut de dalt a baix a l’estil xinès i l’estratègia més laxa de la «immunitat de grup»? S’han de prendre decisions polítiques, i aquestes decisions no es poden fonamentar només en el coneixement científic."

 Això és així, però al maig el desconfinament encara no havia començat i el resultat de tornar a la normalitat no es coneixia. Aleshores estàvem espantats i donàvem per bones totes les decisions dels governs, fossin més autoritàries o més pactades. Ara ja sabem què passa quan el desconfinament no es fa del tot bé, però també sabem què passa quan s’envia a la misèria a milers de treballadors que la pandèmia ha deixat al carrer. I això no és per res sostenible.

“Podrem aconseguir que la lluita de debò sigui per veure quina forma social substituirà el Nou Ordre Mundial liberalcapitalista? Vet aquí la nostra veritable cita a Samarra." (Samarra és una ciutat metafòrica).

Aquesta és la pregunta que s’haurien de formular a nivell mundial tots els dirigents polítics i tots els representants de l’economia capitalista o de qualsevol mena. Però de moment no veig jo que s’hi hagin posat gaire. A nivell més reduït, i només perquè m’afecta sentimentalment, voldria que les forces vives de Menorca fessin un esforç d’imaginació, ara que l’illa està sumida en un pou de desesperació per l’aturada econòmica, i replantegessin de quina manera es pot activar l’economia que no sigui basada quasi exclusivament en el turisme. Ja ni tan sols parlem de desestacionalitzar-lo, que estaria molt bé, sinó de trobar altres activitats que no depenguin exclusivament de la gent que pot o vol viatjar. A països com Turquia, Egipte o Tunísia el terrorisme els ha colpejat fins a causar-los un mal a l’economia gairebé irreparable. A Catalunya, i sobre tot a Barcelona o a les costes, el descens del turisme estranger està causant una crisi que no es pal·lia amb els turistes peninsulars. Està petant la gallina dels ous d’or i no li hem obert la panxa per saber què hi havia dins, simplement s’ha cansat de pondre ous perquè un coronavirus ha espantat a tots els que en vivien.

Quan dic que no estem aprenent res de la pandèmia és perquè cada dia hi ha notícies al diari que parlen de l’augment de contagis, per una banda, i del repartiment de recursos per una altra, però d’aquest Nou Ordre Mundial que hauria de substituir l’ordre liberalcapitalista, res de res. Ja sé que és pura ingenuïtat per part meva pensar que això és possible, però que ni tan sols s’intenti fa venir ganes de plorar.

Torno al llibre de Zizek, quan cita unes paraules d’Andreas Rosenfelder, un periodista de Die Welt: "És la idea d’un món en què tens un pis, coses bàsiques com ara menjar i aigua, l’amor dels altres i una tasca realment important, ara més que mai. Ara mateix, pensar que es necessiti «més» que això em sembla irreal."

Zizek afegeix: "No em puc imaginar una definició millor del que s’hauria d’anomenar sense cap mena de vergonya una vida decent, no alienada, i espero que alguna cosa en quedi quan la pandèmia hagi passat."

 Tot això tan bonic és el que ens agradaria a tots, però o jo sóc molt pessimista o les coses no aniran així. I aquí torno a la notícia del començament: quin trastorn social o emocional pot portar a una família a llevar-se a les 5 del matí per anar a una platja a 140 km de casa seva per posar-se sota un para-sol regulat, al costat d’altres desgraciats que han fet cua durant hores? No tenen a prop de casa una activitat que els satisfaci, no saben entretenir-se amb res més, o sí que hi és però no al seu abast? Potser és fàcil de dir: com que tu ets una privilegiada... D’acord, em considero una privilegiada, però el que m’agradaria és que la necessitat consumista de la gent -sigui consumint objectes o natura- fos satisfeta de manera sostenible. No estem aprenent res perquè volem satisfer els nostres desitjos exactament igual com ho fèiem abans, i aquesta pandèmia crec que ens està ensenyant moltes coses que no volem veure.