MARIO i CAYETANA, AMOR A PRIMERA VISTA

 

Quan vaig començar aquest blog no tenia ni idea de si duraria o si me’n cansaria aviat, però el que sí que sabia era que per res del món el faria servir per parlar de política d’una manera partidista o unilateral. Moltes de les coses que han passat des del març fins ara han tingut un vessant polític, des de la gestió de la pandèmia fins a les decisions de primar la salut o l’economia, al nostre país i a tots els altres. Tenir una posició política sobre una cosa o l’altra és del tot normal, parlar-ne aquí, també, i ho he fet alguna vegada, però sense repartir llenya perquè crec que no serveix de res si no es fa en el sí d’un debat profund, amb arguments i amb dret de resposta.

Per què, doncs, avui se m’acudeix treure un tema polític? Per una banda, per la perplexitat que m’han causat les opinions de Vargas Llosa sobre Cayetana Álvarez de Toledo, publicades en un article a El País; i per l’altra, per l’admiració que jo havia tingut per la seva obra, que vaig començar a llegir fa més de 50 anys.

Per començar he de dir que fa un parell d’anys que vaig deixar de ser subscriptora de El País; havíem comprat aquest diari des del 4 de maig de 1976, dia de la seva aparició i del segon aniversari de la meva filla gran. Més endavant en vam ser subscriptors i era el diari de referència per a tot el que passava a Espanya i al món. Però després del 1r d’octubre de 2017 algunes coses no em van agradar, i tot i compartir alguns punts de vista, vaig deixar de llegir-lo. No obstant això, entro sovint a l’edició digital i segueixo amb interès alguns temes. Aleshores, quan vaig veure que hi havia un article de Vargas Llosa en el qual declarava la seva admiració per Cayetana Álvarez de Toledo no vaig poder resistir la temptació de llegir-lo per esbrinar quines eren les virtuts ocultes que V.Ll. havia trobat en la insigne representant del poble català al Congrés dels Diputats.

Abans de comentar les paraules de l’escriptor cal que faci una mica de recorregut per la seva obra, segons la visió que en tinc jo. El primer llibre que li vaig llegir va ser La ciudad y los perros, cap al 1966 o 67, i al cap de poc, La casa verde. Recordo la confusió que causava la lectura d’aquesta novel·la perquè fins molt endavant no t’adonaves que hi havia dues casas verdes en diferents moments, i que la Selvàtica, el sargento Lituma o el arpista no corresponien al mateix moment en un capítol que en un altre. Era una estructura novadora, al menys per a mi, i em va atrapar de tal manera que quan el Marçal se’n va anar a la mili n’hi vaig regalar un exemplar perquè s’entretingués mentre s’instruïa.

El 1969 va publicar Conversación en la Catedral, una visió política del Perú que llegíem amb devoció, més encara quan vam veure que parlava d’una revista comunista que es deia Bandera Roja, casualitat o intencionat? En aquells moments el teníem per un escriptor compromès amb la causa dels més febles, antimilitarista, amb una visió  progressista del món. No obstant això, i després d’algunes altres novel·les, va publicar Lituma en los Andes (1993), on donava una visió molt diferent del sargento Lituma de La casa verde, com si es volgués reconciliar amb els militars després d’haver-los deixat com un drap brut. El Perú havia sofert molts canvis en aquells anys i l’aparició de Sendero Luminoso no era aliena al canvi de postura de Vargas Llosa. Tot i així, vaig continuar llegint gairebé tot el que publicava: La fiesta del chivo, El paraíso en la otra esquina, El sueño del celta, tots ells em van agradar i els vaig llegir amb passió.

De cop i volta, molts anys després d’haver presentat la seva candidatura conservadora a la presidència del Perú i haver fracassat, m’assabento que s’ha enamorat d’Isabel Preysler i que són parella. Sense comentaris. O millor dit, seria sense comentaris si no pensés que aquesta relació va influir negativament en la seva capacitat com a escriptor, perquè la novel·la Cinco esquinas (2016) no només era infumable sinó que se li veia la influència en matèria sexual de la seva nova companya, que com tothom sap és una experta en aquest tema. Com si hagués volgut complaure-la introduint alguna escena de llit amb un estil allunyat del que l’havia caracteritzat fins aleshores.

Com a periodista o comentarista amb opinió la postura de Vargas Llosa s’ha anat decantant cap a la dreta des de fa molt temps, amb un odi ferotge als nacionalismes digne de millor causa. Ja fa temps que no li llegeixo les opinions, però ja he dit que l’elogi de Cayetana A. de T. m’ha cridat l’atenció. No expressaré el que jo penso sobre aquesta senyora, només voldria ressaltar que el que V. Ll. considera una virtut a la major part dels ciutadans els sembla un defecte. Es tracta de la fermesa en l’exposició de les idees, cosa molt lloable, però que ha d’anar acompanyada del respecte a les idees dels altres, i ella no les ha respectat gaire. “El político de convicción no cede ni hace concesiones sobre las ideas ni los principios”, d’acord, si sap defensar-los sense anatemitzar el contrari. Comença l’article dient “cuando Pablo Casado tuvo la valentía de nombrar a C. A. de T. portavoz...” i jo li diria que més que la valentia hauria de dir l’atreviment, perquè posar de portaveu una diputada que havia aconseguit el pitjor resultat de tots els temps del PP a Catalunya tenia el seu què. Aquesta decisió no anava en el sentit de trobar una solució a la crisi de l’Estat i de les seves institucions a què ens enfrontem actualment, sinó en la de crispar i fer saltar pels aires un govern de coalició precari i sustentat sobre bases molt fràgils. Però independentment d’aquesta opinió, hi ha tres coses en l’article que em fan pensar que Vargas Llosa ha perdut la carta de navegar. La primera és que per desacreditar el govern del PSOE acusa els seus socis de ser còmplices del Gulag, de la Revolució Cultural i del chavisme. I per què no d’Atila? Com si no fes temps de tot això! Si tots els arguments que té per criticar el que ell anomena “els comunistes” són aquests, no anem gaire bé.

El segon és l’elogi de l’època de Margaret Tatcher, quan “socialistas y comunistas  le exigían desesperados que se centrara y moderara... Gran Bretaña nunca estuvo tan bien, desde la Segunda Guerra Mundial, como con la señora Tatcher”. Olé! Que li preguntin a Ken Loach, que va saber plasmar en les seves pel·lícules (una miqueta pamfletàries, tot s’ha de dir) l’angoixa de la classe obrera dels suburbis de les ciutats industrials davant les mesures liberalitzadores de la Tatcher i dels que la van seguir (com per exemple, La cuadrilla (2001), sobre la privatització de la British Railways).

Que en aquestes altures encara es reivindiqui l’època de la Tatcher com a una època d’esplendor ens deixa una mica perplexos, i més encara quan arran de la pandèmia s’està plantejant a nivell mundial un nou ordre social i econòmic més solidari, més equilibrat i més sostenible. No m’estranya que aquest article de Vargas Llosa hagi despertat les consciències a les xarxes i s’estigui convertint gairebé en trending topic. (Vargas Llosa incendia twitter tras publicar un artículo donde elogia a Cayetana Alvarez de Toledo (Eco republicano)).

I la tercera cosa que voldria destacar de l’article és el que considero més greu de l’actitud de l’escriptor, que el defineix quasi com un hater, i és la manera com qualifica els membres del PP que demanaven a la direcció un gir cap a la moderació: “sin dirigentes tan estrictots (com C.A.deT) lo que es seguro es que ese partido se pudrirá en vida, lleno de “moderados”, vale decir oportunistas, ventajistas e, incluso, ladrones y enchufistas”. Quin d’aquests adjectius li escau a Núñez Feijoo, a Moreno Bonilla o a Martínez Almeida?

En fi, que l’article no té allò que en castellà es diu “desperdicio”, perquè la visió del final sobre el rei i Catalunya també té la seva (poca) gràcia, encara que no en faré cap comentari.

Mario, quién te ha visto y quién te ve? No sé si es amor a primera vista amb la Cayetana o si ho porta molt treballat; tampoc sé si ho comparteix amb la seva consort, ni m’importa, potser fan un ménage à trois ideològic, ves a saber... El que és cert és que tot i conèixer la seva trajectòria, aquest article m’ha deixat perplexa. Potser la propera vegada reivindicarà la glòria franquista, que va tenir moltes coses bones encara que no us ho creieu!!!