A LA RECERCA DEL MERO ANHELAT

Es Mercadal a les 6:45

Estava sopant amb uns amics en un restaurant finolis de Mercadal quan sona el telèfon d’un d’ells i s’aixeca per parlar. Quan torna fa una cara de felicitat que no pot dissimular. L’han avisat que li ha tocat la loteria? NO! Es que un amic li proposava d’anar a pescar l’endemà al matí, i com que encara no hi havia anat cap dia li feia molta il·lusió. Ràpidament em munto una pel·lícula i pregunto: a quina hora hi anireu? Puc venir? No soc gens de llevar-me d’hora però una aventureta de tant en tant no fa mal a ningú. Per tal que trobi la meva proposta interessant i no la pugui rebutjar li dic: Us trauré al blog, parlaré de vosaltres, faré un reportatge gràfic de la jornada! Aquest argument és decisiu, quedo acceptada com a grumet i reportera acompanyant als pescadors més experimentats de la costa nord de Menorca.

 

El capità

Per tal que s’entengui una mica la gràcia d’acompanyar el Manel a pescar cal explicar qui és i quina és la seva afició. De tots els amics que ens trobem a Menorca em sembla que és el que fa més anys que pesca, que fa submarinisme, que navega, i que es posa en embolics per terra, mar i aire. No conec ningú al món que tingui una afició més arrelada que la del Manel al mar, la porta a l’ADN, no se’n pot desprendre; tant si està bé de salut com si no, ell ha d’anar al mar, s’ha de submergir, ha de saludar els peixos, que ja el coneixen i se li rendeixen amb armes i bagatges (o millor dit, se li rendien...). Ha tret del mar tota mena d’exemplars comestibles, meros, corvalls, llagostes... Perquè ho entengueu una mica, el seu sobrenom és Manel Peixos, i la seva barca també es diu Peixos.

Practica la pesca submarina des de temps immemorials, ha participat en concursos representant comunitats autònomes que no tenen mar, ha visitat la càmera hiperbàrica més d’una vegada, ha donat tots els ensurts del món a la seva família i als amics, desapareixent amb la barca i deixant-los en terra esperant el seu retorn que, com ja podeu deduir, sempre s’ha produït, però amb incidències... I malgrat tot això, o precisament per tot això, acompanyar-lo a pescar m’apareix com una petita aventura en un estiu raret, raret, una aventura que no em penso perdre.

L'Enric i el Nacho

Ens trobem a les 7 del matí amb l’altra barca i ens presentem. Són el Nacho i l’Enric,  i la barca es diu Blabela. Sortim de Fornells a un quart de vuit i enfilem cap a la bocana damunt d’un mar de mirall. El sol ha sortit a penes perquè hi ha algun núvol que el tapa, però això fa que la vista sigui encara més bonica. Faig una foto i em queda com un quadre de Turner! Començo bé,  penso, el meu reportatge quedarà finalista al Pulitzer!

Passada la Mola enfoquem cap a llevant amb la intenció d’arribar a una zona, fora de la reserva, on suposadament hi ha d’haver peixos. Hi ha mar de fons,  però trobem un racó tranquil al peu de sa Punta Grossa; fondegem damunt d’unes roques, res de posidònies ni altres impediments ecològics, abarloem les barques i els intrèpids pescadors comencen el ritual de disfressar-se com tortugues ninja: neoprens, escarpins, aletes, ulleres, tubs, fusell, llanterna i segur que porten amagat algun amulet que els doni sort. Sort és el que necessitaran si volen treure algun peix perquè quan jo m’hi he tirat només he vist unes miniatures d’uns dos cm, és clar que ells baixen molts metres i jo, no.

M’instal·lo a proa i trec el meu llibre mentre espero que el sol escalfi una mica més per poder-me banyar. Passa l’estona sense incidències, no veig barques amunt i avall ni tampoc a ells ni les boies que arrosseguen. Al cap d’una estona apareix l’Enric amb el fusell enforquillant un tord negre. Uf! Hem salvat l’honor! Al menys al meu reportatge hi podré penjar la foto d’un peix. El tira a la galleda i se’n torna a l’aigua.

Al cap d’una mica torna el Manel. S’ha descuidat de lligar la llanterna i per poc no la perd. No té tres mans, només en té dues, i quan les fa servir ha de deixar anar la llanterna. Si no la porta lligada, la perdrà, i no es podrà ficar dins les coves que acullen les grans quantitats de peixos que l’estan esperant. Li pregunto com va la contemplació ictiològica i em diu que no gaire bé, no hi ha peixos, deuen estar tots de vacances en una altra banda. Els que fan submarinisme a la reserva, a l’oest de Fornells, diuen que en veuen moltíssims, que es passegen com en un aquari i que és una llàstima que no es puguin pescar. Dedueixo que els peixos s’ho han dit entre ells i que tots estan refugiats en territori segur.

L'Enric i el mero

Passa una estona més i torna a sortir l’Enric, aquesta vegada amb un mero! Per a qui no ho sàpiga, el mero és el peix més anhelat pels que fan pesca submarina. Es un peix horriblement lleig i terriblement bo. A la colla tenim moltes anècdotes de meros, des del que van pescar uns francesos a Cavalleria allà pels anys setanta i que ens vam menjar a la brasa a la platja mateix, fins al que va pescar un amic als anys vuitanta, que era tan gran que vam haver de demanar ajuda al carnisser perquè el tallés a trossos. Entre mig i després, molts altres meros han anat a la cassola o al forn, i per a molts d’ells el Manel ha estat el seu botxí. Avui, però, la sort ha sigut moderada, i a més dels dos exemplars esmentats, el Nacho ha tret una mòllera i un pop. He preguntat si tenien alguna anècdota per explicar-me per al reportatge, ja que jo no he baixat al fons del mar a veure què hi passava. Potser han trobat una sirena que els ha convidat amb els seus cants a entrar en coves amagades i refugis suggerents. M’han dit que no. Quan ja marxàvem el Nacho ha dit: ja tenim una anècdota, se’ns ha enrocat l’àncora. Jo ja m’imaginava la Blabela donant voltes en rodó per desenganxar-la quan l’Enric s’ha tirat a l’aigua i amb un plis plas l’ha tret sense problemes. Val a dir que la seva joventut li facilita tota mena de solucions.  Cap a les dotze hem recollit i hem enfilat camí de Fornells on els que sortien a navegar ja començaven a omplir la bocana. Els esperava un dia calorós, amb molta xafogor i vents variables de llevant i sud-est, i amb una mica de mar de fons.

Aquesta nit algú es menjarà un mero o una mòllera i comentarà que a l’altra barca hi anava una senyora que no pescava i que amenaçava amb publicar unes fotos i uns comentaris en un blog, que deu ser una mica rara perquè s’ha llevat a les sis del matí per tres peixos i un molusc, però el que no saben és que mentre navego, mentre miro el mar, independentment de si es pesca o no, el meu cap navega encara més de pressa cap a paradisos llunyans que ningú no es pot ni imaginar. És el privilegi de tenir sang mediterrània i de considerar el mar com el bressol d’un plaer indescriptible.