29 D'AGOST, UN NOU ANIVERSARI

 

Avui és 29 d’agost, dissabte, i finalment, tal com havien anunciat, plou. Ja era hora! Estàvem esperant la pluja i la fresca per sortir d’aquest infern de temperatures tòrrides, xafogor i malestar. Malgrat el sol i un mar espectacularment pla, enyoràvem una mica de fresqueta i un canvi que indiqués que l’estiu toca a la seva fi i que ens hem de preparar per a l’hivern. Al final ha arribat i, com era d’esperar, ens hem hagut de refugiar dins de casa perquè a fora està tot mullat i no s’hi està bé.

No és fàcil organitzar la vida a l’interior quan una part del personal és menor d’edat, molt menor, i no els agrada estar-se quiets. Jugar a fet i amagar pujant i baixant per les escales és una activitat molt divertida però que posa a prova al més pacient. Per això, quan ja havíem aconseguit que s’asseguin al sofà i mirin una peli,  jo m’he posat a la cuina acabant de recollir i aleshores m’he adonat que avui era 29 d’agost del 2020, i que fa justament 100 anys la meva àvia estava donant a llum el seu segon fill, que va resultar que va ser el meu pare.

Avui el meu pare hauria fet 100 anys. Per desgràcia, ens va deixar molt abans, però ha estat entre nosaltres tots aquests anys perquè no era una persona qualsevol. El van mobilitzar amb la lleva del biberó per anar a la batalla de l’Ebre, el van ferir al peu i va ser evacuat, estalviant-se una possible mort si hagués continuat al front. Tot i els records positius que tenia d’aquella època i del temps que havia passat a Riudecols acollit en una família abans d’anar pròpiament al front, la seva experiència de la guerra i de la desfeta el va marcar per sempre i el va convertir en un convençut antifranquista. Tant és així que sembla ser que jo, de petita, ja sabia dir Mori Franco! sense que m’ho preguntessin. Allò sí que era un bon adoctrinament!

El pare va treballar en moltes coses diferents, sempre relacionades amb els llibres, fos com a traductor, escriptor o impressor. Tenia formació autodidacta i cap conversa no li era aliena: el que no sabia s’ho inventava. Va col·laborar en diccionaris i enciclopèdies, va ser membre del Hot club, del Foment de les Arts Decoratives, va escriure sobre música, teatre i altres temes, i va ser autor de diferents obres, algunes de les quals van ser publicades amb un cert èxit, fins i tot Albert Closas li va estrenar una obra de teatre, a Madrid i a Barcelona.

Els primers llibres que va escriure eren obres d’encàrrec, amb pseudònim, i tractaven d’aventures diverses, a l’Oest americà, amb tots els tòpics del gènere però amb bastanta gràcia. Jo en vaig llegir unes quantes quan era joveneta i m’ho vaig passar molt bé. Més endavant, quan va decidir escriure de manera seriosa, va intentar donar a la seva obra una dimensió moral progressista, allunyada de les convencions més conservadores i, crec, volent emular algun dels seus escriptors preferits, com Arthur Miller o Eugene O’neill. No em sembla que ho aconseguís, però això no li treu el mèrit d’haver volgut crear una obra personal allunyada de les modes i d’allò que en cada moment es portava.

Circumstàncies de la vida el van portar a deixar Barcelona i instal·lar-se a Madrid. Des d’aquell moment la meva germana i jo el vèiem poc, per les vacances nadalenques o als estius, i de mica en mica les trobades van ser cada vegada més esporàdiques. Però sempre hi havia la correspondència, perquè les cartes sí que es van creuar en múltiples ocasions. Fins que un dia vam saber que havia trobat una altra dona i que se n’anava a viure amb ella. Per a la mare va ser un daltabaix, va caure en una depressió que crec que mai més va superar, però per a la meva germana i per a mi no va ser cap trauma, ho vam acceptar sense il·lusió però també sense animositat, sense jutjar. El pare continuava sent un referent en molts aspectes, i fos per carta,  per telèfon o perquè l’anàvem a veure, les seves opinions eren sempre benvingudes.

Al cap d’uns anys va decidir tornar a Catalunya i es va instal·lar a la Garrotxa. Des d’aquell moment les nostres trobades eren més freqüents, hi portàvem les nenes perquè juguessin amb els seus animals, perquè recollissin molsa per al pessebre o, simplement, perquè passessin un dia en un dels llocs més bonics de la comarca, al peu del santuari del Far. Els anys que va viure al mas El Solanot van ser els anys més tranquils de la seva vida. Escrivia per al Diari de Girona, feia col·laboracions a Ràdio Olot, donava conferències a l’Institut Montsacopa, traduïa, escrivia, i sabia que a Barcelona hi tenia unes filles i unes netes que l’estimaven i que podia comptar amb elles per al que calgués.

Però un dia, un dissabte 4 d’octubre, vaig rebre una trucada a les 7 del matí. Va despenjar el Marçal, i després de veure-li la cara transformada, vaig sentir que deia: el teu pare s’ha mort. De cop, sense avisar, sense haver donat mostres d’una salut precària ni de cap altre problema. Els infarts algunes vegades no t’avisen, es presenten i allà estan, acabant amb la vida de les persones. Va ser un shock important, no estava preparada, no tocava una cosa així, i durant molts anys em vaig trobar sovint amb l’impuls de trucar-li o escriure-li per demanar-li alguna opinió i havent de dir: però si ja no hi és!

Tots els 29 d’agost escrivia una postal per felicitar-lo, perquè des que va marxar a Madrid el dia del seu aniversari no el passàvem mai junts. No fallava mai, estigués on estigués. I després d’aquell 4 d’octubre també el tenia present. A la meva família hi havia quatre aniversaris a l’agost, i cap no passava desapercebut. Per això avui m’he adonat que el pare hauria fet 100 anys i m’ha vingut de gust compartir-ho al blog, tot i que reconec que és un record molt personal i que potser no interessa a ningú.

El pare tenia mal geni, s’enfadava i perdia la paciència, però quan estava de bones era un encantador de serps. La seva conversa no era mai avorrida, no sabies si el que explicava era veritat o fantasia, al final jo ja no em creia res, però no per això deixava d’escoltar-lo. Com a pare va ser molt més tolerant que la majoria de pares, més que la meva mare, amb menys prejudicis, fins al punt que quan va veure que jo havia tornat de París als 17 anys havent deixat alguna cosa pel camí, en lloc de clavar-me una esbroncada em va dir: no et sentis obligada a mantenir per sempre una relació pel sol fet d’haver anat tan lluny. Sigues lliure. De quin altre pare es pot esperar aquest grau de complicitat?

Com a escriptor he de dir que no passarà a la posteritat, però tot i haver guanyat algun premi literari  (El evangelio según Joan Basté, premi Villa de Bilbao 1977), el llibre que jo destacaria és La pau del camp i altres falòrnies. Es una novel·la que descriu la vida al Solanot comparant les expectatives que tenia quan hi va anar a viure amb la realitat pura i dura d’una vida molt poc poètica i molt plena d’entrebancs. Costumista, amb humor, sense pretensions més enllà de descriure uns fets, hi recrea personatges reals i situacions verídiques que et donen la mesura del que significa ser un intel·lectual neo-rural que topa amb la realitat. Tant la meva germana com jo ens ho vam passar pipa llegint-la, potser perquè havíem estat testimonis que el llibre de capçalera que l’havia dut a ell i a la seva dona a instal·lar-se al camp (Vida del horticultor autosuficiente, de John Seymour) era més fantasiós i més allunyat de la realitat que si s’hagués inspirat en Les mil i una nits.

Doncs bé, avui el pare hauria fet cent anys. Tinc amigues que han tingut pares de 100 anys que hi han arribat en bon estat, capaços d’apreciar l’entorn i de gaudir-ne. No serà el cas del meu, però al menys avui l’hem recordat. Per si per art de màgia des d'allà on s’està pot veure o sentir el que fem aquí baix, cosa que dubto, que sàpiga que el trobem a faltar. Ens veurem allà dalt!